32

Hi ha moments en què tot és tan fàcil com fer cas del desig. El desig és el fil conductor de la vida. Només ens movem per això. El desig és anticipar-te al plaer que et donarà alguna cosa. I l’amor? L’amor és l’hàbit del desig. El desig és com una olla d’arròs quan bull, fa aquelles bombolles que pugen, baixen i desapareixen. Una bombolla substitueix la següent i és important adonar-se’n, perquè al final del dia totes les bombolles s’assemblen. Hi ha homes que són addictes a l’orgasme: no a la dona amb qui sigui que hi arriben. I després què? Per a mi el sexe no és res. No té importància. Només existeix el desig. El desig, allò que imagino, allò que avanço que passarà. Sóc addicta al record del que vindrà. Quan ja ha vingut no m’interessa. Era addicta, ara he decidit respirar i res més. Sempre havia fugit del desig per no complicar-me la vida, amb el Nacho vaig decidir no fugir més. «Em dic Paul Smith Page, però d’aquests dos cognoms només un és de veritat», li havia dit el taxista. Volava cap a Londres, on pensava estar-se una temporada i potser organitzar una exposició. Tenia estalvis. Havia venut l’empresa de l’avi i n’havia dividit els diners en tres parts, una per a ella i les altres per a les seves filles. El Robert no havia volgut res. Ara pensava en aquelles dues nenes, el moment d’aprendre a anar en bicicleta, aquella onada a la platja, els anys que el marit estimat viatjava tant que ella gairebé feia de mare soltera i el matí del despertador del Mickey. Un parell de dones fortes que ara mateix estaven emprenyades amb ella. «I el pare?», li havien preguntat.

Hi ha un home de cabells blancs i gepa que s’espera sempre a l’entrada d’una llibreria de barri. Què espera? Que un dia hi entri la seva enamorada. La gent el veu brut i boig, però hi va haver una vegada, fa molt de temps, que una noia el va estimar. Això va passar fa molt de temps, però ell encara l’espera. Es van dir la veritat i la veritat s’espera sempre. El que l’home de cabells blancs i gepa no sap és que aquella noia preciosa encara l’estima. La ment se li havia tornat a anar cap aquella història que li explicava l’àvia quan era petita allà a la banqueta del piano. La camioneta que portava les maletes ja feia estona (abans d’enlairar-se) que s’havia convertit en una carrossa de la Ventafocs i aquella hostessa que li acabava de somriure portava a la mà unes sabates de cristall… Era aquell joc que feien amb l’avi quan era petita. Si tu m’expliques un conte, jo et contaré una rondalla. Veig el Nacho a la cala dels Corbs. Porta bombatxos marrons, mitjons beixos, sabates negres, camisa blava, americana negra amb el coll vermell, unes ulleres de sol de forma rodona i petita i a la mà aguanta un iPhone amb auriculars. Balla. Ho fa espasmòdicament. Canta. Jo sóc al fons del mar. Em capbusso nua, i quan ho faig em queda el cul a fora. Ell em mira a mi des de la terra, jo el miro a ell des de l’aigua. La sorra, el mar. Balla i riu, amb aquell somriure seu de llavis rectes i rialla als ulls. Jo el miro des del fons, des de la piscina natural que té aquesta cala al final de les roques. Penso que el podria tornar a estimar. Que no vull que es mori per res del món, que gràcies al Nacho sóc viva. No estaven morts, però tampoc estaven vius del tot. Jo m’estava acostant perillosament a morir en vida. On deu ser ara? Belluga els braços en creu d’una banda a l’altra, salta, mou el cap endavant i enrere, tensa els llavis mentre em mira i riu. Riu amb aquests ulls verds que té. No m’havia adonat que tenia els ulls verds. No em fixo mai en els ulls de les persones. Va pensar en la carta.

