De la senyoreta Stanhope a la senyoreta**

Estimada Fanny,

Sóc la criatura més feliç del món: acabo de rebre una proposta de matrimoni del senyor Watts. És la primera que he rebut mai i no sé ben bé com prendre-me-la. Quin triomf sobre les Dutton! No tinc cap intenció d’acceptar, si més no, és el que penso ara, però com que no n’estic del tot segura, li he donat una resposta equívoca i me n’he anat. I ara, estimada Fanny, vull que m’aconsellis si he d’acceptar o no la proposta i perquè puguis jutjar els mèrits del senyor Watts i les circumstàncies de l’afer, te’n faré una relació.

És un home més aviat gran, d’uns trenta-dos anys, molt lleig… tan lleig que no puc suportar mirar-lo. És extremadament desagradable i l’odio més que a cap altra persona al món. Té una gran fortuna, i posarà a la meva disposició tots els seus béns, però gaudeix de molt bona salut. En resum, no sé què fer. Si el rebutjo, tal com no es va estar de fer-me saber, farà la proposta a la Sophia i si ella el rebutja, a la Georgiana, i no puc suportar la idea que cap de les dues es casi abans que jo. Si l’accepto, seré desgraciada la resta de la meva vida, perquè té molt mal caràcter, és desagradable i d’allò més gelós, i tan garrepa que és impossible viure al seu costat. M’ha dit que parlaria de la proposta amb la Mare, però jo li he insistit que no ho fes, perquè és molt probable que m’hi faci casar tant si ho vull com si no; tot i així, segurament a hores d’ara ja hi ha parlat, perquè és d’aquells que no fa mai res del que se li demana. Em penso que m’hi casaré. Serà un triomf tan gran casar-me abans que la Sophy, la Georgiana i les Dutton! I m’ha promès que tindríem un carruatge nou per a l’ocasió, però hem estat a punt de barallar-nos pel color, perquè jo insisteixo que el vull blau amb clapes platejades i ell s’entesta a dir que ha de ser de color xocolata i, per provocar-me encara més, m’ha dit que serà tan baix com el que tenia abans. Proclamo que no m’hi casaré. M’ha dit que tornarà demà per saber la meva resposta definitiva, per tant he de fer tot el que pugui per retenir-lo. Estic segura que les Dutton m’envejaran i que tindré ocasió de fer d’acompanyant de la Sophy i la Georgiana a tots els balls d’hivern. Però, és clar, no sé de què em servirà, perquè és molt probable que no m’hi deixi anar: no li agrada gens ballar i, quan una cosa no li agrada, no pot entendre que a algú altre li agradi; i, a més a més, és dels que diu que les dones s’han de quedar a casa i tot això. Em penso que no m’hi casaré; el rebutjaria sense miraments si estigués segura que cap de les meves germanes tampoc no l’acceptaria i que, en aquest cas, no faria la proposta a les Dutton. No puc córrer aquest risc, de manera que, si em promet que el carruatge serà tal com el vull jo, m’hi casaré; si no, que hi viatgi tot sol. Confio que la meva decisió et sembli bé; no se me n’acut cap de millor. Afectuosament teva,

Mary Stanhope