3

Sempre havia estat mandrosa i tenia molt mal despertar.

Quan encara era una adolescent va relliscar per l’escala i es va trencar una cama a causa del costum horrible que hom té per obligar-nos a despertar d’hora, encara somnolents.

Paradoxalment, les setmanes que es veié obligada a fer repòs absolut no havien estat tan agradables com havia esperat.

Fos com fos, quan va entrar en el curs d’Astrofísica, es va sentir finalment satisfeta.

—Si no fos per això, només podria treballar de guarda nocturn —solia dir.

Així fou com molt aviat va començar a manipular els telescopis potents del Sinaí mentre estudiava les matemàtiques superiors… tot, és clar, durant la tarda i la nit.

Esdevingué una de les astrofísiques més joves de l’escola que l’Institut d’Investigació Espacial (IIE) va contractar i allò que prometia ser una carrera brillant i ràpida s’aturà.

Va ser enviada a l’Estació Orbital Permanent i la tenien cada dia algunes hores darrere el telescopi i algunes hores davant l’ordinador. Van destinar-la a un equip que es reunia setmanalment i li van dir:

—Ara estudiaràs la zona de la Constel·lació Lira.

I res més. Punt final.

D’ençà de llavors van començar els informes, les discussions interminables sobre les distàncies entre Vega i Èpsilon-Lira, sobre les hipòtesis dels sistemes dobles en vies d’allunyament, sobre la nebulosa planetària de Lira, sobre l’Aglomerat Globular M56, en fi, el treball menut de laboratori.

I ella cada mes enviava una sol·licitud per poder assistir al curs d’astronàutica i cada mes la petició era refusada.

Fins que la galvana va començar a fer-se crònica en una estació espacial on el dia i la nit se succeïen tan mancats de sentit que s’arribava a perdre consciència del costat on hi havia el sol, o de si hi havia un eclipsi, o si —per pura casualitat— encara hi havia sol…

Cansada de la rutina quotidiana, farta de contemplar Lira a través d’un tub, va decidir presentar la dimissió.

Quan fou cridada per anar a veure el director del projecte, anava fermament decidida a abandonar l’Estació Orbital Permanent, convençuda que per a ella l’espai estava tancat definitivament.

La van fer esperar molta estona al vestíbul. Estava mig endormiscada quan va sentir cridar el seu nom.

—Astrofísica Taïna Ivanova!

Va entrar al despatx i s’encarà amb un vell calb que semblava un avi, i al qual li pudia l’alè.

—Aleshores, col·lega, pretens anar-te’n d’aquí?

—Sí, així és.

—I puc saber per quina raó?

—Perquè estic farta d’aquest projecte. Ho sap, vostè, què és estar fart d’alguna cosa?

Les males llengües deien que aquell avi va anar a l’Estació per poder fugir de la terrible bruixa amb qui s’havia casat.

L’home assentí amb el cap.

—I què penses fer?

—Segurament faré de guarda nocturn —replicà ella. I va somriure.

—Què dius?

—Oblidi-ho. Encara no ho sé, què faré.

L’home va consultar una carpeta força voluminosa que tenia al davant.

—De fet, Taïna Ivanova, el seu expedient és molt monòton.

—Gairebé tant com el treball que faig, no li sembla?

—Potser encara més, em sembla que encara més. La meitat dels papers són sol·licituds per assistir al curs d’astronàutica i l’altra meitat les respostes que deneguen la petició.

—Em creia que tota aquesta rampoina anava a la paperera.

—No, col·lega. Aquí, les rampoines, com dius tu, s’arxiven com està manat. Aquí no hi ha res que vagi a la paperera. I, canviant de tema, per què aquesta idea obsessiva d’anar al curs d’astronàutica?

—Per formar part del personal que investiga.

—Tu ja saps, tot i així, que les teves aptituds i el teu perfil psicològic no estan d’acord amb aquella professió, per no dir res del fet que ets una dona, no és veritat?

—Col·lega —i ella arrufa el front—, fa molts anys que la Gran Crisi fou vençuda… i pel que jo sé no hi ha restriccions per a les dones en les carreres que vulguin escollir. Tot i que reconec que no n’hi ha gaires en l’astronàutica. I, quant al perfil psicològic, no seria jo la primera amb qui es fes una excepció.

—Bé, bé… no era pas per aquí per on jo anava.

Només volia remarcar-te el fet que els astronautes, tenen, a més a més, un curs d’entrenament de caça i això exigeix tant control de reflexos i tanta concentració que són molt pocs els qui ho aconsegueixen.

—Mireu, no he vingut pas a discutir sobre el curs d’astronàutica. Només he vingut per tractar d’allò que faci referència a la meva sol·licitud de dimissió.

—Allò que em sorprèn és, precisament, la gran coincidència entre la teva petició i l’arribada d’una sol·licitud perquè facis les proves d’ingrés a l’escola d’astronàutica.

—No m’ho puc creure…

—Tampoc jo m’ho podia creure, i per això vaig demanar confirmació a l’IIE i em van assegurar que no hi havia cap error.

I així va ser com Taina Ivanova va esdevenir astronauta-astrofísica i el terror de les sales de vol simulat on diverses vegades va abatre els seus companys en comptes dels blancs mòbils.

Mai ningú no arribà a entendre com va aconseguir vèncer algunes dificultats del curs. Per exemple, en les nocions de tàctica i combat, una assignatura obligatòria, tot i la poca probabilitat que es produïssin combats en l’espai, la Taina va excel·lir en millorar qualsevol tàctica establerta anteriorment, per no dir res de les catàstrofes que causava sempre que tenia mà lliure per improvisar aquestes tàctiques.

Taïna-nervis-d’acer, com solien anomenar-la els companys, va obtenir sempre el cinquè millor lloc en capacitar per a resoldre els problemes durant el vol simulat i s’enorgullia perquè només l’havien abatut una vegada… durant un examen.

Després dels comiats, un dels seus professors li parlà clar i net:

—No oblidis mai, Taïna, que en Bob Byran, el millor de tots, només va equivocar-se una vegada, només un error en tota la seva vida… i els seus ossos són a l’Alfa de Centaure. I em sembla que la tomba no és gaire alegre perquè per aquells indrets no hi creixen flors.

Després de l’escola, Taïna va formar part de la tripulació d’una nau mercantil destinada al sistema Sol III.

Mentrestant, havia deixat de ser tan mandrosa. Quant al mal despertar… això… això ja era cosa innata.