Ara no fujo perquè crec que ja no em cal. O potser sí que fujo. I què? Recordo la cara de l’avi. Avui dalt del cel he vist la seva cara en mida gegant, ell encara em demana perdó, jo encara l’estimo per sempre. No hi ha res a perdonar, no hi ha res a fer. El perdó no existeix. Ningú no es perdona mai, el perdó és un fet extern. Això serà sempre el nostre secret. Has de trobar un home que et protegeixi del món. Aquest va ser l’error. Estimar algú és estimar-lo fidel a si mateix, a la seva veritat. Sé qui ets i així t’estimo. Per què vaig deixar d’estimar el Nacho? O per què em vaig obligar a creure’m que ho feia?, per què me’n vaig allunyar de manera tan violenta? Perquè em va fer mal. Però gràcies a ell ara sóc qui sóc. La Nora va obrir la bossa i en va treure un sobre. Era la carta que el Nacho li havia entregat l’última vegada a la galeria, aquell vespre que ella el va fer fora a crits després de confessar-li el secret.

No vull que em trobis així com estic ara. Potser per a tu no seria un problema veure’m així, però per a mi sí. No m’agrada que em tremolin les mans, ni mirar a terra o no saber què respondre o no explicar-me bé perquè ni jo entenc què vull, ni què vull dir. Ni les meves reaccions exagerades, ni confondre la tristor amb el cabreig. Tampoc no m’agrada quan no sé tractar la gent que estimo, em robotitzo, tracto igual de bé i igual de malament la dona que estimo que la dependenta d’una botiga, i semblo imbècil. Vull creure una mica en mi mateix, perquè ara no hi crec gens. He de solucionar un munt de merdes i saber que puc sobreviure sol, sense tu i sense la mare. Per primer cop no amagar el dolor sinó viure’l. I enmig de tota aquesta merda immensa sóc més Hook que mai. Sóc el Captain Hook i ara mateix navego per un mar estrany, sense mariners, i si mai trobo algú que diu que no m’entén embogeixo tant com quan em diuen que m’entenen. Per això m’allunyo de tot i tothom i per això em reinvento més enllà del que mai m’he reinventat en un intent de trobar-me i de trobar el cocodril que m’aterreix per, malgrat la por, fer-li la pell. No cal que em diguis que m’estimes perquè me n’adoni. Ho sé des de fa molt. Com tu saps que t’estimo.

Havia començat a plorar. Si no tens distància no entens res. Aquell home i ella eren tan diferents que els podien confondre. Era per això que li hauria agradat parlar. Molt! Sempre va ser bona, massa bona. Les nenes bones un dia deixen de ser-ho. La va despertar la veu de l’hostessa que donava les indicacions per aterrar i li va passar pel cap el somni que acabava de tenir: la Nora entrava a casa seva i era plena de túnels, sales i gent pertot arreu. Es perdia pels túnels. Una noia japonesa en cadira de rodes li deia que podia sortir per aquella porta verda. Era una porta molt estreta. Li deia que un cop l’obrís hauria de caminar de quatre grapes perquè la sala era plena de conillets de la boira fins a un metre d’alçada i que per sortir havia d’arribar a la següent porta sense tocar-los. Si els tocava cauria per un forat d’on no es podria escapar mai més.

En el taxi la Nora va preguntar per Paul Smith Page. Era una taxista jove amb melena panotxa i cara pigada i la Nora li va dir: «Vostè coneix un tal Paul Smith Page?». Silenci. La taxista panotxa no deia res. Fins que va contestar: «Paul Smith Page es va morir fa un any. Era el meu pare». Més silenci. No sabia si riure o plorar, no sabia si arribava o marxava. No entenia res i ho entenia tot. Sentia escalfor i fred. A vegades només cal agafar distància per veure el quadre enfocat. «D’aquests dos cognoms només un és de veritat», va afegir la Nora com a única resposta. «Li va dir això, veritat?», va preguntar la taxista pèl-roja. Sempre ho feia, li agradava jugar amb les paraules. Crear misteris. Deia aquestes frases a la gent i ningú les entenia. Vostè el va entendre? La Nora va preferir no contestar perquè si ho hagués fet hauria necessitat una vida.