Dotzena carta

De Laura, continuació

Pots imaginar com ens va sorprendre la ràpida partida de Lord St Clair.

—Avi indigne! —vaig dir jo, i immediatament vam desmaiar-nos l’una als braços de l’altra. Quanta estona vam passar en aquest estat, no ho sé, però quan ens vam recuperar ens vam trobar ben soles, sense en Gustavus, en Philander ni els bitllets de banc.

Mentre deploràvem el nostre destí infeliç, la porta de l’estança es va obrir i se’ns va anunciar l’entrada de «Macdonald», que era el cosí de la Sophia. La velocitat amb què s’havia afanyat a venir en el nostre auxili després de rebre la nota deia tant a favor seu que no vaig vacil·lar a qualificar-lo, a primer cop d’ull, d’amic tendre i simpàtic. Ai, que poc que mereixia aquest títol! Perquè tot i que ens va dir que li sabien tan greu les desgràcies que ens havien sobrevingut, pel relat que ell mateix en va fer no semblava que l’enumeració l’hagués fet exhalar ni un sol sospir ni l’hagués induït a alçar cap maledicció contra la nostra mala estrella.

Va dir a la Sophia que la seva filla esperava que ell mateix la portés a Macdonald Hall i que, com a amiga de la seva cosina, també la faria feliç veure-m’hi arribar. Així doncs, vam anar cap a Macdonald Hall i vam ser rebudes amb tota amabilitat per la Janetta, filla de Macdonald i senyora de la mansió. La Janetta només tenia quinze anys; ben disposada de mena, dotada d’un cor susceptible i amb tendència a la simpatia, si aquestes amables qualitats haguessin estat escaientment encoratjades podien haver servit d’ornament a la seva naturalesa humana; però, desgraciadament, el seu pare no posseïa una ànima prou exaltada per admirar una disposició tan prometedora i s’havia esforçat per tots els mitjans al seu abast a impedir que evolucionessin amb els anys. De fet, havia extingit la noble sensibilitat natural del cor d’ella per obligar-la a acceptar la proposta de matrimoni d’un jove que li havia recomanat ell. S’havien de casar al cap de pocs mesos i, quan hi vam arribar, el jove Graham era a la casa. Totes dues vam copsar de seguida el seu caràcter.

Era ben bé la mena d’home que podia triar una persona com Macdonald. Ens van dir que era un jove sensible, ben informat i agradable; nosaltres no podíem jutjar aquestes petiteses, però com que estàvem convençudes que no tenia ànima, que no havia llegit mai Les desventures del jove Werther^[3] i que els seus cabells no s’acostaven gens al color dit auburn, vam veure clar que la Janetta no podia sentir cap afecte envers ell o, si més no, que no n’hauria de sentir cap. La circumstància mateixa d’haver estat triat pel seu pare, a més, era tan desfavorable que, encara que l’hagués merescuda en tots els altres aspectes, això ja hauria d’haver estat prou raó als ulls de la Janette per rebutjar-lo.

Vam decidir exposar-li aquestes consideracions sota la seva pròpia llum i no dubtàvem que aconseguiríem l’èxit desitjat d’una persona tan ben disposada de mena i els errors de la qual en l’afer només eren producte d’una manca de confiança en la seva pròpia opinió i del convenient menyspreu envers la del seu pare. Vam trobar en ella, de fet, tot el que podien haver esperat els nostres desigs més càlids; no ens va costar gens ni mica convèncer-la que era impossible que pogués estimar en Graham i que tenia l’obligació de desobeir el seu pare; l’única cosa que va acceptar amb vacil·lació va ser la nostra afirmació que havia de comprometre’s amb alguna altra persona. Durant una estona va perseverar a declarar que no coneixia cap altre jove pel qual sentís el més mínim afecte; però, després de manifestar-li la impossibilitat d’una cosa així, va dir que li semblava que li agradava el capità M’Kenrie més que cap altre home que conegués. Aquesta confessió ens va satisfer i, després d’haver enumerat les bones qualitats de M’Kenrie i d’assegurar-li que estava violentament enamorada d’ell, vam voler saber si mai li havia declarat d’una o altra manera el seu afecte per ella.

—Lluny d’haver-me’l declarat mai, no tinc cap motiu per pensar que mai n’hagi sentit cap —va dir la Janetta.

—No pot haver-hi dubte que t’adora de debò —va contestar la Sophia—. L’afecte ha de ser recíproc. No t’ha mirat mai amb admiració, t’ha donat la mà amb tendresa, ha deixat caure una llàgrima involuntària o ha sortit abruptament de la sala?

—Mai —va respondre ella—, que jo recordi: sempre ha sortit de la sala en acabar la visita, però mai no ho ha fet amb una rapidesa especial o sense fer una reverència.

—Em penso, encant, que deus estar equivocada —li vaig dir—, perquè és absolutament impossible que s’hagi allunyat mai de tu sense sentir confusió, desesper i precipitació. Pensa-hi un moment, Janetta, i et convenceràs que és absurd pensar que pogués fer una reverència o comportar-se com qualsevol altra persona.

Després d’haver aclarit aquest punt a la nostra satisfacció, el pas següent que vam prendre en consideració va ser determinar la manera en què informaríem M’Kenrie de l’opinió favorable que la Janetta tenia d’ell. Finalment vam decidir comunicar-li-ho amb una carta anònima que la Sophia va redactar de la manera següent:

L’amable M’Kenrie, la modèstia del qual, tal com ens va assegurar ell mateix, havia estat l’única raó per haver ocultat tant temps la violència del seu afecte per la Janetta, en rebre aquesta nota va volar amb les ales de l’amor cap a Macdonald Hall i va exposar amb tanta energia l’amor que ella li inspirava que, després d’unes quantes entrevistes més íntimes, la Sophia i jo vam tenir la satisfacció de veure’ls partir cap a Fretna Green, indret que van escollir per a la celebració de les seves núpcies en preferència a cap altre, malgrat trobar-se a una distància considerable de Macdonald Hall.

Adieu,

Laura