16

Feia dos dies que es fregava amb el guant aquell groc per eliminar el que havia passat. A què jugava el Nacho? I ella? No donava senyals de vida. Al bany tenien penjada una fotografia de la Jana estirada a la sorra de la platja, just allà on trenquen les onades. S’havia assegut embolicada amb el barnús blanc i la mirada se li havia perdut en aquell matí d’estiu de feia tants anys. Mare, mira com em gira! Mira, mira com em gira! Una onada arribava, la movia uns centímetres i per a ella allò era el més important a la vida. De nens ens pengem en allò que és essencial i després ho oblidem. Quan la Jana sentia frustració la Nora l’asseia davant de la foto i li deia: recorda aquell moment, la vida és això, una minionada que et gira. Però ara amb ella no funcionava. «Necessito que em follis», li acabava d’escriure. Silenci total a l’altra banda. Necessitava una resposta i no entrava. Se sabia addicta i s’havia permès caure. Poques coses hi ha més frustrants a la vida que quan estàs penjat d’algú, aquest t’ha dit que també ho està, i aleshores desapareix. El poder de les absències: les hores passen i l’obsessió és cada vegada més gran. Arriba un punt que faries qualsevol cosa per l’altre. Ella ja havia superat aquest punt. Se sentia primitiva, se sentia animal.

La Júlia li deia que havia d’aprendre a controlar-se. No li pots dir folla’m! Per què no? Perquè t’ho ha de dir ell. Ara resultava que la seva amiga tan moderna era una retrògrada. I això que no li havia explicat allò del senyor dels tatamis. La Nora mai havia entès el flirteig tradicional: els homes han de fer un paper; les dones, un altre, i si els papers s’inverteixen la cosa no funciona. Ella feia el que sentia quan ho sentia. Per això li va agradar el Robert: el seu marit no pressuposava que una dona pel fet de ser-ho hagués de parar taula de manera sensual. Necessito que em toqui, això és tot el que el seu cap repetia des de feia dos dies. Només de pensar en ell l’envaïa una escalfor intensa. Feia quaranta-nou hores que no en sabia res. Havia de treballar. Amb el Nacho hauria volgut fer com a Themroc, aquella pel·lícula on Michel Piccoli es convertia en el primitiu urbà: tancar-se amb ell a la torre de Pedralbes, tapiar la porta, i alimentar-se de persones que passessin per allà. No parlar, només fer sons guturals, tornar al primitivisme. Recordava haver-la vist a la Filmoteca amb la Júlia i el Max quan tenien catorze anys. Piccoli convertia la seva habitació en una cova. El Max havia dit que ell faria el mateix; anys després es va suïcidar. La Nora notava el pas del temps perquè anaven desapareixent persones a qui podia trucar amb el cor a la mà per parlar de qualsevol cosa. Se sentia una enterramorts. El Max era dels pocs que l’escoltava sense jutjar-la. Li hauria explicat el que li estava passant i ell no li hauria dit que no podia escriure-li «folla’m!». S’havia suïcidat amb l’escopeta de matar conills del seu pare. Els sons guturals d’aquella pel·lícula l’havien transportat fins al seu mastí. Aquell animal feia els mateixos sons que Themroc, no se n’havia adonat fins ara. El gos no es va suïcidar, va morir de vell; com l’avi. Els forts no se suïcidaven, morien de vells, però el resultat acabava sent el mateix: la Nora cada dia més sola. La mort dels éssers estimats no sap de substituts. El que es queda, qui sobreviu, està cada dia més sol.

Havia obert la capsa on guardava la seva col·lecció de tortugues. L’avi li regalava tortugues. Aquell home fort no podia tolerar més morts de persones estimades i per això va accedir a la seva petició. Les havia posat totes en fila sobre el terra. Les va contemplar una estona, asseguda ella també sobre el terra fred. Li agradava una que era de plata i se li obria la closca i amagava a dins una cullereta també de plata, era una minisucrera. Avui ja li havia trucat nou vegades: no li agafava el telèfon ni li donava cap explicació sobre el joc. Per ell, s’ho havia fet amb un vell. Per què? Creia que després de fer-ho apareixeria i en canvi res. Quin sentit tenia tot allò? Per què la volia compartir amb altres? I ella per què es deixava? Els quadres sempre són fruit de la imaginació: i ara havia començat un cicle de cossos que s’estimen. Va recordar el dia que la Joana li havia trucat plorant perquè la seva tortuga s’havia suïcidat saltant d’un sisè. La Júlia la mataria. No pots caure tan baix! Que no li agafés el telèfon li semblava una falta de respecte que la sumia en una barreja de ràbia i encara més desig. Aquella pressió a l’entrecuix no parava de créixer. El Nacho li deia que la desitjava i la tocava com mai ningú ho havia fet i després desapareixia. No havia estat vint-i-cinc anys fidel per trencar-ho ara i haver-se de controlar. Allò del joc què havia estat? La feina del Robert s’havia allargat i no tornaria fins diumenge. Les nenes feia un parell de dies que no apareixien per casa. El tema Jana era clar, però i la Cloe? Després li trucaria per veure què feia.

