4

—Molt bé —va dir Erik—, tots vosaltres ja esteu al corrent de les tasques que tindreu al vostre càrrec durant l’expedició, segons el detall que consta en les comunicacions enviades per l’IIE. Ja sabeu que aquestes comunicacions són individuals i confidencials i tot i que no se’n demana el secret, comentar-les queda únicament a criteri, exclusivament al criteri, de cada un de vosaltres.

Va donar una ullada als altres membres de l’equip que l’escoltaven amb atenció i es va sorprendre amb el somriure ample del metge. Per altra banda, encara no havia entès que haguessin inclòs un metge en l’equip, i un metge somrient encara el sorprenia més.

—Així que —va continuar Erik— hi ha dos grups de persones en la tripulació. El primer grup està constituït pels tècnics de la nau que són la Taïna, en Jeff i jo mateix; la nostra tasca principal serà conduir el Demòcrit, conduir eventualment les naus d’exploració fins aterrar en algun planeta, i tornar-les novament a la Terra.

»El segon grup, el que formen els altres tres, tindrà la seva feina quan descobrim un planeta amb vida. —El metge continuava amb el seu somriure i Erik cada vegada anava més perdut quant a les seves reaccions—. Sembla que l’Ahmeb està satisfet amb la idea de no fer res en l’expedició. O és que m’has de dir alguna cosa?

El metge arrufà el front.

—No res, Erik. No res que es relacioni amb l’expedició. Si vols que et sigui franc, només és que em diverteix el sentit de l’humor dels psicòlegs.

—De debò?

—De tota manera, no és res que tingui relació amb tu o amb els altres. Perdona que t’hagi fet interrompre el relat sobre la nostra situació.

—Excel·lent. Aleshores tornem al nostre assumpte. Aquests dos grups, com us deia, hauran de treballar conjuntament, ja sigui dins la nau o en l’exploració de qualsevol planeta que trobem.

»Evidentment tot l’esquema i el mètode d’investigació d’aquest suposat planeta caldrà elaborar-los sobre el terreny i per aquest motiu ara no començarem a fer plans.

»En relació al treball de rutina de la nau, ja sabeu que la computadora s’encarrega de la navegació per l’hiperespai. Amb tot convé que sempre hi hagi una persona, com a mínim, apta per resoldre qualsevol situació que no estigui programada.

»Per aquest motiu proposo que dividim l’equip en dos grups de tres persones, de manera que la Taïna o jo ens trobem sempre presents en la sala de comandament.

»En el grup de la Taïna hi podrà haver en Pablo i en Jeff; la Sun i l’Ahmeb s’estaran amb mi. No cal dir que els torns de dotze hores només seran per a la Taïna i per a mi.

El metge es va bellugar una mica en la seva cadira i va mirar Jeff que es mantenia impassible.

—Seria impossible formar tres grups de dues persones? —va preguntar l’astronauta.

—No. És clar que no. Al capdavall vosaltres heu de decidir —va respondre Erik—. La divisió en tres grups només té l’avantatge en la mesura que proporcionarà més temps lliure a la Taïna, i també a mi; aquesta divisió és possible perquè el Jeff està en perfectes condicions de respondre per la seguretat de la nau. En fi, tu que en penses, Jeff?

—Crec que la teva proposta m’agrada més, Erik, tot i les vostres dotze hores de treball diari… treball que fet i fet no és feixuc, ja que només es tracta d’esperar en l’hiperespai a veure què passa… que, al capdavall, mai no passa res, però així és més segur. De tota manera, si ens decidíssim pels tres grups i sorgís algun problema en els motors, tot seguit hauríem de variar l’esquema perquè jo no hi seria.

—Taïna, i tu què en penses? —va demanar-li Erik.

—Jo em decideixo per la idea dels dos grups.

—Teniu alguna objecció quant al nombre de grups i la seva constitució?

Ningú no va dir res.

