3

Erik Anderson continuava al costat de la finestra.

Finalment comandant d’una nau, finalment a l’avantguarda de les investigacions espacials.

Quanta gent ho donaria tot per trobar-se en el lloc d’ell.

Tot i així, ell mai no havia estat molt ambiciós i ara començava a sentir el pes de la responsabilitat d’una tripulació… d’haver de portar una expedició a bon fi.

Erik Anderson sabia sobreviure a les contrarietats de l’atzar. Havia après àrduament a defensar-se dels imponderables, primer a l’escola de pilotatge i després a l’escola de la vida en els satèl·lits.

Però ara tot era diferent. Una tripulació reunida de qualsevol manera qui sap per qui com solia succeir en les investigacions fora del sistema, una tripulació de persones que no tenien cap experiència de la vida en l’espai.

I, ell, el responsable!

Tot el que ell sabia era que la nau Demòcrit havia començat a construir-se feia un any i pertanyia a la nova sèrie de naus preparades amb el modificador de Schultzer i, per tant, amb un punt de rendibilitat per a viatges de més de quinze anys-llum de distància.

L’home no havia anat més enllà que els onze anys-llum de Proció i ara, ell, Erik, dirigiria una expedició més cap a l’interior de la galàxia. En algun lloc de les estrelles amb mitja dotzena d’especialistes que possiblement no sabrien res de mesures de seguretat en l’espai.

Si el deixaven escollir… Ah! Si el deixaven escollir se n’aniria sense cap dubte envers dels anells de Saturn.

Ressonaren passes fora, al passadís, i es va obrir la porta.

Primer va entrar una japonesa jove, seguida per l’home del vestit de color gris.

Després va entrar el gran Jeff Garrison.

Erik es va sentir una mica més animat.

—Bé, no cal fer gaires presentacions —va dir el psicòleg— ja que el comandant Erik Anderson coneix molt bé al tècnic Jeff Garrison. Aquesta senyora, que és professora de Lingüística Comparada, es diu Sun Wai i ja ha tingut temps més que suficient per comparar opinions amb el tècnic de motors.

S’intercanviaren mirades i el psicòleg va continuar:

—Vostès tres formaran part d’un nou projecte d’investigació espacial en una regió que l’home encara no ha visitat. No val la pena que els n’informi més detalladament, ja que demà al matí, a les onze, hi haurà una reunió amb tota la tripulació de la nau.

Cap dels altres tres no va dir res. No pagava la pena parlar.

Mentre feien el trajecte de monocarril fins a la City, cada un d’ells va romandre pensarós.

Erik, satisfet per tenir Jeff (un veterà de l’espai, al capdavall, sempre és un veterà de l’espai!), mirava amb desconfiança la fràgil japonesa que semblava feta de porcellana, cada vegada més encongida en el seu seient.

Jeff Garrison, mig somrient, mirava de reüll Erik mentre feia l’ullet a Sun Wai. Sentia que finalment estava a punt de realitzar el somni de la seva vida.

Sun Wai se sentia molt lluny de tot allò que li era familiar i es mirava els altres tres tot procurant d’endevinar el que ells opinaven d’ella, intentant descobrir si es dignarien observar la presència d’ella, o si s’adonarien de la seva inseguretat.

Només l’home vestit de gris semblava totalment despreocupat, mentre apreciava (o, almenys, feia veure que apreciava) el paisatge que s’escolava ràpidament per les finestres tancades.

Van arribar a la City just a les disset hores.

Un automòbil elèctric els esperava, exactament igual a tots els automòbils de l’IIE, que els portà per avingudes vorejades per arbres, jardins i edificis no gaire alts fins a l’edifici de l’Institut d’Investigació Espacial.

Foren instal·lats al centre de l’allotjament, en un pis de sis apartaments, cada un d’ells identificat amb el nom del seu ocupant.

Jeff Garrison anà a espiar els altres noms i va descobrir que només coneixia el de Cliff Rodgers, biòleg i assessor de l’IIE per assumptes relacionats amb ecosistemes.

Es trobaren novament després del sopar que es va servir en els mateixos apartaments.

