1

Al principi havia estat la nit.

Fins i tot al principi, durant la primavera, en aquells dies llargs i calents, dies sense final, la nit havia estat la temptació.

El fruit prohibit…

En resum, tota l’educació tradicional d’arrels tan profundes com alts eren els arbres dels prats verds (eren prats?, eren verds?), tot el que ella ensenyava i prohibia quan l’home era una criatura imberbe i rossa (rossa no, certament, però la ignorància i la innocència són rosses per definició, no és així?).

Al principi era la nit.

I la nit ni tan sols eren els estels, tot i que les nits de la infància són totes primaverals i nítides.

La nit era una cambra fosca, un passadís fosc i dos ulls negres que no veien res al fons, dos ulls que mai no abandonaven el tros de penombra que la llum de la cuina irradiava cap a l’entrada del passadís.

Al principi era la nit i van passar anys abans que el desig de la descoberta es fes més gran que la por del risc.

Potser només s’hauria hagut de comprendre que no hi havia risc.

I quan ell va travessar el passadís, l’habitació, la nit, va tornar com un gran conqueridor.

Però el triomf que més el va satisfer fou, finalment, quan s’alçà de puntetes per encendre l’interruptor i vèncer la nit i la foscor.

Al principi era la nit i van passar molts anys abans de ser capaç de derrotar allò que hi havia al darrere.

Potser, per això només, hauria tingut necessitat de créixer.

Els herois mai no tenen por…

Eren les històries que llegia i les que li contaven i eren, un cop més, la tradició i les arrels que li parlaven.

Però ell mai no hauria volgut ser heroi, llevat de ser-ho en somnis (potser fins i tot li hauria agradat d’haver-ho estat!).

En Tarzan mai no tenia por! Si algun gos li hagués bordat, o se li hagués apropat per ensumar-lo, sense bordar, en Tarzan fugiria o s’espantaria? Ben cert que no!

Sigui com sigui, a ell li agradava molt més Huckleberry Finn… però fins i tot aquest personatge tenia alguna cosa que l’atreia envers l’aventura… mentre que ell no sentia cap interès pel risc de la descoberta.

És possible que per causa de la nit i de no voler ser heroi (no era capaç de ser heroi), ell fos una criatura tímida que va recórrer la primavera com tantes altres criatures i va créixer, tímidament, amb elles.

Encara era molt jove quan van començar a sorgir els primers relats de la conquesta de l’espai.

No necessitava comprendre la variació de la velocitat per causa de la deformació de l’espai i la dilatació del temps, per copsar perfectament les manifestacions d’alegria que sempre es produïen amb la descoberta de nous planetes, amb l’esperança, sempre renovada, de la gent de la Terra de fugir del llot natal i sadollar-se de nous horitzons.

Ja era molt lluny la conversa que havia tingut amb el seu pare, quan aquest li va explicar (als vuit?, als nou anys?) que el sol algun dia es consumiria definitivament.

L’angoixa de la fi (milions d’anys!) l’havia encaparrat moltes vegades, moltes nits. (La nit!).

Aleshores va aprendre que per a l’home no hi havia final i que la humanitat era una màquina gegantina, una societat solidària… i que l’home i l’Univers caminaven l’un al costat de l’altre.

Passaren molts anys abans que dubtés d’aquesta imatge èpica de l’home.

I en va dubtar quan va aprendre que l’Univers infinit, amb milions d’estels, no s’expandirà pertot i per sempre, quan va aprendre que el creixement de l’entropia en el sistema és irreversible, com és també irreversible la pèrdua d’energia.

I l’home mai no va aconseguir capgirar la transformació energia-entropia.

Però llavors ja no li calia la imatge èpica de l’home que havia construït, llavors ja no pensava en la por ni en la foscor de la nit, ni en el sol que es transformarà en una estrella gegant o en una nova.

Ara era biòleg-paleontòleg.

Es deia Pablo Rodríguez i només tenia un somni… el somni que el féu fugir de la multitud de l’home èpic, el somni d’anar fins a les estrelles.