Va intentar pensar en la vida de l’home del Mercedes, com li havia explicat que de vegades tenia ganes de fer-ho amb senyores que no eren la seva, ho feia, i després es quedava descansat. I allò de la dona morta i el mocador blau. Ella que havia pintat aquella mateixa escena sense saber-ne res. El senyor dels tatamis s’assemblava a la tortuga groga que els avis li havien portat de Xipre, estirava el coll com aquell animal. Després es quedava tranquil. «Estàs segura que hi arribes?», amb un somriure d’orella a orella de conill blanc i amb rellotge gegant. Taxista de professió. Guardià del nou regne. Seguia mirant les tortugues: les començava a desar dins la seva capsa quan va sonar el telèfon. Era l’editor. Li demanava disculpes: el projecte de la McCullers no va endavant, Nora, ens han retallat el pressupost; ho sento. L’editorial està cada dia pitjor. Em sap greu. Et pagarem els dies de feina fins ara. T’ho compensaré. Ella només va saber respondre: «No pateixis». Li agradava com aquell senyor pronunciava el seu nom, tenia un problema amb les erres… Es va preguntar si a l’editor també li passava com al senyor dels tatamis, si també tenia la necessitat durant una estona de fer-ho amb una dona que no fos la seva.

Finalment pintaria amb llibertat tots aquells quadres que li sortien de dins. Sense remordiments. Una nova exposició estava en camí. Li agradaven les èpoques de la seva vida en què preparava exposicions, eren embarassos. No hi era tota i alhora hi era molt. Connectada amb la terra. Aquell matí no havia treballat, però en canvi havia trasplantat un ficus, un potus i dues magnòlies. Enterrava els peus sota la terra del test abans de posar-hi la planta i per uns minuts compensava l’ansietat que sentia perquè ell no li retornava les trucades. Li costava reconèixer l’angoixa que li creava l’absència d’aquell desconegut que no feia ni dues setmanes que havia trobat. Com algú que no coneixem de res ens pot canviar la vida. Com la vida que tenim pot ser la que és, però podria ser qualsevol altra. Aquest tema l’obsessionava. Com t’estimo sempre vol dir una altra cosa. Els quadres eren això, aquesta insuportable lleugeresa de tot i alhora l’addicció. Tots arribem a la vida de l’amor mitjançant uns pocs amors, alguns rostres. Qui podria veure i estimar alhora tots els rostres? Una puta, una puta de l’amor. Es va tornar a posar davant del mirall. Aguantava aquella tortuga de ceràmica groga de Xipre a l’alçada del melic. S’havia obert la bata blanca i ara amb la tortuga freda es recorria el cos. Portava les arracades de Segòvia. Jo no volia il·lustrar aquest mut. Va deixar la tortuga sobre el sofà vermell. El Nacho no donava senyals de vida. Necessitava que la toqués. Es va refregar la cadeneta just per sobre del sexe. I el seu marit que cada dia hi era menys.

Alliberada d’haver de fer dibuixos, es va enfrontar a una altra tela gran, més gran que les dels últims dies. Pintava una dona dreta despullada, amb un home vell que (des del darrere) li embolicava el cap amb un mocador blau. Una altra vegada! «Jo només ho puc fer amb dones que porten una tela blava al cap», li deia aquell tipus del quadre. S’assemblava a l’home tortuga. Si no porten la tela, no les puc penetrar. La darrera vegada que ho vaig fer amb l’única dona que he estimat a la vida es va quedar blava i va morir. Pintant aquests cossos sentia plaer. També el va sentir a l’hangar aquell. Sí, no s’ho volia confessar. Els llocs nous ens resulten hostils. Era evident que la dona del quadre estava despullada enmig d’un lloc nou ple de tatamis, però l’hostilitat desapareixia tan aviat com aquell home vell que tenia al darrere la començava a acariciar. Tan lenta que anava amb el mut i les pintures li sortien a raig. Es va acostar nua al quadre, va refregar els mugrons contra el mocador, tacats de blau. Com la dona del quadre, es va embolicar el cap amb una tela blava de seda que havia trobat dins del bagul de disfresses de les nenes, i es va estirar al sofà vermell, panxa amunt, acaronant-se el cos amb la tortuga groga. Imaginava que estava despullada al portal de casa amb el Nacho vestit elegantment, que la feia estirar a terra i la tocava amb un bastó. Els tocs eren curts, intensos, però sempre delicats. Amb el dit dibuixava cercles de pintura encara molla que li havia quedat als mugrons. S’acabava d’escórrer. Tenia la tortuga entre les cames. Jo veig el que hi ha i el que no hi ha. Necessitava tocar-lo, li va enviar un nou missatge: «Si us plau, contesta, si no mai més tornaràs a saber res de mi». La resposta no va trigar ni mig minut: «Barcelona Princess, al Parc del Fòrum, habitació 330, 16 PM». Has d’anar-hi amb una màscara i la cadeneta de plata. Et recollirà un cotxe. Potser començava a descobrir la distància que hi havia d’haver entre ells. Faltaven quaranta minuts.