De la sala comú arribaven rítmicament algunes notes musicals sortides del saxofon de Jeff Garrison. Sun Wai llegia. Erik Anderson va entrar i s’apropà a observar l’aquari que ocupava una de les parets de la sala.

Jeff Garrison va interrompre el seu monòleg.

—Molt bé, et felicito, comandant!

—Vés a passeig! Tot just acaba de començar i ja n’estic tip. Ni un mot sobre els objectius. Tot ho deixen sempre penjat.

—Potser hauran descobert algun planeta habitat? —va preguntar tímidament Sun Wai.

Jeff Garrison va arronsar les espatlles.

—No ho crec pas. Sincerament, no puc creure-ho. Si fos això ja se sabria per tot el món.

—És clar —va interrompre Erik—. No ens han dit l’objectiu perquè ells són així. Quant t’acostumis a tractar amb els psicòlegs ja t’adonaràs que ni tan sols es dignen de dir-te el seu nom, si és que tenen nom, ara imagina si et diran allò que volen de tu.

—Mira, Sun Wai. Ells només diuen les coses una vegada, i només parlen quan és necessari, quan creuen que és necessari. Les paraules que utilitzen i els actes que fan són molt concrets i serveixen exactament per conduir els altres a les actituds que ells pretenen. Per exemple, a quina hora ens ha dit que és la reunió de demà?

—No me’n recordo —va respondre Sun Wai—, em sembla que només ha dit que serà pel matí.

—Així ha estat —Erik va somriure—. Però ha dit, i només una vegada, gairebé com per casualitat, que la reunió seria a les onze…

—Però —va interrompre Jeff—, aposto doble contra senzill que ells saben exactament allò que ara estem discutint. Apostaria quasi sobre que tu series incapaç de recordar l’hora de la reunió i que nosaltres ens n’hauríem de recordar.

—No fan pas res a l’atzar. —Erik s’apartà de l’aquari, tot pensatiu i va seure—. Només m’agradaria saber cap on… Segurament després de l’experiència amb Sirius no ens obligaran a escalfar una nau a Altair… I no és que jo tingui res contra la calor de les gegants.

Sun Wai va intervenir:

—Ja em perdonareu, però no entenc res del que esteu dient.

Erik es girà envers la noia.

—Ja saps que la primera estrella fins on vam arribar va ser lAlfa de Centaure, la més propera, a quatre anys i escaig de llum. Després va ser Sírius, una gegant blava, que va socarrimar la primera expedició que s’apropà per aquell indret. Aleshores jà anàvem a quasi nou anys-llum. Sírius no tenia res… Si alguna vegada va tenir planetes se’ls devia haver empassat a tots, com totes les gegants blaves. L’etapa següent va ser Proció, a onze anys-llum, i Eriptó només tenia males herbes. Ara haurem de passar la barrera dels quinze anys ja que disposem de naus per poder fer-ho. Altair segurament és avorridorament igual a Sírius i es troba a setze anys-llum. El que en Jeff volia dir és que aquest viatge, certament, serà més important… fins a on? No en tinc ni la més mínima idea.

—Una estrella semblant al sol… potser —insinuà Sun Wai.

—Això és el que més abunda, ho pots ben creure. Bé, ara me’n vaig al llit, ja que les especulacions mai no m’han interessat gaire i a més a més no són bones per a la digestió, per no dir res dels insomnis; i tu, Erik, a veure si procures no encaparrar-t’hi abans d’hora. Un adéu ben gros per a tots vosaltres.

Sun Wai també va aixecar-se.

Erik la va cridar.

—També te’n vas tu, Sun?

—No.

—M’agradaria saber què van dir-te quan et van manar que vinguessis aquí.

—Què em van dir? No res. Decididament, no em van dir res més sinó «vine»!

—Ho esperaves?

—Sempre ha estat el meu somni. Sempre ho havia somniat!

—Doncs, mira, jo no ho he somniat mai. Bona nit.

Sun Wai mirà la sala buida, la porta oberta. Va agafar el seu llibre, va apagar el llum i a poc a poc va sortir de la sala, va travessar el passadís i se n’anà cap al seu apartament.