25

El Robert s’havia despertat amb l’única idea de crear un microclima al seu hivernacle i importar unes vespes per pol·linitzar les seves figues tropicals. En canvi la Nora només pensava en els protocols dels ports marins i en el que havia vist el dia abans: el Robert fent-s’ho amb aquella puta i ella amb la Maria negra. Quan el vaixell marxa del port. Els vaixells sempre acaben marxant del port. De fons: la ràdio. El Nacho que no parava de trucar. Feia més d’una setmana que no li contestava les trucades. Ell li deixava missatges en què li demanava que s’escapessin del món com dos amants agafats de la mà. Li deia que tenia por de la foscor i que amb ella la por desapareixia. Que tots dos amagaven un secret, i que es reflectia en els seus ulls, i que sí, que quan bussejava pensava que el podrien pescar, que ho pensava des de sempre, però que aquell primer dia que l’hi va preguntar, li va fer vergonya confessar-ho. Tenia por d’estimar. Ja no. També li llegia contes per telèfon. Em fa por que no em contestis perquè més enllà de tu no hi ha res. La Nora havia decidit deixar-lo, l’hi diria la propera vegada que es veiessin. Necessitava sentir-se sola davant del món. El faria esperar, que les mans li suessin com li havien suat a ella. No és que no l’estimés, però ara necessitava parar.

—… A diferència de les relacions obligatòries que existeixen a la natura, les relacions de pol·linització són gairebé sempre opcionals i molt flexibles: la desaparició d’un pol·linitzador o planta no significa necessàriament l’extinció de l’altre participant en la interacció, ja que cadascun d’ells té alternatives: altres fonts d’aliment els animals, o altres espècies de pol·linitzadors les plantes —li llegia el Robert al llit.

—Jo estic amb Kawakami. —Llegia Abandonar-se a la passió i pensava en el Nacho i en aquell conte de Hemingway. Però allà al llit només hi havia aquell marit que la tarda abans es follava una puta i ara li parlava de la pol·linització. I tant que cadascun d’ells té alternatives, va pensar la Nora. Totes les alternatives del món. Sempre hi ha una opció, no dependre de res ni de ningú. Som tots tan estranys i el Robert ara era una mica menys desconegut. El veia follant-se la puta i gemegant com no ho havia fet mai amb ella. Feia mal. Però el dolor venia per la part d’ells, no haver estat mai capaços de fer-ho així.

—Ah, sí —va fer el Robert, que no tenia ni idea de què li havia dit i seguia amb el seu manual.

—Vols que te la llegeixi? —la Nora feia l’esforç. Quan es vol estimar és que ja no s’estima. Volia ser lliure com les taronges i les llimones que no es podreixen si no entren en contacte.

Ella ara què estava fent? No volia tocar ningú que se li assemblés; volia ser lliure com no ho havia estat mai i com a mínim el Robert ja no era tan bo. Era això el que explicava L’àngel blau? El descens d’una vida amb principis i valors morals al seu propi pou. La Nora s’estava convertint en la deessa de tot allò que el dia a dia mata. Què estava fent? Viure, deixar-se anar. De cara enfora la gent només veuria que embogia, que es tancava portes, però eren portes que no hauria d’haver obert. Estirada al llit se sentia com si fes el mort.

—M’has dit alguna cosa? —va deixar anar ell, que seguia llegint el manual de pol·linització i pensant en les seves figues tropicals.

—Sí, que si vols que et llegeixi Kawakami.

—No. Me’n vaig a l’hivernacle.

La Nora va tancar els ulls i es va sentir fent l’amor amb el Nacho. Ho va veure. Ara que havia decidit que el Nacho s’havia acabat, el Robert li creava rebuig. No volia ser tocada per ell. Mentre el Nacho existia, el Robert l’havia tornat a interessar, però ara tot s’estava acabant. I no era pel tema de la puta. De fet, allò de la puta li semblava el més normal. Com a mínim descobria que el seu marit encara no estava mort del tot. Va tornar a pensar en els protocols portuaris. Un amor en cada port. Allò de la pol·linització de les figues era el Robert: de flor en flor, però a casa sempre la mateixa flor i si podia ser artificial, millor que haver-la de regar cada dia. S’assemblava al gerro de l’avi. Les flors naturals volen massa feina. La Nora s’havia convertit en la seva flor artificial perfecta. A casa. I cadascú la seva vida. El port és per extensió aquell espai destinat al flux de mercaderies, persones i informació, o a rebre i donar seguretat a les embarcacions o naus encarregades de portar a terme aquestes tasques. Va recordar aquella comtessa de Segòvia que va morir perquè un home li havia jurat amor etern. No volia continuar amb el Robert ni tampoc que el Robert continués amb ella perquè s’hi sentia en deute. La fragilitat de tot plegat. Qui havia estat el Nacho en la seva vida? Qui era el Robert? «Estàs segura que hi arribes?», hauria exclamat el conill taxista. La Nora feia un temps que estava més segura de tot perquè havia descobert que res és el que sembla. Havia après com només estimant-ho tot pots sobreviure a un gran desamor. Això faria ella a partir d’ara. Més clients. Més cares. Més cossos. Més quadres. I sí que guardava un secret. Volia parlar amb el Robert. El va anar a buscar a l’hivernacle i el va trobar assegut a terra mirant les figues tropicals des de baix.

—Tots arribem a la vida de l’amor mitjançant uns pocs amors: l’amor de determinats éssers. Jo he estat tota la vida amb els meus rostres estimats: el teu, els de les nenes, el de l’avi… I tu? —li deia això mentre s’asseia també a terra davant seu. Les puntes dels peus de tots dos es tocaven. El Robert la va mirar.

—Què dius?

—Que qui podria estimar tots els rostres alhora?

—De què parles? Deu ser alguna cosa d’aquests llibres que llegeixes… Tinc feina. Em pots dir com quedem per anar a Habitat?

—Una puta.

—Què? —El Robert tornava a mirar les figues i no entenia què li passava a la seva dona—. T’has tornat boja?! Això de tanta exposició t’està afectant el cervell. —Que potser l’havia fet espiar?

—No, no m’he tornat boja… —Es van mirar als ulls en silenci. Feia temps que no es miraven als ulls i a ell se’l notava nerviós—. Robert, no vull que estiguis amb mi per obligació. No vull que segueixis amb mi perquè et sents en deute.

—Què?

—Promet-me que no ho faràs.

—Estic amb tu perquè t’estimo. Sempre t’he estimat.

—Quedem a les sis? —va fer la Nora sortint de l’hivernacle.

—D’acord. Fins després. Avui pintaràs? —Però ella ja no hi era i la pregunta no va tenir resposta. Es va sentir mesquí i també sol. Feia dies que no feien l’amor.

La vida, la seva, ja mai més tornaria a ser el mateix. Era el que era i la seva estava canviant de pressa. Les gavines guanyaven cada dia més terreny a la ciutat i es menjaven els entrepans dels nens. Regar era com resar amb aigua. El Robert regava sovint. Ella també.