5

Tot el que sembla una cosa en el fons no ho és i en podria ser una altra. La Nora s’acabava el cafè. Abans d’això no era persona. Aleshores baixava a l’estudi a dibuixar. Li agradava l’olor del cafè. No entenia que hi poguessin haver persones al món amb carreres o fills que no prenguessin cafè. Tenia una paret plena de cites on guardava l’única frase que li quedava de la mare: «L’amor és lliure o no és». La seva preferida de matí era la d’Oscar Wilde: «Only dull people are brilliant at breakfast». Des de l’avió notava que el seu home era un altre. Sentir que el teu home no és el que tens a casa era nou per a ella. Quan t’estimo sempre vol dir una altra cosa. Va recordar aquells dos cossos convertits en un que havia vist anys enrere a l’espigó. Ella anava en bicicleta, ja tenien les nenes i s’havia escapat sola una estona. En una roca va veure aquell noi ros i aquella noia morena estirats capicuats formant un sol cos. Es va aturar per mirar el mar. Va respirar. Als peus, un patinet i un monopatí. Es menjaven la boca. Ella duia unes vambes negres i ell unes kickers verdes. Se’ls sentia riure, tots dos en posició fetal encarats: el cos d’ella dins del d’ell, encaixaven a la perfecció. Era hivern. Al noi la jaqueta de cuir i la samarreta se li havien apujat; li podia veure la part baixa de l’esquena i uns calçotets blancs. D’ella no en veia res, el seu cos estava totalment tapat pel d’ell. La Nora també havia encaixat amb l’home de l’avió. Encara es notava els mugrons, tancava els ulls i sentia com li pessigava. Aquelles sensacions no eren per a ella: ja feia anys que havia escollit un amor tranquil, el que tenia a casa. Un amor per sempre. Aquell per sempre, però, en lloc de tranquil·litzar-la, ara l’ofegava. Per què no podia ser com el Robert i no sentir l’abisme? Era tan íntegre, sencer. Al costat dels nois hi havia uns auriculars i un entrepà embolicat amb plata. No se n’adonaven, però una gavina havia començat a picotejar la plata.

Al cap de dos mesos havia d’entregar les catorze il·lustracions d’El cor és un caçador solitari més la coberta i les guardes. S’havia muntat un calendari de dues per setmana. «Immediatament entrà a la cambra interior. Dins d’ella, era com si hi hagués dos llocs diferents: la cambra interior i la cambra exterior». Pensava en la dona que va escriure aquesta novel·la, era molt jove, i en canvi poques persones havien expressat amb aquella intensitat i amb tanta economia uns éssers desesperats per estimar i ser estimats. Preparava la taula de treball: tenia deu llapis negres amb diferents gruixos i intensitats. Els feia punta a tots. Al final la tocava per comprovar si estava a la mida adequada i sempre pitjava el llapis sobre el dors de la mà i se la deixava marcada. Les mines tenen un tacte fred. Es feia una mica de mal. Li va venir la imatge, en veure’s tota la mà puntejada, d’una platja on han deixat anar una classe de nens de primària, tots vestits amb shorts blaus i samarreta verda, alguns amb gorra vermella i visera. Els nens són com els seus punts de la mà. Juguen a futbol i criden, celebren que s’acosta el final de curs i els han portat a la platja. Són punts en moviment sobre la sorra. Es multipliquen per segons. Aleshores va pensar en un conte que l’avi li llegia quan era petita: la història d’una rata amb cent fills ratolins. Ella, quants fills hauria volgut tenir? Decidim alguna cosa important a la vida?

