5

—Silenci! Silenci! —L’home grisenc estava dret i cridava mentre copejava la superfície de la taula amb la mà—. Silenci!

A poc a poc les converses es van interrompre i va desaparèixer el soroll de fons.

—En aquest moment tots vostès disposen dels elements essencials per fer un diagnòstic de la situació i decidir sobre les mesures que cal prendre. Algú vol fer el resum de la situació?

Ningú no es va oferir.

—Llavors el faré jo —va dir l’home grisenc—. S’organitzà una expedició a la zona de Lira. La tripulació era de sis membres amb perfils psicològics molt diversos, però tres elements tenien fonamentalment una personalitat forta: es tracta d’Erik Anderson, Jeff Garrison i Ahmeb Shibab. Quant a la resta, Taïna Ivanova tenia una personalitat inconstant, Sun Wai insegura i Pablo Rodríguez patia uns terrors que podien arribar a comprometre la seva pròpia existència. No discutim ara si aquest equip era el més idoni possible, només hem de constatar el fet consumat que ha estat l’equip que ha viatjat fins a Lira, l’equip que teòricament tenia un alt percentatge d’èxit, de l’ordre del 95%.

»Aquest equip va fer un viatge aparentment normal fins arribar al famós planeta Èpsilon-Lira, on va descobrir una societat, segons sembla, molt primitiva constituïda per éssers molt semblants a l’home, segons creiem.

»En aquest planeta i després dels estudis preliminars, la nau de reconeixement número u va tenir un accident quan intentava aterrar. En aquesta nau viatjaven Taïna Ivanova, Sun Wai i Pablo Rodríguez que van abandonar la nau i van desaparèixer.

»Després d’aquest accident el comandant Erik Anderson va decidir anar a investigar l’illa on va haver-hi l’accident, un cop el tècnic de motor i el metge havien fet un informe sobre l’estat de la nau accidentada.

»El comandant va deixar de comunicar-se amb la nau-mare durant cinc dies fins al moment en què trobà els altres tres tripulants en circumstàncies que no coneixem.

»En l’examen preliminar dels tres accidentats, el metge de bord no va trobar cap lesió física ni malaltia orgànica; només va observar unes alteracions del comportament que no va poder classificar i va anomenar genèricament “mal dels somnis” per raons que no ens ha aclarit.

»Poc temps després, el comandant de l’expedició va tornar a posar-se en contacte amb la nau per a demanar a Jeff Garrison i Ahmeb Shibab que baixessin al planeta per parlar amb ell.

»En sentir la demanda, el tècnic de motors i el metge tenien recel però van fer allò que el comandant els demanava. El que va succeir a continuació s’explica en l’informe d’Ahmeb Shibab encara que no és gaire aclaridor sobre aquest punt. Sabem només que el comandant els va convidar a restar en el planeta i ells, per motius que desconeixem encara, van accedir i s’hi van quedar.

»La nau Demòcrit torna i l’estat dels tres tripulants que han tornat amb ella pot definir-se com assumit voluntàriament per algun procés que defuig els nostres mètodes analítics.

»Per consegüent, hi ha algunes preguntes que haurem de respondre necessàriament i que proposo que discutim seguint el mètode següent:

»Primer: acceptem el Diari de Bord tal com se’ns presenta o pensem que ha estat falsificat per aquells misteriosos habitants d’Èpsilon-Lira I?».

Novament es produïren xiuxiueigs a la sala. Finalment el noi ros va aixecar-se i va començar a parlar.

—Em sembla que aquest punt el discutirem ràpidament, tot i tenint en compte les diverses alternatives possibles. Jo diria que només hi ha un detall que ens pot assenyalar eventualment la falsificació dels informes de bord. Només el fet que les tres úniques personalitats fortes no han tornat ens podria fer creure que els habitants d’Èpsilon-Lira han fet embogir els més dèbils i aniquilat els més forts i per qualsevol mitjà desconegut de nosaltres han enganyat al computador i han falsificat els informes.

