Desena carta

De Laura, continuació

Quan ens vam haver refet una mica de les aclaparadores efusions del nostre dolor, l’Edward va expressar el desig que jutgéssim el pas que ens semblava més prudent fer en la nostra infeliç situació mentre ell se n’anava a veure el seu amic empresonat per lamentar els seus infortunis. Després de prometre-li que ho faríem, va emprendre el viatge cap a la ciutat. Durant la seva absència, ens vam dedicar fidelment a complir el seu desig i, després de la més assenyada deliberació, vam acordar que el millor que podíem fer era deixar la casa, on s’esperava en qualsevol moment l’arribada dels oficials de la justícia.

Esperàvem doncs amb la més gran impaciència el retorn de l’Edward per transmetre-li el resultat de les nostres deliberacions, però no va aparèixer cap Edward. Debades comptàvem els minuts tediosos de la seva absència —debades ploràvem, debades sospiràvem—, i l’Edward no tornava. Allò era massa cruel, un cop massa inesperat per a la nostra delicada sensibilitat —no podíem suportar-ho— i només podíem desmaiar-nos. Finalment, aplegant tota la resolució de què era capaç, em vaig aixecar i, després d’empacar la roba necessària per a la Sophia i per a mi, vaig arrossegar la meva amiga fins al carruatge que havia demanat i vam sortir immediatament cap a Londres. Com que l’habitatge de l’Augustus estava a dotze milles de la ciutat, no vam trigar gaire a arribar-hi i, tan bon punt vam haver entrat a Holborn, tot abaixant un dels vidres del davant, vaig preguntar a tots aquells d’aspecte decent que passaven si havien vist enlloc el meu Edward.

Però, com que la velocitat a què avançàvem era excessiva per donar-los temps a respondre a la meva repetida pregunta, vaig aconseguir molt poca o cap informació sobre el seu parador.

—Cap a on anem? —va preguntar el postilló.

—A Newgate, amable jove —vaig contestar jo—, a veure l’Augustus.

—Oh, no, no! —va exclamar la Sophia—. No podem anar a Newgate. No podré suportar la visió del meu Augustus en tan cruel confinament; els meus sentiments ja estan prou afectats pel recital de la seva desgràcia, però contemplar-la amb els meus propis ulls excediria la meva sensibilitat.

Com que coincidia totalment amb ella pel que feia a la justícia dels seus sentiments, el postilló va rebre immediatament l’ordre de tornar al camp.

Potser et sorprendrà una mica, estimadíssima Marianne, que en la dissort que llavors patia, mancada de tot suport i desproveïda de lloc per viure, no recordés en cap moment el meu pare i la meva mare o la casa paterna a la vall d’Usk. Per explicar aquest oblit aparent, t’he d’informar d’una circumstància ordinària relacionada amb ells que encara no he esmentat. La circumstància a què al·ludeixo és la mort dels meus pares unes setmanes després de la meva partida. El seu decés em va convertir en l’hereua legal de la seva casa i fortuna. Però, ai!, la casa no havia estat mai seva, i la seva fortuna només consistia en una renda anual vitalícia mentre visquessin. Així és de depravat el món! Hauria tornat encantada al costat de la teva mare, que hauria estat feliç de conèixer l’encantadora Sophia i, amb alegria, hauria passat la resta de la meva vida en la seva estimada companyia a la vall d’Usk, si no s’hagués interposat un obstacle en l’execució de tan agradable pla, que era el matrimoni i la mudança de la teva mare a un indret remot d’Irlanda.

Adieu,

Laura