4

El de les ulleres va barrejar, el del bigoti va partir i el calb va repartir.

Cinc cartes per a cada u.

El primer que va parlar i va dir que volia joc va ser el de les ulleres.

—Dues cartes.

El gros va voler tres cartes i també va jugar. El calb va demanar una carta.

Les apostes pujaven.

—Cinc.

—Sis.

—Set.

—Vuit.

El de les ulleres va mirar per damunt dels vidres mentre l’altre s’amagava darrere el bigoti.

El gros es ventava amb les cartes.

El calb va anar a obrir la finestra.

—Continua nevant. Pujo a nou.

Les apostes s’amuntegaven davant dels jugadors damunt la taula de joc. El gros llançà les cartes amb força.

—Passo.

El del bigoti va somriure.

—Tretze.

Les ulleres van ser netejades minuciosament amb un mocador, i van tornar-se a instal·lar, molt parsimoniosament, sobre el nas.

El calb es va repenjar a la cadira, va beure un altre glop de ginebra, mirà de fit a fit als seus companys i va apujar l’aposta.

Les ulleres, impecablement netes, van començar a entelar-se, i una altra vegada van ser sotmeses a una neteja.

—Passo —va dir—. Per les males herbes d’Eripton que m’agradaria saber el que teniu.

El del bigoti va tornar a somriure. Va acaronar a poc a poc les cartes amb la mà esquerra i restà mirant-se el calb.

—Quinze.

El calb va fer una ganyota que tots van creure que era pur teatre. Adoptà un aire amoïnat que els altres van interpretar com una comèdia i, enutjat, augmentà l’aposta.

El bigoti restà circumflex sobre els llavis.

—Disset.

El gros s’arrepapà confortablement en la cadira sense perdre punt. Al seu costat, el de les ulleres va somriure.

Tots es van girar cap al calb.

Aquest, amb un aire cada vegada més amoïnat i infeliç, va apujar un altre cop l’aposta.

El del bigoti, una mica més somrient, va pujar als vint.

Aleshores el calb va fer un somriure forçat:

—Vint… —el del bigoti va començar a semblar espantat. Tots estaven pendents. Ensenyaria el joc?— …i cinc.

El de les ulleres ajuntà les cartes i després de mirar el somriure forçat del calb va dir que passava.

El calb va recollir totes les apostes i llançà les cartes al mig de la taula.

El de les ulleres les va recollir, i abans de donaries al gros perquè les barregés, va mirar de reüll el joc que tenia el calb.

—És evident que si volies saber el meu joc havies d’haver cobert la meva aposta. Com que no ho has fet no tens dret a espiar el meu joc, oi que no?

—Però…

—És clar que jo no tenia res absolutament. Ni una parella senzilla.

Erik Anderson havia nascut al nord d’Europa.

Era un home fort i alt, i hauria estat ros si no s’hagués afaitat cada dia des de la barba fins al capdamunt del crani.

Havia nascut dalt les blanques muntanyes de Suècia, en una comunitat de camperols que durant l’hivern quedava sovint aïllada de la resta de món.

Allà va aprendre a observar i a estimar les coses senzilles i durant aquells anys d’infància mai no se li va ocórrer abandonar aquell paradís verd i blanc.

Fou més endavant, després de fer les proves dels quinze anys, i quan la comunitat el va pressionar fortament, que va decidir abandonar el país natal i seguir la professió més adient amb la seva personalitat.

Així va ser com anà a raure al petit grup dels escollits pel curs superior de pilotatge espacial.

A la Sibèria, amb més de dues dotzenes d’altres persones, es va sotmetre a una vida austera i molt dura que pocs van poder resistir.

En acabar el curs es va veure destinat primer com a pilot de models experimentals i després cap a l’Institut d’Investigació Espacial.

Després d’alguns anys de missions comercials, Erik —el calb— conjuntament amb Ralph —el del bigoti—, Ivan —el gros— i Roger —el de les ulleres—, van ser cridats per als Serveis d’Investigació. Llavors formaren part de les famoses tripulacions especials que van explorar no només la zona rica dels asteroides, sinó també, i principalment, les llunes de Júpiter.

Per l’esforç obligat en la lluita quotidiana contra un medi hostil, enfrontant-se amb els imponderables i moltes vegades amb una mort imminent, aquells homes van guanyar una fama que molt aviat transcendí de l’Estació Orbital Permanent i va donar tema per a una sèrie de programes en el món-visió.

Erik, poc acostumat a la publicitat i a l’espectacularitat, va refusar sempre aparèixer en entrevistes, de manera que les úniques imatges aconseguides del seu darrer retorn a la Terra van ser de la monumental correguda que va fer davant dels periodistes a l’astroport de City.

L’únic indret segur, el refugi, eren les muntanyes blanques, la calma fascinant del temps que romania aturat… fins que era cridat novament per emprendre un nou viatge.

Dins el caliu d’aquella casa, embolcallada de negre a la nit, es trobaven lluny de Júpiter i de la desolació (la neu, la neu és tan càlida…).

Jugaven al pòquer, i escoltaven Bach i la neu com queia.

Al dia següent anirien a rebre les ordres per a noves missions.

Tots sabien que l’equip es desfaria. Entrenats i enfortits anirien finalment a assumir la responsabilitat de dirigir altres equips.

Aquell seria el comiat definitiu, potser per no veure’s mai més.

Per primera vegada en la seva vida, Erik, el calb, no aconseguí dormir… i, una vegada més, com li solia passar abans de partir, va sentir la crida de la terra fèrtil, de la vida senzilla; va sentir, un cop més, el poder de les arrels que havia intentat tallar feia molt de temps… tallar radicalment, sense aconseguir-ho mai.

Al dia següent tots van emprendre el viatge cap a la Capital del Món.