5

Taïna Ivanova va rellegir per desena vegada el telegrama.

—Ostres!… —repetia sense cap originalitat.

La van despertar a les sis del matí, hora de l’Estació Orbital Permanent, per rebre un telegrama urgent i va pensar que no hi hauria res que fos tan urgent que no li atorgués uns minuts més de fer el mandra en el llit encara calent.

Després de desvetllar-se bé i rentar-se la cara, va comprovar tristament que aquells minuts ara li feien falta.

A les onze de l’endemà havia d’estar a la City i la nau d’enllaç ja havia sortit.

No hi havia res a fer… Només sortia una nau al dia… Només hi podria anar a l’endemà…

Es va vestir ràpidament i s’adreçà al Centre de Telecomunicacions des d’on envià un telegrama cap a la City.

Pablo Rodríguez va fer un bot quan va sentir la campaneta. Va obrir nerviosament el telegrama i el va llegir.

Les seves faccions s’enrojolaren de satisfacció. Excitat, va anar a vestir-se: potser finalment…

En un temps rècord va omplir una maleta amb la roba anàrquicament cargolada, que quasi no hi cabia.

No es va afaitar, no es va pentinar i va córrer disparat cap al primer vehicle que va trobar.

Arribà a l’aeroport de Munic abans de les set. Va reservar un bitllet per al vol de les vuit i va seure a la sala d’espera de l’aeroport que estava totalment deserta.

Tot observant el poc moviment que s’anava esbossant en la silenciosa estació aèria reflexionava sobre el que li reservava el futur immediat.

I ja no aconseguia pensar en cap altra hipòtesi que no fos la possibilitat d’anar —finalment— a les estrelles.

Les estrelles… viatjar fins a les estrelles!

Estava tan engrescat amb la idea de realitzar el somni de la seva vida, que no va veure l’home de cabell grisenc amb un abric clar que se li va apropar a poc a poc i va seure al seu costat.

L’home grisenc va encendre una cigarreta i va observar el biòleg. Després li posà la mà al braç.

En sentir el contacte de la pressió sobre el braç, Pablo va mirar l’altre.

—Ja he vist pel seu bitllet que serem companys de viatge cap a la City.

Tot i que no li feia gràcia la idea d’haver de conversar amb una altra persona, Pablo va fer que sí amb el cap.

—Ja sap que l’aeronau on viatjarem és de les més antigues que encara volen?

—No, no ho sabia.

—Doncs ho és. De les més antigues, i com pot imaginar, de les menys segures. Tinc molta por que tinguem un accident. Fins i tot ho he somiat aquesta nit.

—Però si fa molts anys que no hi ha hagut accidents!

—Sí, però hi ha un motiu… més d’un motiu per a recelar… fins i tot per tenir por… —I l’home grisenc el va fitar amb una mirada penetrant—. Sap, els accidents són possibles estadísticament i com més temps ha passat sense produir-se’n cap, més probable es fa. No em sento gens segur en aquest viatge. Gens ni mica.

Pablo es bellugà nerviosament en el seu seient.

—Fins i tot sóc capaç d’esperar el vol de les quinze hores… —continuà l’home de cabell gris—. És molt més segur, no li sembla?

Pablo ja estava tip de la conversa però començava a sentir-se insegur. Desitjava allunyar-se’n però al mateix temps pressentia que era necessari escoltar aquella conversa fins al final.

—Jo no puc posposar el viatge —va dir.

—Però, si pogués, ho faria?

—No… potser sí… no ho sé!

—No té por de morir vostè? —Els ulls de l’home grisenc van llampegar un cop més.

—Tothom en té… no ho creu?

L’home grisenc va apagar la seva cigarreta, va creuar la cama i va dir distretament:

—Jo no tinc por de morir. Només m’inquieta haver de morir d’una manera estúpida.

Pablo, més insegur cada vegada, va començar a reüllar aquell home amb recel. Què voldria aquest home?

Va mirar el rellotge, i en veure que encara faltava molt per a la sortida del vol va lamentar no haver-se afaitat, no haver-se pentinat i no haver ordenat bé la roba dins la maleta.

L’home grisenc va tornar a insistir, amb els ulls més lluents aquesta vegada, i amb una veu profunda i contundent.

—Els covards, només els covards són els qui tenen por de morir. Només els covards, només ells tenen por del món, de la natura i de la pròpia vida.

Pablo es va sentir molt més inquiet i va aixecar-se disposat a allunyar-se, però l’home el va agafar per la màniga de l’americana i va impedir que se n’anés.

—D’altra banda, els covards sempre acaben morint de por. Això és el que passa més tard o més d’hora, però sempre passa… moren de por de tenir por.

—No entenc pas on vol arribar.

—No vull arribar enlloc. No és necessari sempre voler arribar a algun lloc. Jo no vull arribar enlloc.

—Miri, a mi em sembla que vostè, de fet, hauria de posposar el seu viatge perquè em sembla que no paga la pena arriscar-se al vol de les vuit. Per la meva part jo m’hi arriscaré perquè em paga la pena, potser perquè aquest vol pugui arribar a ser la cosa més important de la meva vida. No sé què pretén vostè amb tota aquesta conversa, però encara que tingués el convenciment que aquest avió havia de caure, jo hi aniria. Ho ha entès?

—Una actitud heroica!

—Romanços! Res d’heroismes. Una actitud que no té pas res d’heroica. Senzillament necessària quan es tenen davant uns objectius determinats. Ho entén?

L’home grisenc va somriure.

—Millor, biòleg Pablo Rodríguez. Millor encara, perquè els herois només són uns covards que en comptes de fugir enrere fugen endavant.

Pablo es va espantar.

—Però com… com ha sabut…

—Nosaltres, els psicòlegs, sempre estem molt ben informats… serem companys de viatge fins a la City i en el vol de les vuit.

Taïna Ivanova va estrènyer el cinturó de seguretat del confortable seient de la nau d’enllaç i va esperar calmosament el sotrac de sortida.

Mirà el llibre que tenia obert al davant i va llegir la mateixa línia per sisena vegada.

Sospirà i va tornar a imaginar la bona estona que l’esperava davant el psicòleg.

—Ostres!… —va exclamar una altra vegada, i un cop més, sense cap originalitat.