6

El soroll de l’aterratge de la nau d’enllaç es va esvair en la pista de l’espaiós astroport de la City. La nau d’enllaç es va immobilitzar i van obrir les portes.

Els passatgers en sortiren i van adreçar-se cap a les instal·lacions de l’aeroestació.

Després d’haver passat les formalitats burocràtiques, Taïna Ivanova s’aturà finalment per observar les persones que es bellugaven ràpidament pel seu voltant. Les va mirar atentament, tot intentant d’endevinar qui seria el temible psicòleg amb qui s’hauria d’enfrontar inevitablement en la temible entrevista.

Ningú, però, no li va dedicar la més mínima atenció, a ningú no semblava interessar-li la seva presència. Semblava que tothom estava massa ocupat amb alguna tasca urgent i misteriosa, massa enfeinats amb ells mateixos per a poder demostrar el més mínim interès cap a ella.

Va sortir de l’estació aèria.

Eren les nou i el moviment pels carrers de la City es reduïa a mitja dotzena de vehicles que travessaven els carrers a poc a poc.

Encara va intentar de trobar l’automòbil oficial que hauria d’estar esperant-la, però per allà a la vora no hi havia cap cotxe de l’IIE.

Vindrien amb retard? Se n’haurien oblidat? Ella encara procurava de creure que allò que estava succeint era obra de l’atzar.

Però els retards i els oblits només passen en la realitat de les «persones normals»; amb els psicòlegs de l’IIE era impossible que sorgissin obstacles semblants. Mai no n’hi hauria!

Aleshores buscà un cotxe lliure i s’adreçà cap a l’edifici pentagonal de l’Institut d’Investigacions Espacials.

Què li estarien preparant els psicòlegs?

Què hi podia fer? Com solia dir-se arreu, els designis dels déus i dels psicòlegs eren insondables.

Taïna, com la majoria dels funcionaris de l’IIE, ja s’havia avesat a la forma de comportar-se, absolutament desconcertant, d’aquella espècie de mags de les relacions humanes.

Però, tot i així, no era gens estrany (i fins i tot era molt freqüent) quedar sense veu davant els actes dels psicòlegs i enlluernada davant els resultats que n’obtenien. Només els psicòlegs eren capaços de fer-la parlar tota sola.

Mentre observava el poc trànsit, Taïna intentava descobrir els motius de no haver sentit encara el sermó per al qual s’havia preparat amb tanta cura. Els motius eren lògics, havien de ser tan lògics com eren, finalment, tots els actes dels psicòlegs.

I Taïna encara va sentir més recel per l’absència del psicòleg a l’astroport que pel reny previsible.

Què li estarien preparant?

Va sentir-se nerviosa. Ella, Taïna-nervis-d’acer, estava, per primera vegada des de feia molts anys, nerviosa.

Quan va entrar a l’edifici de l’IIE i es va adreçar cap a recepció, demanà per veure immediatament aquell que l’havia feta venir. Va espantar-la que li manessin esperar dins la sala de convivència, on li van dur pastissos, llet i cafè.

Allà, dins la sala buida, va esperar més d’una hora les noves instruccions. Cada vegada entenia menys el que passava.

Eren dos quarts d’onze quan va entrar un funcionari administratiu:

—Taïna Ivanova?

—Sí, és clar que sóc jo! —va respondre Taïna mentre s’aixecava tot seguit.

—El psicòleg dels projectes especials m’ha demanat que li pregunti si a vostè li cal parlar precisament amb ell.

—Però… però… —barbotejà la Taïna— ell… ells… que no són ells que volen parlar amb mi?

—M’ha dit que amb molt de gust li concedirà cinc minuts si vostè realment necessita parlar amb ells… sigui com sigui, com que està molt enfeinat, només la rebrà si vostè creu que és absolutament imprescindible.

—I tant si ho és!

De manera que Taïna Ivanova fou acompanyada fins a un gabinet on un home vestit de gris la va rebre, assegut darrera d’una taula de despatx plena de papers i de gràfics. Li va assenyalar una cadira amb un moviment de cap.

—Segui. Esperi un moment, astronauta Taïna Ivanova.

Va acabar algunes línies que estava escrivint i després es va girar cap a la dona.

—Fet. Disposa només de cinc minuts per explicar-me el motiu imperiós que l’ha impulsat a voler parlar amb mi.

Taïna va enrogir. Es va sentir ridícula. I doncs, és que el psicòleg no li volia res? No tenia res a retreure-li per haver-se presentat amb vint-i-quatre hores de retard?

I que hi feia ella allà, doncs?

—Taïna Ivanova, tot al contrari del que succeeix amb vostè, el meu temps és massa preciós per poder gaudir de petits descansos socials amb converses inútils que no serveixen per a res. Els meus períodes de descans són per dormir. Vostè mai no ho entendria. Continuo esperant amb paciència les seves preguntes però em permeto recordar-li una vegada més que convé que vagi de pressa.

La rossa Taïna Ivanova tenia el color rogenc pujat.

—És que jo… Bé, vaig perdre la nau d’enllaç i he arribat vint-i-quatre hores més tard del que em va ser manat… És inexcusable però… En fi, jo volia explicar-ho perquè…

—Astronauta Taïna Ivanova, aquest és un bon exemple de raó gens imperiosa per venir a parlar amb mi.

—Però…

—… I és una raó gens imperiosa perquè nosaltres ja sabíem, estàvem convençuts absolutament, que vostè arribaria amb retard. —L’home de gris va començar novament a remenar els papers que tenia damunt la taula i va afegir en un to indiferent—: Per aquest motiu la vam convocar amb vint-i-quatre hores d’anticipació. Per tant, encara és a temps, precisament a temps, per assistir a la reunió que es celebrarà d’aquí quinze minuts. Ja pot tornar a la sala comunitària on era, perquè en el seu moment oportú ja l’acompanyaran fins a la sala de reunions. Bon dia i no s’oblidi de tancar la porta, si pot ser sense donar un cop massa fort.

Taïna va sortir vacil·lant del despatx. No sabia si riure o plorar. Pàl·lida, va caminar en direcció a la sala de convivència.

En entrar-hi va trobar un negre fornit, un calb d’ulls blaus, una japonesa de porcellana, un pelut amb bigoti i una mena de gitano escabellat i sense afaitar.

Ella, com de costum l’última a arribar, no va trobar cap cadira buida a la sala. Va esperar dreta que els cridessin. Eren tres quarts d’onze.