»En contra d’això tenim alguns arguments. Primerament, en el computador no s’han vist senyals de manipulació. En segon lloc, tot aquest procés hauria exigit un temps superior als tres dies que el computador va esperar per tornar a la Terra pels seus propis mitjans. I en tercer lloc, el missatge del metge té una empremta personal que seria impossible de crear per qualsevol tecnologia… això podria dir-nos-ho la nostra col·lega que està asseguda allà, a la secretaria… vostè és la dama de color verd, oi?

La dona de verd va confirmar amb el cap.

—Per tant —continuà el xicot ros— només ens resta acceptar els informes com la versió més propera a la veritat que està al nostre abast. I per acabar, només vull dir que per evitar mals entesos no creguin que jo penso que els tres tripulants que han tornat són bojos. Res més lluny del que jo sento.

Novament augmentà el xiuxiueig dins la sala.

—Silenci! —va demanar novament l’home grisenc, que esperà que hi hagués silenci—. Algú més vol discutir aquest punt?

Ningú no va respondre.

—Per consegüent —va continuar l’home grisenc—, tots estem d’acord que la història que tenim és la més propera a la realitat?

La dona elegant va aixecar-se i mirà de fit a fit l’assemblea.

—Suposo que són qüestions diferents. La primera que s’ha presentat està relacionada amb l’autenticitat de l’informe i la resposta és afirmativa. La segona té relació amb que si els fets que s’expliquen corresponen o no a la veritat. Aquesta segona qüestió em sembla que també es mereix una resposta afirmativa. Vegin sinó:

»Em sembla que el darrer desig del metge que va desertar de l’expedició és que nosaltres no tornem a anar a Èpsilon-Lira. Quina és la millor manera d’aconseguir-ho? Cercant una història coherent que no inspirés curiositat ni desig d’investigar. Ho ha fet això el metge? És clar que no. Ha explicat la història tal com va succeir esperant que nosaltres comprenguéssim la seva posició. I el que és més important, ens avisa dels perills que correria una nova expedició encara que nosaltres mateixos la tripuléssim. A mi res de tot això no em sembla un frau i hi ha un fet que em sembla decisiu en l’avaluació de la veritat de les declaracions del metge. Ha estat la gran precaució que ha tingut per assegurar-se del caràcter confidencial de les informacions. Evidentment si aquestes notícies es divulguessin mundialment, o altres notícies plenes de fantasia i atrocitats inventades, aquesta hauria estat la millor manera d’impedir-nos l’anada a Lira durant els anys propers.

»Per tant crec que hauríem d’acceptar aquesta versió com la més pròxima a la realitat que nosaltres podrem conèixer i és prou entenedora per ser plausible.

—Algú vol discutir aquest nou punt? —va preguntar l’home grisenc.

—Em sembla que discutir això és una pèrdua total de temps, ja que si no acceptem aquesta versió dels esdeveniments no tindrem cap fonament per fer-nos una opinió sobre el que ha succeït —va respondre un membre del grup de Boston—. Estic d’acord amb la nostra col·lega sobre les conclusions fetes, però, sigui com vulgui, la millor manera de posar a prova aquesta versió seria partint d’ella i arribar a un carreró sense sortida. Només així estarem segurs que aquests informes proven realment d’amagar alguna cosa.

De l’assemblea arribaren murmuris d’aprovació.

—Si és així —va prosseguir l’home grisenc—, passem a la tercera qüestió. No resta cap dubte que va produir-se una sotragada psicològica i una modificació dels models de comportament de tots els elements de la tripulació. La qüestió és saber si aquesta sotragada psicològica haurà estat o no igual per a tots, seguint un sol patró o amb respostes diferents en cada element.

