Catorzena carta

De Laura, continuació

Ja pots armar-te, jove amiga, de tota la filosofia que puguis aplegar; acumula tota la fortalesa que posseeixes, perquè, ai!, en la lectura de les pàgines següents la teva sensibilitat es veurà greument posada a prova. Ah, què eren les desgràcies que havia experimentat fins llavors i que ja t’he relatat comparades amb la que ara t’exposaré. La mort del meu pare, de la meva mare i del meu marit, tot i ser gairebé més del que la meva dolça naturalesa podia suportar, no eren sinó minúcies en comparació amb la desgràcia que ara procediré a relatar-te.

L’endemà de la nostra arribada a la caseta, la Sophia es va queixar d’un fort dolor a les seves delicades extremitats, acompanyat d’un desagradable mal de cap. Ho va atribuir a un refredat contret pels seus desmais continus a l’aire lliure quan queia la rosada el vespre anterior. Vaig témer que probablement fos això; perquè, altrament, a què podia atribuir-se que jo hagués escapat de la mateixa indisposició si no al fet que l’exercici físic propiciat pels meus atacs de bogeria m’havia eixorivit i m’havia escalfat la sang amb tanta eficàcia que m’havia protegit de la humitat gebradora de la nit, mentre que la Sophia, ajaguda totalment inactiva a terra, devia haver-se exposat a tota la seva severitat? Em va alarmar greument la seva malaltia perquè, per insignificant que et pugui semblar, una mena de sensibilitat instintiva em va xiuxiuejar que a la llarga podia resultar fatal.

Ai, els meus temors estaven justificats del tot! La seva salut va anar empitjorant gradualment i jo cada dia estava més alarmada. Al final es va veure obligada a recloure’s al llit que ens havia cedit la nostra generosa amfitriona.

El seu trastorn es va convertir en una consumpció galopant i, en pocs dies, se la va endur. Entre totes les meves lamentacions per ella (i ja pots suposar que eren molt vehements), només em procurava una mica de consol la reflexió d’haver-li dedicat tota l’atenció que havia pogut en la seva malaltia. Havia plorat sobre ella cada dia, havia banyat la seva dolça cara amb les meves llàgrimes i havia estret constantment les seves blanques mans entre les meves.

—Estimada Laura —em va dir unes hores abans de morir—, que el meu infeliç final et serveixi d’advertència per evitar la imprudent conducta que l’ha ocasionat… Compte amb els desmais… Encara que en el moment poden tenir un agradable efecte regenerador, creu-me que, al final, si es repeteixen gaire sovint i en estacions inadequades, resulten destructius per a l’organisme… El meu destí n’és una prova… Moro màrtir del dolor per la pèrdua de l’Augustus… Un desmai fatal m’ha costat la vida… Compte amb els desmais, estimada Laura… Un atac de bogeria no és ni una quarta part tan perniciós; és un exercici físic i, si no és excessivament violent, gosaria dir que les seves conseqüències són propícies per a la salut. Enfolleix sempre que vulguis, però no et desmaïs.

Aquestes van ser les darreres paraules que em va adreçar. Va ser el consell que, abans de morir, va donar a la seva afligida Laura, que sempre l’ha tingut fidelment present.

Després d’haver acompanyat massa d’hora la meva plorada amiga a la tomba, en acabat (tot i ser tard a la nit) vaig marxar del poble detestat on havia mort ella i a la vora del qual havien expirat el meu marit i l’Augustus. No havia caminat gaires metres quan em va avançar una diligència, en la qual tot seguit vaig ocupar un lloc, decidida a viatjar-hi fins a Edimburg, on confiava trobar algun amic amable i compassiu que em rebés i em consolés de les meves afliccions.

Era tan fosc quan vaig entrar a la diligència que no vaig poder distingir-hi el nombre de viatgers; només vaig poder percebre que eren molts. Tanmateix, desatenta a tot el que els concernia, em vaig lliurar a les meves tristes reflexions. Hi regnava un silenci general, que no era interromput sinó pels roncs forts i repetits d’un dels viatgers del grup.

«Quin brivall inculte deu ser aquest home», vaig pensar per a mi. «Quina manca més absoluta de refinament ha de tenir qui pot trastornar els nostres sentits amb un enrenou tan brutal. Segur que deu ser capaç de qualsevol malvestat! No hi ha delicte prou greu per a un personatge així!». Això anava pensant jo en veu baixa, i sens dubte eren semblants les reflexions dels meus companys de viatge.

Finalment, el retorn del dia em va permetre contemplar el desvergonyit sense escrúpols que havia pertorbat tan violentament els meus sentiments. Era Sir Edward, el pare del meu difunt marit. Al seu costat seia l’Augusta i, en el mateix seient que jo, hi havia la seva mare i Lady Dorothea. Imaginat la sorpresa que vaig tenir en trobar-me asseguda entre els meus antics coneguts. Gran com era el meu esverament, va augmentar encara més quan, mirant per la finestra, vaig veure el marit de la Philippa, amb la Philippa al costat, en el pescant, i quan vaig mirar enrere, vaig veure en Philander i en Gustavus al seient posterior.

