6

Aquella tarda l’avi havia arribat a la casa del Tibidabo per celebrar l’aniversari de la seva besnéta gran. Era el 13 de juny i la Jana estava exultant: s’assemblava al seu pare; la Cloe era més com ella. Quan la Nora va sortir a la terrassa del primer pis s’hi va trobar el seu avi assegut. Mirava aquella ciutat que li creixia als peus. Tot i tenir setanta-vuit anys seguia amb una presència poderosa. Però la Nora aquella tarda el va veure diferent: vestia tot de blanc i s’havia deixat anar la cabellera. Li va fer pensar en Neptú. Debilitat. Ella sempre l’havia vist de negre, amb la melena recollida en una cua i amb barret. «Avi, t’has deixat anar els cabells!», li va dir mentre l’abraçava. Sí. Li va fer un petó al front. L’avi mai li havia fet un petó al front. No li agradaven: fer petons al front de la dona que estimes és de dèbil o d’imbècil. El Robert portava una corona de paper daurat al cap que li havien fet les nenes i jugava a futbol amb elles i les seves amigues. La Júlia, l’amiga tieta que no es perdia cap aniversari, ballava per tota la planta amb un vestit de seda transparent. Ballaven juntes: la Nora i la Júlia sempre es tocaven, i al Robert li agradava. Deia que semblaven dues adolescents enamorades. La Nora, amb un collaret de margarides que li havia regalat la Cloe, després de preparar el pastís, va avisar a tothom que arribava el moment dels regals i que el primer l’havien preparat la seva filla petita i ella.

Van baixar a l’estudi perquè aquell regal només es podia entregar allà. Cantaven i reien per les escales i alguna nena nova a la casa preguntava: «i ara on anem?». Era un concert de piano. La Cloe va tocar un parell de peces senzilles de Mozart (a la Jana li agradava Mozart), i també «Sur les ponts d’Avignon» i «El gegant del pi». Entre peça i peça es tirava un pet i cantava: aniversario mortal, que te lo pases fatal, que te atropelle un tranvía y después funeral, los regalos para mí, las facturas para ti… Tothom reia. Sobretot la Jana. Després del concert de la Cloe, l’avi i la Jana van demanar a la Nora que toqués ella també i la Nora va escollir la seva peça preferida: el Preludi número 1 d’El clavecí ben temperat. El Robert seguia amb la corona al cap i somreia a la seva dona amb confiança. Sabia que a la Nora no li agradava tocar en públic. Un cop acabat el preludi, l’avi li va dir que no ho havia fet bé. Ella va tornar a tocar i així fins a sis vegades. Aquesta sí, ara sí que ho has sentit de veritat! I la va besar, ara ja no al front, sinó a les galtes, com ho feia sempre. La Nora va respirar. Què en sabia, l’avi, de sentir de veritat? Havia sentit mai res de veritat? Quan era petita també la besava a la boca, però l’àvia i la mare li deien que no ho havia de fer. La Nora desitjava que desapareguessin del món. A vegades li feia petons d’amagat i la Nora se sentia feliç. Única. Aquell senyor que manava tant i que no moria, la besava a ella. Seria el seu secret. La mare i l’àvia no entenien res. Un dia van desaparèixer del món. No estaven mortes, però tampoc eren aquí del tot.

—I el Clar de lluna de Beethoven no el toques? —li va preguntar l’avi, que sabia de sobres que era una peça que mai li havia interessat.

—No, toco el de Debussy.

—Hauries de tocar el de Beethoven.

—Per què, avi, si Bach és el nostre Déu? —Al Robert, quan escoltava com la Nora parlava amb l’avi, li semblava tornar a veure la nena de qui es va enamorar. El to de veu canviava: es tornava insegur, més agut. Ella ni se n’adonava. Els seus moviments també eren diferents: ràpids, més curts, nerviosos.

—Bach és el nostre Déu, sí, estimada. Però el Clar de lluna de Beethoven és la nostra vida.

—El pare tocava el Clar de lluna?

—Va ser escoltant el seu Clar de lluna que la teva mare es va enamorar d’ell. Jo mai els ho vaig dir: el teu pare tocava el Clar de lluna com ningú. —L’avi estava diferent.

