Tretzena carta

De Laura, continuació

Quan ja feia un parell d’hores que havien marxat, ni Macdonald ni en Graham no tenien encara cap sospita de l’afer. I potser haurien trigat unes hores més a sospitar-ho si no s’hagués produït l’accident que ara et referiré. La Sophia, obrint un dia un calaix privat de la biblioteca de Macdonald amb una de les seves pròpies claus, va descobrir que ell hi guardava papers importants i, entre ells, una quantitat considerable de bitllets. Em va comunicar aquest descobriment i, després d’acordar plegades que seria de justícia privar d’uns diners, potser guanyats deshonestament, a un desgraciat tan vil com Macdonald, vam decidir que en l’ocasió següent que una de les dues hi passéssim a la vora, trauríem un o més bitllets del calaix.

Tot sovint havíem posat en pràctica amb èxit aquest pla benintencionat; però vet aquí que el mateix dia de la fuga de la Janetta, quan la Sophia treia majestuosament del calaix un bitllet de cinquanta i se’l ficava a la bossa, es va veure sobtadament destorbada amb gran impertinència per l’entrada abrupta i precipitada de Macdonald en persona. La Sophia (qui, malgrat la seva dolçor natural, quan l’ocasió ho exigia, podia fer valer la dignitat del seu sexe) va adoptar a l’acte una expressió severa i, arrufant rigorosament les celles davant del culpable impertèrrit, li va exigir amb to de veu autoritari una explicació de la raó per la qual interrompia tan insolentment el seu retir.

Macdonald, sense enrojolar-se, sense ni tan sols mirar d’exculpar-se del crim de què l’acusaven, amb tota mesquinesa va recriminar a la Sophia que el desproveís innoblement dels seus diners. La dignitat de la Sophia es va sentir ferida.

—Desgraciat —va exclamar ella tot deixant amb rapidesa el bitllet al calaix—, com goseu acusar-me d’un acte la mera idea del qual em fa enrojolar?

Encara no del tot convençut, l’innoble desgraciat va continuar renyant la justament ofesa Sophia amb un llenguatge tan ignominiós que, finalment, l’amable dolçor de la seva naturalesa es va veure provocada fins al punt que va induir-la a venjar-se informant-lo de la fuga de la Janetta i de l’actiu paper que havíem tingut totes dues en l’afer. En aquest moment de la seva discussió, vaig entrar jo a la biblioteca i, com et pots imaginar, em vaig sentir tan ofesa com la Sophia per les malèfiques acusacions del malvolent i menyspreable Macdonald.

—Innoble bergant! —vaig cridar jo—. Com goseu embrutar sense torbar-vos la immaculada reputació de tan brillant excel·lència? Per què no sospiteu també de la meva innocència?

—No patiu, senyora —va contestar ell—. En sospito i, en conseqüència, disposo que abandoneu totes dues aquesta casa en el termini de mitja hora.

—Ens n’anirem encantades —va respondre la Sophia—. Els nostres cors sempre us han detestat i res sinó l’amistat amb la vostra filla podia induir-nos a romandre tant temps sota el vostre sostre.

—L’amistat que professeu per la meva filla ha estat certament prou poderosa per llançar-la als braços d’un caçador de fortunes sense principis —va contestar ell.

—Sí —vaig exclamar jo—, entre tantes desgràcies, ens procurarà una mica de consol pensar que, amb aquesta demostració d’amistat vers la Janetta, quedem dispensades de qualsevol compromís que haguem pogut contraure amb el seu pare.

—Deu ser un pensament molt gratificant per a ments tan exaltades.

Tan bon punt vam haver recollit la roba i els objectes de valor, vam deixar Macdonald Hall i, després de caminar aproximadament una milla i mitja, vam seure a la vora d’un torrent clar i net per refrescar els nostres membres esgotats. El paratge era ideal per a la meditació.

Un camp d’oms espigats ens protegia de l’est; un llit d’ortigues ben altes, de l’oest. Davant nostre corria el rierol murmurejant i al darrere teníem la carretera. L’estat d’ànim ens inclinava a la contemplació i ens permetia gaudir d’un indret tan bell. Vaig trencar el silenci mutu que havia regnat durant bona estona entre nosaltres exclamant:

—Quina escena més meravellosa! Ai, quin greu que no puguem gaudir de tanta bellesa amb els nostres Edward i Augustus!

—Ai, estimada Laura —va gemegar la Sophia—, et prego per compassió que no em facis recordar la infeliç situació del meu marit empresonat! Què no donaria per saber el destí del meu Augustus! Per saber si encara és a Newgate o si ja l’han penjat. Però, de moment, la meva tendra sensibilitat no es veu amb cor de preguntar per ell. Oh!, et prego que no tornis a repetir mai més el nom del meu estimat… M’afecta massa profundament… No puc suportar sentir esmentar el seu nom; em fereix els sentiments.

—Perdona’m, estimada Sophia, si t’he ofès contra la meva voluntat —vaig contestar jo. I llavors, canviant de conversa, vaig voler que admirés la noble grandesa dels oms que ens aixoplugaven del zèfir de l’est.

—Ai, Laura estimada —va tornar a dir—, et suplico que evitis un tema tan malenconiós! No tornis a ferir la meva sensibilitat amb observacions sobre aquests oms. Em recorden tant l’Augustus. Ell era com aquests arbres: alt, majestuós… posseïa aquesta noble grandesa que tu admires.

Vaig callar, temorosa d’afligir-la un altre cop involuntàriament amb un altre tema de conversa que pogués tornar-li a recordar l’Augustus.

—Per què no parles, Laura? —va dir després d’una curta pausa—. No puc suportar aquest silenci; no em deixis sola amb les meves reflexions, que sempre tornen a l’Augustus.