—Decidit per tant: dos grups. Jo i la Taïna, dotze hores cada u. Els altres, sis hores. Això durant el temps que passem en l’hiperespai, és clar. Abans d’entrar en l’òrbita lunar i després de sortir de l’hiperespai, els torns seran diferents perquè la rutina dels serveis pot exigir que en la sala de comandament hi hagi més personal. Jeff, no et fa res que ara parlem de la seguretat?

—No, no, és clar que no. Bé vosaltres tres, que mai no heu voltat per l’espai, no teniu ni la més mínima noció del que vol dir seguretat. Una nau que es troba en el buit o en l’hiperespai no sol tenir cap accident, però, de vegades, els accidents es presenten quan menys se’ls espera. I hem de tenir presents, en tot moment, algunes normes, l’aplicació de les quals pot significar que seguirem amb vida per poder-ho explicar.

»La primera regla que s’ensenya a tots els aprenents, és que no és gens saludable respirar en el buit.

»Allà en aquella paret veureu sis vestits estancs que ja coneixeu. Molt bé, suposem que comença a sonar l’alarma… ràpid —i picà de mans.

Erik Anderson i Taïna Ivanova van saltar per damunt de les taules i es van posar ràpidament dos vestits espacials.

Sun Wai va ensopegar amb Pablo Rodríguez i els dos van acabar tombats per terra. Ahmeb els va trepitjar quan s’acostava al seu vestit i s’aturà per demanar perdó i ajudar-los a aixecar-se.

Jeff Garrison, que ja duia el vestit, tenia els ulls clavats en el rellotge.

Sun Wai s’apropava coixejant al seu vestit mentre Ahmeb tenia dificultats en ficar les cames dins del seu. Pablo Rodríguez encara es fregava les articulacions.

—Formidable —va interrompre Jeff Garrison—. Vosaltres tres esteu tan morts com Ramsés II dins la seva tomba. Us felicito per aquesta demostració. L’avantatge d’aquests petits números és que podeu ressuscitar tot seguit. Torneu als vostres llocs i escolteu-me atentament:

»Primer que tot, heu de saber que dos cossos no poden ocupar simultàniament el mateix espai. La conclusió pràctica d’aquesta lliçó és que les persones no van més de pressa si trien el mateix camí. No s’han d’atropellar. La Sun i en Pablo s’havien d’haver vist abans de fer-se caure per terra.

»En segon lloc heu de saber que en l’espai no cal demanar perdó, i molt menys en situacions d’emergència. No és una qüestió de manca de delicadesa, Ahmeb, sinó una qüestió de supervivència. Tota la galanteria ha quedat a la porta de l’IIE. Tot ha quedat allà fora. I teniu l’exemple dels psicòlegs si és que a mi no em voleu creure.

»En tercer lloc, en l’espai només hem d’ajudar als altres quan nosaltres ja no necessitem ajuda. Mai no s’ajuda a ningú, ni al nostre millor amic, si això posa en perill la pròpia supervivència. Aquest principi és vàlid per a tots els principiants… i els principiants, per definició, només tenen la supervivència assegurada quan prenen totes les mesures de seguretat.

»I en quart lloc, heu de fer el mínim nombre possible de moviments i quan es fa alguna cosa, cal que es faci amb precisió. Quantes vegades ha posat i ha tret les cames del seu vestit l’Ahmeb? Diverses vegades i sempre malament. La precipitació és tan dolenta com un excés de lentitud. Sempre hi ha prou temps per a tot.

»Passem ara la segona lliçó. Per mantenir-se en bona salut cal descansar el temps suficient. Sembla que el nostre amic Pablo aquesta nit ha estat massa ocupat en coses que no eren precisament dormir… Les conseqüències estan a la vista, però podrien ser molt pitjor. Suposem que ha d’ajudar algú a reparar un aparell de precisió en l’hiperespai. Allà n’hi ha prou amb una petita distracció i ja hi som! Mai més no el veurem perquè s’apartarà de la nau molt més de pressa que el temps que trigarà a arribar-nos la llum emesa per ell. La desintegració espontània en l’hiperespai ha de ser molt agradable tot i que mai no han restat testimonis fidedignes que puguin explicar-nos aquesta experiència.