—Oh! Déu meu —vaig exclamar—, és possible que em trobi tan inesperadament envoltada dels meus parents i coneguts més propers? —Aquestes paraules van despertar la resta del grup i tots els ulls es van dirigir cap al racó on seia jo.

—Oh, Isabel meva! —vaig continuar jo tot llançant-me als seus braços per sobre de Lady Dorothea, que seia davant meu—, rep una vegada més al teu si la desafortunada Laura. Ai! Quan vaig marxar de la vall d’Usk per última vegada, era feliç perquè estava unida al millor dels Edwards; llavors tenia pare i mare i no havia conegut la desgràcia. Però ara, privada de tots els amics tret de tu…

—Què? —va interrompre l’Augusta—. El meu germà és mort, doncs? Digue’ns, t’ho prego, què li ha esdevingut?

—Sí, nimfa freda i insensible —vaig contestar jo—, aquell malaurat minyó, el teu germà, ha deixat de ser, i ara podràs gaudir de ser l’hereua de la fortuna de Sir Edward.

Tot i que l’havia menyspreat des del dia que sense voler vaig sentir la conversa que tenia amb el meu Edward, per educació vaig accedir als precs d’ella i de Sir Edward i els vaig informar de tot el malenconiós afer. Van quedar molt xocats; fins i tot el cor obstinat de Sir Edward i l’insensible de l’Augusta van escoltar la infeliç història amb dolor. A instàncies de la teva mare, vaig explicar-los totes les desgràcies que m’havien esdevingut d’ençà que ens havíem separat: l’empresonament de l’Augustus i l’absència de l’Edward, la nostra arribada a Escòcia, la trobada inesperada amb el nostre avi i els nostres cosins, l’estada a Macdonald Hall, el singular servei que vam prestar-li a la Janetta, la ingratitud del seu pare, la seva conducta inhumana, les inexplicables sospites i el bàrbar tractament en obligar-nos a marxar de la casa, les nostres lamentacions per la pèrdua de l’Edward i l’Augustus i, finalment, la malenconiosa mort de la meva estimada companya.

La compassió i la sorpresa es dibuixaven clarament en el semblant de la teva mare durant tota la narració, tot i que em sap greu dir que, per a blasme etern de la seva sensibilitat, predominava infinitament la darrera. Més encara, irreprensible com havia estat sens dubte la meva conducta durant tot el curs de les meves desgràcies i aventures, ella pretenia trobar faltes en el meu comportament en moltes de les situacions en què m’havia vist immersa. Com que jo era conscient d’haver-me comportat sempre d’una manera que reflectia l’honor i el refinament dels meus sentiments, vaig prestar poca atenció a allò que em retreia, i li vaig demanar que satisfés la meva curiositat informant-me de com havia arribat allà on érem, en comptes de ferir la meva irreprotxable reputació amb desaprovacions injustificables. Tan bon punt va haver cedit als meus desigs en aquest particular i em va haver explicat amb acurat detall tot el que li havia esdevingut des de la nostra separació (la relació de la qual, si és que encara no la coneixes, te la farà la teva mare), vaig demanar a l’Augusta la mateixa informació pel que feia a ella, Sir Edward i Lady Dorothea.

Em va explicar que, agradant-li com li agradava contemplar les belleses de la naturalesa, el viatge de Gilpin^[5] a les Highlands havia despertat de tal manera la seva curiositat per admirar els meravellosos paisatges que exhibia en aquella part del món, que havia convençut el seu pare d’emprendre una gira per Escòcia i havia aconseguit que els acompanyés Lady Dorothea. Que havien arribat a Edimburg feia uns dies i que cada dia havien sortit d’excursió al camp dels voltants en la diligència en què es trobaven, i que en aquell moment tornaven d’una d’aquestes excursions.

Les preguntes que vaig fer tot seguit anaven adreçades a la Philippa i el seu marit, el qual vaig saber que, havent gastat tota la seva fortuna, havia recorregut per sobreviure al talent en què més excel·lia, és a dir, guiar; i que, havent venut tot el que els pertanyia tret del carruatge, l’havia convertit en diligència i, per tal d’allunyar-se dels seus antics coneguts, s’havia traslladat a Edimburg, des d’on anava a Stirling dia sí dia no; i que la Philippa, que encara conservava l’afecte pel seu desagraït marit, l’havia seguit a Escòcia i normalment l’acompanyava en les petites excursions a Stirling.

—Només a fi d’omplir-los una mica les butxaques —va continuar l’Augusta—, el meu pare viatja sempre en la seva diligència per contemplar les belleses del país des de la nostra arribada a Escòcia, perquè sens dubte hauria estat molt més agradable per a nosaltres visitar les Highlands en un fiacre que no pas anar dia sí dia no d’Edimburg a Stirling i de Stirling a Edimburg en una diligència atapeïda i incòmoda.

Vaig sentir-me totalment identificada amb els seus sentiments i, secretament, vaig culpar Sir Edward de sacrificar el plaer de la seva filla per l’amor d’una vella ridícula, la follia de la qual per haver-se casat amb un home tan jove havia de ser castigada. Val a dir que el seu comportament s’adeia amb el seu caràcter general; perquè què podia esperar-se d’un home que no tenia ni el més petit àtom de sensibilitat, que a penes sabia què volia dir la simpatia i que, de fet, roncava…?

Adieu,

Laura