1

Les sales de reunió de l’IIE no eren còmodes. Les cadires de fusta i les parets blanques, sense finestres ni adornaments, els donaven un aire auster. A més a més de les parets i les cadires només hi havia una taula escriptori i una pantalla.

La sala número 5 era exactament igual a les altres. En entrar Jeff Garrison no va estar-se de comentar que els psicòlegs eren tan necis que la gent convocada els escoltava només perquè la incomoditat de la sala no permetia que els seus oients poguessin dormir.

Darrere l’escriptori hi havia l’home de gris, la dona vestida de verd i l’home grisenc, tots ells vestits tal com els havien vist els membres de la tripulació.

—Si es canviessin de roba —xiuxiuejà Ahmeb a Erik—, potser no els coneixeríem.

L’home de gris va esperar que acabessin els xiuxiueigs i immediatament va obrir la reunió.

—Bon dia a tothom. La Direcció de l’Institut d’Investigació Espacial m’ha encarregat de donar-vos la benvinguda. Vosaltres sis heu estat escollits per a un projecte especial d’investigació, com ja sabeu. Però abans de seguir, ens agradaria saber si tots esteu disposats a acceptar la missió.

La mirada de l’home gris va recórrer els assistents.

—Comandant Erik Anderson?

—Per poder respondre m’agradaria saber quin és el tipus d’expedició i conèixer la tripulació, saber, principalment, quina experiència tenen en viatges estel·lars i nocions de seguretat en l’espai.

—Comandant Erik Anderson —el va interrompre l’home de gris, tot arrufant el front—, la tripulació ha estat escollida sota la nostra responsabilitat i s’ajusta perfectament als objectius que l’IIE s’ha proposat. Si vostè, comandant, no vol acceptar, ja pot anar-se’n de la sala. No cal dir que se li encomanarà una altra missió, lluny dels anells de Saturn.

A Erik Anderson se li va assecar la gola. Era la primera vegada que s’encarava amb els psicòlegs de Projectes Especials i no sabia ben bé fins on podia arribar… encara que després de l’escena a l’aeroport de La Corunya no tenia cap desig de tornar a posar a prova les seves dots amb els psicòlegs.

—I doncs, comandant?

Jeff Garrison el va pessigar per sota la cadira.

—Accepto.

—A partir d’aquest moment el comandant Erik Anderson és el màxim responsable del Projecte Demòcrit i no acceptarem cap renúncia al càrrec. Hi està d’acord, comandant?

—D’acord.

—Molt bé —continuà l’home de gris—. Astrofísica, astronauta i segon-comandant Taïna Ivanova?

—Qualsevol cosa menys tornar a veure la Lira per un tub!

—Taïna Ivanova —va replicar l’home grisenc—, a nosaltres només ens interessa saber si accepta o no formar part del projecte i no volem saber res de les seves opinions sobre tubs o constel·lacions. Accepta o no accepta?

—Accepto.

—Excel·lent —va continuar l’home de gris—. Tècnic de motors nuclears Jeff Garrison?

—Accepto.

—Finalment un home sense embuts —va dir la dona de verd—. Si tots fóssim igual, tot això aniria molt més de pressa.

—I tant —va interrompre Jeff Garrison—, si partim del principi que no hi hauria psicòlegs per fer reunions d’aquesta mena.

—Senyor Jeff Garrison —va prosseguir la dona de verd—, no tinc cap interès especial a fer duets de saxofon i violí amb vostè. Per tant, estigui callat un moment. Doctor Ahmeb Shibab, accepta la missió?

—Després de receptar-li vodka, a veure si es treu de sobre la grip que arrossega, accepto. Haig de dir-li que amb el nas tapat com té s’assembla molt més a una trompeta desafinada que a un violí, però…

—Doctor Ahmeb, les seves bromes segurament animaran les llargues vetlles de l’hiperespai, però ara, moderi’s, perquè encara no hi ha arribat —va tallar-lo l’home grisenc—. Pablo Rodríguez, biòleg, paleontòleg, accepta?

—Accepto.

—Ja em perdonarà la tafaneria —va començar dient Jeff Garrison—, però m’agradaria saber per què en els allotjaments hi ha el nom de Cliff Rodgers.

—Per una raó molt senzilla —va intervenir l’home de gris—, però, com que vostè no té res a veure amb l’afer, no penso dir-l’hi. Sun Wai, lingüista, accepta?

—Perdoni, però, han trobat alguna civilització…

—Senyora Sun Wai —va interrompre la dona del vestit verd—, és que potser només accepta les coses quan ja sap on ha d’anar o què és allò que va a descobrir?

Sun Wai enrogí.

—No.

—Aleshores, si partim d’aquest principi —va continuar la dona de verd—, accepta o no accepta la missió?

—Accepto.

—Molt bé —va prosseguir l’home grisenc—. Aquí tenim, per tant, una tripulació de sis especialistes que tripularan una nau de nova sèrie, equipada amb el modificador de Schultzer.

»L’objectiu està situat més enllà dels vint anys-llum i amb això en teniu prou per saber que anireu a llocs inexplorats per l’home.

»Millor que jo, molt millor, aquí hi ha persones del vostre grup que coneixen el sector cap on us adreçareu.

»Abans de començar la discussió de l’objectiu, hi ha algú que vulgui prendre cafè?

Ningú no va respondre. Erik i Jeff calculaven. Taïna feia cercles en el mapa que duia al cervell. Els altres esguardaven l’home de gris.

Un robot va entrar a la sala amb una safata i tres cafès que va deixar damunt la taula dels psicòlegs.

L’home grisenc es va beure el seu cafè d’un sol glop i va tornar a mirar els assistents. Va estossegar dues vegades.

—Bé, ara que ja heu fet els vostres càlculs, teniu alguna idea del lloc on anireu?

Ningú no va respondre.

Ell va somriure.

—I doncs, comandant Erik Anderson? No en té cap pressentiment?

—Vega?

—Exactament. La missió serà per la zona que la nostra amiga Taïna Ivanova prefereix especialment. La zona de Lira, però aquesta vegada sense tubs.