»I ara farem la revisió de la primera lliçó. Ara anem als fets.

I una vegada més els tres principiants van passar als fets, aquesta vegada sense entrebancar-se, però ningú no va aconseguir de vestir-se dins el temps assenyalat.

—Molt bé —va continuar Jeff Garrison—, tenim tota la tarda per continuar les proves. Ningú no sortirà d’aquí sense haver aconseguit entaforar-se dins la vestimenta en tres minuts. Ningú, m’heu sentit? Així que aneu provant-ho. Jo i el comandant i la Taïna som al bar. Quan ho haureu aconseguit veniu a cridar-nos.

Ja era de nit.

Erik Anderson donava les últimes instruccions a l’entrada de la cambra d’ingravidesa. Un a un van anar entrant, però només el comandant, l’astronauta i el tècnic de motors restaren a terra.

Els altres pujaven i baixaven entre el sòl i el sostre traçant corbes capricioses en l’aire, topaven els uns amb els altres, giraven com si fossin baldufes, s’enfilaven com bombolles de sabó.

Jeff Garrison no parava de riure:

—El primer que han de fer és no bellugar-se. Atureu-vos, prou!

Aleshores va parar aquella dansa estranya en tres dimensions. Només la Sun Wai continuava giravoltant, com una trapezista fent salts mortals.

—Sun Wai, estira les cames!

Les va estirar i va parar finalment, cames enlaire, amb la cara arrambada a la del negre.

—He dit —continuà el comandant—, moviments lents. Així.

I en va donar l’exemple, com una pel·lícula en càmera lenta.

—Ara tu, Ahmeb.

El metge es va aixecar i va començar a imitar el comandant, però va aixecar un braç distretament i va quedar en posició horitzontal a un metre de terra. Ningú no el va ajudar fins que els altres dos també ho van intentar. Sun Wai va tornar a donar voltes i Pablo Rodríguez semblava un llum penjat del sostre.

—Ara, amics meus, poseu-vos bé. Feu servir el cap però abans d’intentar el que sigui, penseu-ho molt bé. Quan estigueu en condicions de sortir de la cambra veniu amb nosaltres que ens n’anem a sopar.

—No, no i no! —va exclamar Taïna tot duent-se les mans al cap—. Si continues fent anar així els botons, el millor que podrem fer serà lligar-te les mans mentre estiguis a la sala de comandament.

Pablo Rodríguez es mirava l’astronauta amb aire desolat.

I ella, un cop més, li ensenyava el funcionament simulat del quadre d’instruments, que s’assemblava més a un piano electrònic complicat, de les combinacions possibles per dirigir la nau envers l’hiperespai i el seu retorn a l’espai normal.

—Ho has vist?

Pablo Rodríguez va fer que sí amb el cap una vegada més.

—Doncs prova-ho!

I un altre cop el biòleg començà a pitjar la tecla verda, la blava, la violeta, la groga i… pifiada!

—No és així. No t’hi fixes gens! A la pantalla s’ha tornat a encendre i apagar el mot «error».

Aquesta operació feia hores que durava. I no hi havia manera d’imprimir l’ordre exacte de les operacions en els reflexos del biòleg.

Farta de la poca traça de l’home, l’astronauta el va deixar tot sol i se’n va anar amb els altres a la petita esplanada de l’IIE.

En el cel brillaven els estels.

Asseguts davant d’una xocolata calenta, els altres quatre estaven perduts en els seus pensaments.

Sun Wai es va girar cap a l’astronauta:

—Es pot veure, almenys, l’estrella cap on anirem?

Taïna va aixecar un braç.

—Fixa’t en aquelles estrelles tan brillants. Formen part del triangle de l’Estiu i només seran visibles uns quants dies més. Són Daneb, Altair i Vega. Vega és la que es troba més a la dreta.

