14

Quan la Nora il·lustrava, sentia que aportava llum a l’obra. Havia llegit El cor de les tenebres; la llum civilitzadora que Kurtz volia portar a la penombra de la selva. Però Kurtz va sucumbir a la seva foscor i a la del seu propi cor. Ella també sucumbia. Ja eren les sis de la tarda i no havia avançat en res amb el seu cor caçador solitari. Cada vegada que es posava a treballar els peus se l’enduien cap a aquelles teles. Només dues coses la motivaven: ell i pintar cossos despullats. Jo veig el que hi ha i el que no hi ha. Estava pintant el quadre de la dona amb la cara blava, s’assemblava a ella i el senyor que la besava era el Nacho. Hi eren, havien fet l’amor, potser moments després ja no serien en aquest món. El quadre havia aconseguit captar l’instant. La cadeneta brillava amb llum pròpia. «Però l’absència només és segura si és breu: els neguits, amb el temps, van minvant; el qui no hi és es desdibuixa, i de sobte apareix un nou amor». La mirada se li havia perdut a la paret de les frases, aquesta era de l’Art d’enamorar. Va sonar el mòbil:

—Vull que juguem. —Quin gust sentir la seva veu!

—A què?

—És el joc sense preguntes. —Ell sí que en sabia, d’això de l’art d’enamorar—. Si vols jugar has d’acceptar les regles sense protestar ni contestar res —afirmava amb aquella veu greu i la seguretat de sempre—. Jo et diré què fas i què no fas.

—Quan ens veiem? —va fer ella sense escoltar.

—T’he dit que no preguntis.

—Nacho, què dius?

Va penjar i la Nora va sentir mal. No havia sabut callar.

—Vull jugar! —Li havia agafat el telèfon. Sentia aquella respiració pausada. Els seus silencis deien més que les seves paraules—. Sí, ho prometo, no faré preguntes.

—Molt bé, juguem. I perquè veig que ho has entès, perquè ara sí que acceptes les regles, t’explicaré un secret que no sap ningú: jo vaig néixer mort.

Silenci.

—… El pare ja sortia de l’habitació donant-me per perdut quan vaig reviure. Va ser gràcies a la fe i l’amor de la mare que vaig tornar a la vida. Ella va creure en mi sense saber-ho, només obrint-me el seu cor amb tota la força del món.

La Nora no va dir res. Se’l va imaginar mort a sobre el pit de la seva mare i amb els ulls d’aquesta clavats en ell concentrant-se amb totes les seves forces per tornar-lo a la vida. El nen va respirar i va somriure, els nadons no somriuen, però ell ho va fer. Va arrossegar-se amb el cos acabat de néixer i va xuclar el mugró esquerre de la mare. Amb el seu cap perdut en aquests pensaments, gairebé no es va adonar que el Nacho havia continuat parlant i poc després havia tornat a penjar. Tornava a estar sola. Les seves paraules havien dit alguna cosa del tipus:

—Et vindrà a buscar un amic meu d’aquí a una estona. Tu has de fer tot el que ell et demani. És un senyor que veuràs avui i mai més.

Cada vegada que ell penjava, la Nora sentia buidor. Però ara no li podia tornar a trucar. Era dins del joc. Havia d’esperar aquest amic. Ella no volia veure cap amic, el volia a ell. Començava a pensar que des de la frase del taxista una realitat paral·lela havia començat. Un món on ella ja no era ella. Un món controlat per les gavines. Potser la Nora també havia nascut morta i algú es va posar en el seu cos en aquells moments de mort abans de tornar a la vida, i ara aquest algú l’havia posseïda. Per què havia de fer tot el que ell demanés? S’havia compromès a jugar i no podia fer preguntes. Es va posar un vestit de seda de color rosa pal, els lligacames, botes també negres i el perfum que l’excitava. S’havia quedat asseguda a la sala del primer pis amb la mirada concentrada en un dibuix que havia fet la Cloe als quatre anys: aquesta sóc jo. Aquell home podia arribar en qualsevol moment. La seva filla s’havia autoretratat amb rodones i pals. Era aquella edat en què els nens ho solucionen tot així. Les orelles dues rodones i els cabells, molts pals que li arribaven fins a la cintura. La Nora encara hi veia la seva filla de petita, la mateixa expressió. Què seria la Cloe? Deia que volia ser física. Sí, em vull especialitzar en física quàntica i un dia us demostraré a tots que els cuiners mags existeixen en una altra realitat.

Acabava de sonar el timbre. Va respirar fondo. Es va posar abric i barret, a fora hi feia fred. Va connectar l’alarma i va deixar la llum del jardí encesa per quan tornés. Un Mercedes daurat, antic i massís l’esperava al carrer. Ella no sabia res de cotxes, però aquell li va semblar horrorós i molt llarg. L’aire feia pensar en la neu que últimament cada hivern visitava la ciutat. Volia escoltar el silenci de la neu. La darrera vegada la ciutat sencera s’havia quedat paralitzada i ella va creuar des del mar fins al Tibidabo en cotxe amb els silencis de cada barri. Un recorregut que normalment hauria fet en vint minuts, va trigar tres hores llargues. Avui no nevava; encara no. La Nora va tenir un mal pressentiment. Tenia la sensació que no anava a cap lloc concret. Una gavina se li acabava de parar al costat dels peus i la mirava amb aquells ulls d’autòmat. Tenen el bec i les potes taronges, el cap, el coll i la panxa blancs, l’esquena grisa i la cua negra; caminen arran d’aigua i van picant de terra. Va pensar en el Nacho: eren tan diferents que algun dia, algú, en algun lloc, els podria confondre. Per què li seguia el joc?