—I per què no els ho vas dir?

—Perquè sóc un imbècil. Perquè jo no he estat mai de dir les coses. El teu pare sí que ho era. El teu pare era un gran home i un gran músic. Jo, en canvi, només he fet goma per a pneumàtics.

—Et prometo que l’aprendré —va contestar la Nora sorpresa per les paraules de l’avi. Mai abans havia parlat del seu gendre. Els morts de la família eren un tema tabú. A la Nora li feia mal sentir el seu avi insultant-se. Que reconegués que s’havia equivocat era pitjor que si la insultés a ella.

La cosa va quedar així. Tothom va aplaudir i després van pujar a la terrassa a fer el pastís i la resta de regals. Cantaven. Alguns ballaven en cercle al voltant de la taula. Semblava que uns éssers màgics s’haguessin apoderat de la casa i dels seus habitants, i que tots anessin borratxos. Uns éssers diminuts amb cares vermelles, barrets de cuiner, orelles verdes i llargues, i uns cullerots daurats amb què repartien amor; movien els fils de tots els assistents en aquella festa d’aniversari. El Robert i la Nora van ballar una cançó romàntica búlgara que la Jana va tocar al violí. A ella no li agradava el piano, deia que no volia tocar de cara a la paret, que era un instrument càstig. Si he de tocar donant l’esquena a la gent prefereixo no tocar. La Nora es va asseure una estona a la falda de l’avi com quan era petita, cargolada com una pilota. Se sentia satisfeta d’aquella família que havia creat, se sentia feliç als braços de l’avi. S’arraulia i tancava els ulls amb força, com si no els volgués obrir mai més. Si per ella fos, es podria morir a la falda d’aquell vell patriarca, en aquell instant mateix, i la vida ja hauria valgut la pena. «A mi em sembla que vius amagant alguna cosa», li havia dit l’home de l’avió. I tant! La història de la família i la seva sencera. Per què li venia tot això? Records. La Cloe havia après la setmana abans a anar en bicicleta sense rodetes. Aquesta va ser la gran notícia del dia! Cap a les vuit del vespre van sortir tots a veure com anava en bicicleta. Seguien cantant, ballant i picant de mans, tot en aquell estat de droga general liderat pels nans d’orelles verdes i cares vermelles que caminaven en fila índia amb aquells cullerots; ara s’havien tret el barret de cuiners. Per què?

L’avi va tenir un col·lapse, va caure en rodó; els nans van desaparèixer. Ni rastre. La Nora, que anava uns passos endavant amb la Cloe, es va girar quan va sentir el crit del Robert. L’avi s’aguantava dret als braços del seu marit; li va veure la cara desviada i mig cos mort. Es va acostar corrent i aleshores el vell patriarca va deixar anar: «M’he acabat». Gran com era, es va abraçar tot ell (ho feia de mig cos perquè la banda dreta se li havia paralitzat) a la Nora, i li va fer un petó als llavis. La Jana i les seves amigues van exclamar: «ecs! El besavi li ha fet un petó als llavis a la Nora! Li ha fet un petó als llavis!…». Aquell cos pesava molt. La Nora va cridar que portessin el cotxe. Entre el Robert, la Júlia i ella el van entrar estirat al seient del darrere. S’havia pixat a sobre. La Nora acabava de notar l’orina del seu avi entre les mans. No va ser un pensament que passés pel conscient, va ser una sensació de final. Cridava, donava ordres. Ella i el Robert el portarien a la clínica i la Júlia es quedaria amb les nenes. Sort de la Júlia! No els calia parlar. La Cloe preguntava: «que no anem en bicicleta? M’ho heu promès!». «No, ara no», li va dir la mare, «vés amb la Júlia». «I tant!», va sentir que exclamava la seva amiga. Durant els minuts de trajecte la Nora acariciava l’avi i es miraven als ulls. Ell els tenia oberts; encara estava conscient. En aquella mirada llegia la seva vida. Allà dins s’amagava la veritat de tot. Quan el teu heroi se’t pixa a sobre, la vida agafa una altra dimensió i descobreixes que hi ha un final.