Ahmeb també va mirar en aquella direcció. Cap a la llunyania, cap al futur.

—Vols que et digui una cosa? No entenc què hi fas en aquesta expedició. No puc imaginar per què els psicòlegs envien un metge en aquesta sortida.

—Oh, bé, ja saps… els designis dels psicòlegs…

—Romanços! Ells sempre tenen un motiu o altre. M’hauria agradat consultar l’informe que et van donar. M’agradaria saber quines són les teves funcions específiques.

—Sincerament, Erik, vas ser tu mateix qui va dir-nos que millor que no ens comuniquéssim el contingut dels informes. Jo tampoc no he preguntat a ningú quines són les seves funcions específiques.

—D’acord, d’acord. Només que m’agradaria saber si ells ja tenen alguna dada del sector que anem a explorar. Alguna dada que els hagi decantat per encloure un metge en l’expedició.

—No en tinc pas cap idea, però em fa l’efecte que no.

—En el teu informe no hi havia res que assenyalés el que volen de tu?

—No. No hi havia res.

—Aleshores, tu tampoc no saps per què hi vas?

—Sí, això sí que ho sé perfectament.

—Bé, no ho entenc. Saps perfectament allò que vas a fer en aquesta expedició, però en l’informe no hi havia res absolutament. Com pots estar-ne tan segur?

Ahmeb es va assenyalar el cap amb el dit.

—Aleshores el teu informe què deia?

—No res.

—No. Jo no et pregunto què deia sobre les teves funcions. Només voldria saber el que deia sobre la resta de l’expedició.

—No res. Els fulls del meu informe eren tots en blanc.

—Sóc una calamitat. Una autèntica calamitat, Sun Wai.

—Fixa’t amb qui parles. Tu amb prou feines t’has entrenat per aquestes coses i és natural que necessitis més pràctica de la que has pogut fer en tres dies.

—Però si allà dalt a l’espai…

—Vinga. Ja saps que a l’espai tot va bé. No hi ha accidents, no hi ha alertes vermelles, no hi ha res de tot això. Tot el que ens han fet passar el comandant, en Jeff i la Taïna només ha estat perquè necessitaven afirmar la seva veterania en l’espai. Ja veuràs que quan tornem ens tractaran d’una altra manera. Per a ells ja no serem uns simples principiants.

—Però jo no tinc cap mena d’habilitat!

—Pablo, tots tenim habilitat en les nostres pròpies especialitats. Has imaginat el comandant classificant fòssils o procurant descobrir la classificació taxonòmica d’una planta? És clar que no! Has imaginat en Jeff Garrison intentant comunicar-se amb un extraterrestre? Tot seguit diria que era un mico trepador i que estava prenent-li el pèl! Has imaginat la Taïna procurant guarir una ferida, de la mena que fos? Estic convençuda que posaria la boca en la ferida i xuclaria la sang per intentar aturar l’hemorràgia.

—Però tu i l’Ahmeb us heu adaptat a les feines de rutina que ens han fixat, mentre que jo… només he demostrat que sóc un perill.

—No diguis això. Potser has trigat més temps però també has estat capaç de fer tot allò que nosaltres fèiem. Tot ha estat una qüestió d’entrenament.

—No ho sé. Em sembla que l’Erik em mira d’una manera més estranya…

—A tots ens mira d’una manera estranya. No confia en nosaltres, és veritat, però tot i així potser ell te raó. En una situació d’emergència no sé pas si seria capaç de complir amb totes les operacions que he après en l’entrenament. Sigui com vulgui, només si ens trobem en una situació semblant podrem saber si som o no som capaços. I gairebé és segur que mai no haurem de passar per cap d’aquestes situacions.

—Ho creus?

—I tant si ho crec! N’estic ben segura!

—M’agradaria estar-ne tan segur com tu!

Sun Wai se’l va mirar somrient i es va sentir a gust. Molt més a gust del que mai s’havia sentit abans.