—Quin cel més preciós! —vaig dir jo—. Que encantador que és l’atzur alterat amb aquests delicats reflexos blancs!

—Oh, Laura meva —va contestar ella, apartant ràpidament els ulls d’una fugaç mirada al cel—. No m’angoixis fent-me prestar atenció a un objecte que tan cruelment em recorda l’armilla blava de setí amb ratlles blanques del meu Augustus! Per compassió de la teva infeliç amiga, et prego que evitis un tema tan angoixant.

Què podia fer? Els sentiments de la Sophia eren en aquell moment tan exquisits, i la tendresa que sentia per l’Augustus tan punyent, que no em vaig veure amb cor d’iniciar cap altre tema, tement amb raó que d’alguna manera imprevista pogués tornar a despertar la seva sensibilitat i li fes dirigir els seus pensaments cap al seu marit. Tot i així, guardar silenci era cruel; m’havia suplicat que li parlés.

D’aquest dilema em vaig veure sortosament alleujada per un accident realment oportú: el faetó d’un cavaller que va bolcar al camí que teníem rere nostre. Va ser un accident d’allò més afortunat perquè va distreure la Sophia de les reflexions malenconioses que s’havia permès moments abans. Immediatament vam deixar els seients i vam córrer al rescat d’aquells que, tan sols uns moments abans, havien estat en situació tan elevada com la que permet un alt faetó ben a la moda, però que ara jeien estesos al nivell de terra.

—Quin gran tema de reflexió sobre la incertesa dels gaudis d’aquest món no haurien suggerit aquest faetó i la vida del cardenal Wolsey^[4] a una ment pensant! —vaig dir a la Sophia mentre corríem cap al lloc dels fets.

No va tenir temps de respondre, perquè tots els pensaments estaven ara concentrats en l’horrible espectacle que teníem al davant. El primer que ens va cridar l’atenció va ser el bassal de sang en el qual jeien dos cavallers vestits amb la màxima elegància i, quan ens hi vam acostar, vam veure que eren l’Edward i l’Augustus! Sí, estimadíssima Marianne, eren els nostres marits. La Sophia va fer un xiscle i va caure desmaiada a terra; jo vaig fer un crit i vaig enfollir. Vam estar doncs uns minuts mútuament privades dels nostres sentits i, en recuperar-los, ens en vam tornar a veure privades.

Durant una hora i quart vam continuar en aquesta infausta situació: la Sophia desmaiant-se a cada moment i jo enfollint igual de sovint. Finalment, un grinyol del desventurat Edward (que conservava un alè de vida) ens va fer tornar en si. De fet, si haguéssim pensat que cap dels dos vivia, ens hauríem estalviat una mica de dolor, però com que en veure’ls per primer cop havíem suposat que ja no hi eren, ens va semblar que no ens quedava res més a fer que el que havíem fet.

Així doncs, tan bon punt vam tornar a sentir que el meu Edward es lamentava, ajornant de moment les nostres lamentacions, vam córrer cap al jove estimat i, agenollades una a cada costat, li vam implorar que no morís.

—Laura —va dir ell, clavant els seus lànguids ulls en mi—, temo que hem bolcat.

Em va omplir de joia comprovar que conservava el seny.

—Oh!, diguem, Edward —li vaig dir—, diguem, t’ho prego, abans de morir, què t’ha passat des d’aquell dia infeliç en què l’Augustus va ser arrestat i nosaltres, separats?

—T’ho diré —va dir i, després d’exhalar un profund sospir, va expirar.

La Sophia es va desmaiar immediatament; el meu dolor era més audible. Em va fallar la veu, els meus ulls van perdre el món de vista, la meva cara es va tornar pàl·lida com la mort i els meus sentits van quedar considerablement afectats.

—No em parlis de faetons —vaig dir jo, desvariant de manera desesperada i incoherent—. Dóna’m un violí i el tocaré per calmar-lo en aquestes hores de malenconia; guardeu-vos, gentils nimfes, de les fletxes de Cupido! Eviteu les penetrants sagetes de Júpiter! Mireu aquests boscos d’avets! Veig una cuixa de moltó! M’han dit que l’Edward no era mort, però m’han enganyat! L’han confós amb un cogombre… —Així vaig continuar, desvariant amb follia per la mort de l’Edward.

Durant dues hores vaig delirar com embogida, i no hauria parat mai, perquè no sentia cap mena de fatiga, si la Sophia, que s’acabava de recuperar del seu desmai, no m’hagués pregat que tingués en compte que s’acostava la nit i que començava a haver-hi humitat.

—I a on anirem per protegir-nos-en? —vaig dir jo.

—A aquella caseta blanca —va contestar ella, assenyalant un polit edifici que s’alçava entre el bosc d’oms i que jo no havia vist abans. Vaig accedir-hi i ens hi vam dirigir tot d’una. Vam trucar a la porta i ens va obrir una dona vella que, en demanar-li si ens podia allotjar per una nit, ens va dir que la casa era petita i que només tenia dues habitacions, però que malgrat tot ens n’oferia una. Satisfetes, vam seguir la vella cap endins i ens va animar l’agradable visió d’una confortable llar de foc. La vella era vídua i vivia amb una filla que només tenia disset anys, una de les millors edats; però, ai!, era una noia ben simple i duia el nom de Bridget… No podia esperar-se doncs res d’ella: no podia esperar-se que posseís idees exaltades, sentiments delicats ni una sensibilitat refinada. No era sinó una simple jove cordial, gentil i servicial; amb tot això, no podia pas desagradar-nos; era, simplement, objecte de menyspreu.

Adieu,

Laura