—En aquest aspecte —va començar l’home de gris—, tenim una versió mínimament comprensible dels elements que van restar a Èpsilon-Lira. Parlo, és clar, de la versió que ens dóna el metge. Ell ens proporciona unes dades fonamentals per fer un diagnòstic de la situació quan fa referència a l’estat de felicitat que s’assoleix en aquell planeta. Crec que seria important, per tant, estudiar què és la felicitat per a cada un dels tripulants i llavors podrem respondre la tercera qüestió.

—Sí, això és important —va intervenir l’home calb—. Però em sembla que el sentiment que el metge descriu podria comparar-se més aviat amb l’estat de la Gràcia Divina, que gaudia de gran acceptació en temps passats i que encara avui refereixen algunes sectes religioses, més que la felicitat que…

—No hi estic d’acord —el va interrompre la dona elegant—. Estic totalment en contra d’això que vostè acaba de dir. No trobo res de metafísic en l’informe del metge, a part de no trobar models d’aquesta naturalesa en els perfils psicològics dels elements de la tripulació. Partir d’aquest principi és molt forçat, per no dir que és senzillament ridícul.

Esclataren novament comentaris en la sala i van haver de passar alguns minuts per restablir l’ordre.

—Algú no està d’acord que es discuteixi què seria la felicitat per a cada un dels tripulants de la Demòcrit? —va preguntar l’home grisenc.

Ningú no s’hi va oposar.

—Llavors començaré per demanar al meu col·lega que parli dels membres de la tripulació que ell ha estudiat.

—L’Erik Anderson era un home molt senzill —va començar dient l’home de gris—. Mai no havia aconseguit oblidar el camp ni la comunitat agrícola on va néixer. Sempre que tornava a la Terra anava a passar les vacances en el seu poble natal. Suposo que per ell la felicitat seria poder viure simplement i despreocupadament, potser posseir un tros de terra per poder conrear-la. Havia manifestat diverses vegades que això era el que més desitjava fer un cop deixés el servei a l’IIE.

»Pel que fa a Jeff Garrison, tot feia creure que el seu gran somni era poder conèixer altres mons, anar a les estrelles, viatjar. Bé, Garrison va ser escollit finalment per a una expedició que anava a una part inexplorada de la galàxia i sabia que probablement mai més no tornaria a formar part d’una altra expedició semblant. Per tant havia realitzat el seu somni més anhelat. A part d’això, el tècnic de motors no tenia cap altra ambició sinó tocar el saxofon (i el tocava molt bé!). Curiosament, i de la mateixa manera que el comandant, aquest element subestimava la importància de la seva professió.

»Sun Wai era exactament el contrari dels altres dos. Només vivia per a la seva professió. Per a ella la felicitat seria comprovar, pràcticament, allò que havia ajudat a construir: la teoria de la lingüística comparada.

—Quant a Pablo Rodríguez —va continuar l’home grisenc— la seva felicitat anava indissolublement lligada al desig d’eternitat. Conscientment allò que ell desitjava més profundament era no tenir por, ser com els herois, ser capaç de viure el moment present sense haver-se de preocupar per allò que podia succeir-li en un futur més o menys immediat.

»Taina Ivanova era exactament el contrari del biòleg. Era una aventurera però en la seva inconstància allò que li plauria més seria aconseguir un equilibri estable… aquest era el motiu, ben mirat, de la seva mandra permanent i del seu capteniment insuportable quan es despertava.

—L’Ahmeb Shibab —va acabar la dona de verd— era una persona que vivia en un món diferent. Acostumat a tractar les malalties, estava avorrit de la rutina de la seva vida diària. La seva felicitat consistia a poder viure en un món completament divers, que li plantegés nous problemes que exigissin una tenacitat total per resoldre’ls. En resum, la seva felicitat seria tenir una raó per viure, tenir la llibertat de viure sense sentir-se manipulat per ningú.

—Per consegüent —quasi va dir cridant la dama elegant—, la felicitat pot explicar l’estat dels que han tornat, i l’opció dels tres que han volgut quedar-se allà, no és això?

El mes de maig havia florit.