Setena carta

De Laura a Marianne

Després del nostre casament, vam quedar-nos només uns dies a la vall d’Usk. Un cop em vaig haver acomiadat afectuosament del meu pare, la meva mare i la meva Isabel, vaig acompanyar l’Edward a casa la seva tia a Middlesex. La Philippa ens va rebre a tots dos amb grans mostres d’amor afectuós. La meva arribada va constituir sens dubte una sorpresa d’allò més agradable per a ella, perquè no solament desconeixia absolutament el meu matrimoni amb el seu nebot, sinó que mai no havia tingut la menor idea de la meva existència.

L’Augusta, la germana de l’Edward, estava de visita a la casa quan hi vam arribar. Vaig constatar que era exactament com l’havia descrita el seu germà: d’estatura mitjana. Em va rebre amb la mateixa sorpresa, per bé que no amb la mateixa cordialitat, que la Philippa. Hi havia una desagradable fredor i una intimidant reserva en la manera de rebre’m que era alhora inquietant i inesperada: cap rastre de la interessant sensibilitat o l’amable simpatia que haurien d’haver distingit les seves maneres i paraules en la nostra presentació mútua. El seu llenguatge no era càlid ni afectuós, les expressions del seu rostre no eren animades ni cordials; els seus braços no es van obrir per rebre’m al seu cor, malgrat que jo els havia estès per acollir-la en el meu.

Una breu conversa entre l’Augusta i el seu germà, que vaig sentir accidentalment, va augmentar el meu desgrat d’ella i em va convèncer que el seu cor estava tan mal preparat per als dolços vincles de l’amor com per a l’atractiva relació de l’amistat.

—Però creus que el meu pare s’avindrà mai a aquest imprudent enllaç? —va dir l’Augusta.

—Augusta —va respondre el noble jove—, em creia que tenies millor opinió de mi. Com podies pensar que em degradaria de manera tan abjecta com per admetre el concurs del meu pare en cap afer que pugui tenir conseqüències per a mi o que m’afecti? Digues, Augusta, amb sinceritat: m’has vist mai consultar la seva opinió o seguir el seu consell en cap detall per trivial que fos d’ençà que vaig fer quinze anys?

—Edward —va contestar ella—, no tinc cap dubte que ets massa modest en el teu propi enaltiment. D’ençà que vas fer quinze anys! Estimat germà, t’absolc d’haver contribuït mai voluntàriament a la satisfacció del teu pare des que tenies cinc anys. Però no perdo del tot el convenciment que ben aviat et veuràs obligat a degradar-te i recórrer a la generositat de Sir Edward per demanar-li que ajudi la teva esposa.

—Mai, Augusta, mai em rebaixaré d’aquesta manera —va dir l’Edward—. Ajuda! Quina ajuda pot necessitar la meva esposa que no pugui rebre de mi?

—Només la tan insignificant de vitualles i beuratge —va contestar ella.

—Vitualles i beuratge! —va respondre el meu marit, amb un posat despectiu d’allò més noble—. Penses doncs que l’única ajuda que pot rebre una ment elevada (com la de la meva Laura) és relativa a la mesquina i poc delicada ocupació de menjar i beure?

—L’única de tanta eficàcia, que jo sàpiga —va contestar l’Augusta.

—No has sentit mai la plaent fiblada de l’amor, Augusta? —va continuar el meu Edward—. Sembla impossible, per al teu paladar vil i corrupte, viure d’amor? No ets capaç de concebre el luxe de viure totes les afliccions que et pugui infligir la pobresa amb l’objecte del teu més tendre afecte?

—Ets tan ridícul —va dir l’Augusta—, que no es pot discutir amb tu; tanmateix, potser el temps et convencerà que…

Aquí em va impedir sentir la resta del seu discurs l’aparició d’una dona jove molt atractiva, que va ser acomboiada a l’habitació des de la qual estava escoltant jo. En sentir que anunciaven el nom de Lady Dorothea, vaig abandonar immediatament el meu lloc i la vaig seguir cap a la sala, perquè de seguida vaig recordar que era la dama que el cruel i implacable baronet havia imposat al meu Edward com a esposa.

Tot i que en teoria Lady Dorothea visitava la Philippa i l’Augusta, tinc raons per creure que, assabentada del casament i l’arribada de l’Edward, el principal motiu que l’empenyia era veure’m a mi.

Vaig adonar-me de seguida que, tot i ser una persona encantadora i elegant, atenta i cortès en el tracte, pel que fa a la delicadesa de les emocions, la tendresa dels sentiments i el refinament de la sensibilitat era d’aquells éssers inferiors de mena entre els quals es comptava l’Augusta.

Només s’hi va estar mitja hora i, en el curs de la seva visita, no em va confiar cap dels seus pensaments secrets ni em va demanar que n’hi confiés cap dels meus. T’adonaràs doncs fàcilment, estimada Marianne, que no podia sentir cap afecte ardent ni cap estima sincera envers Lady Dorothea.

Adieu,

Laura