29

El dia més fàcil va ser ahir. La Nora feia hores que havia arribat a la torre. Volia evitar qualsevol error. Ja ho havia dit al Iuri: «Aquest serà l’últim client. Marxo a Londres. Fa uns dies vaig descobrir que al meu home li havien crescut els peus». Ara ja no feia un quaranta-sis, feia un quaranta-set. Ens fem vells, ens encongim i ens creixen els peus. «Per això te’n vas?», va preguntar el rus. S’estava posant un vestit de làtex negre cenyit en una cambra petita tota de fusta que tenia una de les poques finestres exteriors del prostíbul i una espiera per controlar l’arribada del client i comprovar si seguia les instruccions acordades. Va obrir la finestra i va respirar. Se sentia bé. Feia temps que havia deixat d’olorar plàstic de pneumàtic i avui era un dia especial. A l’edifici del davant es va adonar que hi havia dues terrasses simètriques i dues persones fent exactament el mateix sota el sol del migdia. La Nora els mirava i s’anava posant coses: ara una cinta negra de vellut que li estrenyia el coll. Mentre l’home replantava, la dona treia fulles. Els observava i s’havia començat a tocar, sempre que es vestia de puta es tocava, l’excitava igual vestir-se que desvestir-se, era un ritual. Les olors. Potser el client ja havia arribat.

Encara no mirava, no volia, aguantaria una estona el misteri. Seguia amb els veïns jardiners. La dona estava traient merda: podant fulles i branques mortes, recollint brossa i posant-ho tot dins d’unes bosses de plàstic negres. Ell replantava un pomer. La frase dels Navy SEAL es repetia contínuament en el cervell de la Nora: «El dia més fàcil va ser ahir». Ara ja s’havia posat una mitja, el tacte de les mitges en pujar per la cama també l’excitava. Un tanga negre del qual penjaven unes pedres precioses. S’havia comprat un perfum nou. Necessitava una olor nova, que ningú relacionés amb ella. Alhora que anava fent tot això es mirava el sexe, i pensava en la sèrie de la seva infància, Kung Fu, amb aquell mestre shaolin, el monestir del bosc jove i els seus flashbacks. El món de les arts marcials a través del budisme arribava a punts extrems: caminaven sobre l’aigua. Ben aviat, molt a l’inici de la seva existència conscient, la Nora va creure que Jesucrist era un monjo budista que havia aparegut per allà de manera inesperada. Una vegada va compartir aquesta reflexió amb l’avi i ell no l’hi va desmentir. Així que Jesucrist era això i ells eren els únics que ho sabien.

Havia deixat una nota sobre el llit del client on li demanava que es cobrís els ulls amb una bena negra, que s’estirés sobre el llit amb els braços en creu i que esperés. Ella no parlaria i tampoc la podria veure. Ell s’havia de deixar fer. Per l’espiera va comprovar que l’home ja havia arribat, l’últim client, la darrera vegada; obeïa les seves instruccions fil per randa. Mai més tornaria a fer de puta. Era atractiu, d’uns cinquanta anys ben portats, vestit elegantment, tot i que se’l veia decaigut. Molts clients estaven tristos quan arribaven. Aquell seria l’últim i també va ser el primer, la Nora el coneixia bé, tot i que feia temps que l’havia deixat de mirar: quan deixi d’intentar esbrinar quin tresor amaguen els silencis del meu home, tindrem un problema. El client d’avui era el seu marit. Des del dia que el va enganxar a l’habitació del costat amb aquella tiarra que el feia anar com volia, la puta que havien espiat ella i la Maria, que havia estat programant el moment. Aquest serà l’últim client, havia dit al rus. Avui, per primera vegada en temps, es tornarien a desitjar com feia anys que no ho feien, com a mínim ell. El desig dels desconeguts.

A la Nora no la molestava que el seu home anés de putes, el que li sabia greu és no haver-ho descobert abans. Com seria fer-ho amb el seu marit com a puta? Havien jugat a fantasies on ella era una puta, però això d’ara era una realitat, aquell home havia pagat diners pel que anaven a fer, i a ella l’excitava. Els diners la convertien a ella en puta i a ell en client. Seria millor que fer-ho com a marit i esposa? La Nora entenia que el seu home anés de putes. Fins i tot pensava que ella també hi hauria anat si hagués estat ell. El que no sabia, però, era si el Robert mai la perdonaria a ella quan descobrís que feia de puta de luxe. El va veure per l’espiera. S’estava allà: quiet. Què devia pensar ell mentrestant? Sempre havia estat bo seguint instruccions, un home obedient. Serà un bon marit i et protegirà, li havia dit l’avi. Protegir-la de què?