Hi ha un home de cabells blancs i gepa que s’està sempre a l’entrada d’una llibreria de barri. Què espera? Que un dia hi entri la seva enamorada. La gent el veu brut i boig, però hi va haver una vegada que una noia el va estimar. Això va passar fa molt de temps, però ell encara la busca. Es van dir la veritat i la veritat s’espera sempre. Peter Pan o Capità Garfi? El segon. El que l’home de cabells blancs i gepa no sap és que aquella noia encara l’estima i que el segueix trobant l’home més guapo del món. La veritat sempre. Un dia van jugar amb un conill blanc que es deia Floquet i van pintar la cara d’un cap gros de color rosa. Una nena albina parlava molt i un nen castany xutava una pilota contra els vidres d’una sala i no els trencava. Aquell matí van ser feliços. Una nit a Bilbao van sopar en una minitaula i el cambrer els somreia perquè no havia tingut mai dos clients tan enamorats. Ell anava pel carrer aturant la gent i els deia: «es mi novia». El restaurant era ple, parelles, un sopar de negocis, fins i tot una família amb un nen, però tothom es difuminava al seu voltant, s’estimaven com poques persones s’han estimat i al final van fer una guerra de gel (el cambrer els havia regalat chupitos submergits dins d’uns gots plens de glaçons matxucats). Reien, s’abraçaven i s’aixafaven el gel a la cara, al pit; es llepaven, es menjaven la boca. S’escrivien cartes llargues en què s’explicaven històries d’avis amb cireres a les butxaques i dones amb cues de peix. Van riure i van fer l’amor durant sis anys. Van ser ells durant sis anys. La felicitat tenia el límit exacte dels seus cossos. En sis anys van viure el que la majoria de persones no viuen en una vida. Capità Garfi, m’agrades! Dissimula que t’estan mirant. Aquesta història l’hi explicava sempre l’àvia quan era petita. Ella creia que era un conte, però ara començava a intuir que potser no.

La Nora mai havia decidit res de la seva vida i trobava sospitoses les persones que deien tenir-ho tot sota control. Abans de començar li agradava deixar el material preparat. Feia una respiració profunda. Les respiracions li servien per separar calaixos. Després d’esmorzar anava de la segona planta als baixos, on hi havia l’estudi. La terapeuta i les respiracions l’acompanyaven des de l’adolescència. També la paret de goma de pneumàtic. A l’estudi va fer cobrir una paret amb la goma de l’empresa de l’avi. Era una olor que l’ajudava a concentrar-se des de petita. Des que va passar tot. La paret fosca. L’avi no creia en les teràpies, per això la Nora no va anar al psicòleg ni quan va morir el pare (es va suïcidar; però no es podia comentar), ni quan va morir la mare (li va explotar el cor; tampoc se’n podia dir res), ni quan va morir l’àvia (també li va explotar el cor). Però quan dos anys després de la darrera mort ella va començar amb tot allò dels desordres d’alimentació, aleshores l’avi va trobar-li una psicòloga. M’han dit que és bona, va ser tot el que li va comunicar el vell. Vés-hi! Sí que era bona, la Teresa. La va ajudar a entendre. Amb el teu historial familiar, que estiguis com estàs és un miracle, li repetia aquella senyora que semblava un buda a la Terra.

Carson McCullers parla de l’amor i de com només estimant-ho tot pots sobreviure a un gran desamor. La mare i l’àvia no ho van saber fer. McCullers deia que escrivint és com es guanyava l’ànima i la seva manera de buscar Déu. Jo faig el mateix amb la pintura. Ara em toca il·lustrar la seva obra: aquest mut que l’ha sobreviscuda. L’amor de cors trencats, o de cors a punt de trencar-se, o l’amor que els curarà… Mentre el seu cap disparava totes aquestes idees, s’havia tret la bata blanca amb què acostumava a pintar: li agradava treballar així, amb la bata blanca i res més. Deia que la connectava millor amb allò que havia d’expressar. Abans de treure-se-la havia tocat alguna cosa a la butxaca. Va sospirar. Em sembla que vius amagant alguna cosa, un mal profund, una incògnita. Tu també ets una supervivent. Algun dia m’ho pots explicar, li havia dit el Nacho. Va pensar en Madame Bovary, sempre l’havia trobat una idiota, i el seu conflicte, els amors adúlters d’una dona burgesa, una estupidesa. Anava descalça, tocant la fusta del terra amb els peus. Tenia una galleda plena de sorra del jardí de l’avi i quan sentia que no estava prou concentrada hi enterrava una estona els peus. De vegades abans de començar s’asseia al piano i tocava. El piano era com les respiracions profundes. Les seves portes d’Alícia, les sortides d’un món per entrar a l’altre. Però ara, ja feia uns dies que li semblava haver canviat de món. No sabia on era i això la desconcertava. El control havia estat una altra de les seves regles d’or. Tocava el Preludi número 1 d’El clavecí ben temperat de Bach i recordava la darrera vegada que l’havia tocat amb aquella intensitat. Va ser el dia del desè aniversari de la Jana i de la mort de l’avi. Bach és el meu Déu, li havia dit. També serà el teu. Tu i jo no som com elles (es referia a l’àvia i la mare), no creiem en Déu, però en canvi Bach ordena les nostres vides.