5

En l’Univers, com en l’hiperespai, l’hidrogen és la substància més comuna en una proporció molt gran. Fa molt de temps que l’home va descobrir que l’hidrogen, que constitueix nou desenes parts dels àtoms de l’Univers, era el combustible de les estrelles.

Per aquest motiu, després de fer experiments amb la fissió nuclear que deixava residus radioactius, l’home va decantar-se cap a la fusió nuclear que és un mètode per crear energia molt més ric i molt menys perillós, ja que no deixa residus radioactius i és autolimitatiu.

Per poder fondre els àtoms d’hidrogen és necessari, per una banda, que xoquin entre ells després de ser escalfats a altes temperatures, i per altra banda, han d’estar molt a la vora els uns dels altres, cosa que exigeix una enorme densitat.

Però l’hidrogen calent té tendència a dilatar-se i a disminuir, per tant, la seva densitat. El problema tardà molts anys a resoldre’s.

La seva solució va ser el pas necessari per solucionar el problema energètic de la Terra, i va ser també el primer avenç important en els viatges interestel·lars.

La formació de camps magnètics amb estabilitat assegurada va permetre crear unes condicions aproximades a les existents dins de les estrelles amb els seus potents camps gravitacionals. A partir d’aquell moment l’home va tenir la possibilitat de tenir hidrogen amb la densitat que necessitava.

La temperatura necessària depèn del tipus d’hidrogen. Un hidrogen 2 (més d’un àtom en cada deu mil) barrejat amb hidrogen 3 (fabricat inicialment per desencadenar la reacció) demana unes temperatures perfectament dins l’abast dels generadors.

D’aquesta reacció es forma, com en les estrelles, heli i sobra un neutró que actua sobre el liti i forma més hidrogen 3.

La ignició del procés es realitza per mitjà d’un feix prim de raigs làser.

Així foren construïts els primers motors atòmics de les naus i els accidents van ser escassos.

No obstant, poc temps després es va trobar la solució ideal. Es va realitzar la reacció amb bor 11 i hidrogen 1. El resultat fou la formació de quatre àtoms d’heli que no alliberava partícules de cap mena. I aquest és el procés utilitzat per resoldre el problema energètic de la Terra i l’única forma de pol·lució és la calor.

En les naus el sistema és mixt. En l’hiperespai només es fa servir l’hidrogen mentre que en l’espai interplanetari es fa servir el bor-hidrogen.

Quan es produeix una ruptura, la densitat de l’hidrogen disminueix significativament i s’atura la reacció. L’expulsió cap a l’hiperespai d’alguns (pocs) neutrons no produeix un augment important de la radiació ambient.

Carl va trigar un microsegon a adonar-se del que passava quan es va produir l’accident.

Va passar en connectar-se la ignició. La desviació era de cinc punts nou vuit i es va corregir després. L’hidrogen va continuar fluint pels motors i la nau s’anava apropant a Alfa de Lira.

—I si quan passem a l’espai normal xoquem amb un planeta o amb algun astre? —va preguntar Pablo Rodríguez.

—Bufa, en tens cada una! —va exclamar Taïna—. Això és tan probable com ficar la mà dins d’aquella peixera i pescar un peix.

—Però és possible, oi? —va insistir Pablo.

—Ets ben beneit! —va dir Taïna—. Evidentment és possible. I fins és possible que aquesta nau exploti en milions d’àtoms i que de nosaltres no en quedi res, i també és possible que mentre tu dormis a casa teva, a la Terra, un avió caigui damunt teu. Tot és possible, si existeix. Però allò que és important és la probabilitat que aquestes coses passin. Mai no hi ha hagut cap nau que en entrar en l’espai normal hagi xocat amb un cos de l’espai. Però, teòricament, això pot passar fins en la normalitat d’un planeta. Per què t’hi capfiques, penso jo?

—Per res. No m’hi capfico pas —va respondre el biòleg—. Només és curiositat i prou.

A la sala d’estar Ahmeb feia escac i mat a Jeff.

A la cabina de pilotatge Erik Anderson escrivia en el llibre de bord l’informe corresponent al dia seixantè de l’expedició.

Alfa de Lira ja era a la vora.