No és fàcil fer-ho com a puta amb el teu marit de fa més de vint anys i que ell no et reconegui encara que porti els ulls tapats. No és fàcil fer-ho amb l’home amb qui has estat follant tota la teva vida i que no s’adoni que ets la mateixa; que aquella puta per qui ara està pagant és també la seva dona. La Nora hi havia pensat molt: en què significa la identitat, en qui som. En com reconeixem els cossos que estimem. Les proporcions, els nostres cervells fan una imatge mental de les coses per poder-les reconèixer, es deia repetidament. Com m’ho faré perquè no em reconegui d’entrada? Tots tenim una forma de moure’ns, d’apropar-nos. Jo també. Havia estat assajant una altra manera de caminar, de bellugar el cos, les mans. Un altre ritme. Fins i tot intentava canviar la respiració. Practicava maneres de fer-ho més accelerades. Respiracions més curtes. Com sabem qui és qui? Com ens reconeixem si tenim els ulls tapats? Per l’olor. El perfum nou. La llegenda de l’impostor. L’home i la dona de les terrasses s’havien assegut tots dos alhora, cansats. El pomer ja estava plantat en un test més gran, havia penetrat la nova terra, i la dona es mirava satisfeta les bosses de plàstic plenes de brossa i fulles mortes.

Quan fa anys que abraces un cos saps perfectament la posició de les teves mans quan ho fan. No d’una manera conscient. La major part de tot el que fem amb els éssers estimats no passa pel conscient. Les seves mans recorrien un cos sorprenentment conegut, però encara per descobrir. El Robert segur que notaria alguna cosa estranya, alguna cosa massa semblant a tot, però la seva feina era portar-lo a un nivell d’excitació tal que li fes oblidar per una estona que aquella puta s’assemblava massa a la dona que ell millor coneixia al món: la seva. El Robert i aquell pomer eren un tot.

També hi havia pensat a un nivell més profund, en això de com ens reconeixem: tots som éssers que canviem, envoltats per un món que també canvia, i tot i això cada dia reconstruïm una realitat. Cada matí ens mirem al mirall i decidim qui som. A ella des de petita això li semblava miraculós, el gran miracle de l’existència constant. Es mirava i intentava ser ella mateixa sense oblidar el seu paper. Fem un procés diari de fixar coses. Amb la distància i els anys havia arribat a la conclusió que fer-se gran era aconseguir mantenir-se en l’avui i en l’estabilitat. Una lluita diària de fixar coses perquè la inèrcia és la deriva, si no la contrarestes et porta irremeiablement al fet que tot sigui mutable. Aquells dos tipus, home i dona, caminaven per les seves terrasses respectives, donaven voltes circulars seguint un mateix ritme, semblaven formar part d’una coreografia estudiada, i observaven els fruits de la seva feina. Ella va acariciar les fulles de l’heura durant uns instants; a la Nora, que s’acabava de posar els talons d’agulla, aquells segons li van semblar eterns. Quan pujava als talons se sentia com un flamenc. Les cames es movien insegures i la posició en què li quedava el cos li pressionava el sexe d’una manera que li multiplicava les ganes de gaudir-ne. Els talons d’agulla i els tangues amb penjolls o perles excitaven el Robert. A ella també. Li agradava jugar amb les perles i el seu cos. Ell, el veí de la terrassa, ara s’abraçava al pomer i respirava. Aquell arbret l’acabaven de trasplantar a un altre lloc i no s’havia adonat de res. No tenia ni idea del que estava passant al seu voltant.

Estem plens d’informació que el nostre cos té assumida i no en som conscients. La Nora ja feia temps que cavil·lava com s’ho podia fer perquè el Robert no la reconegués. Que trobés coincidències, sí, és clar, massa i tot, però que aconseguís que fossin això: només coincidències; que pensés que només eren casualitats, que la vida és plena de casualitats inesperades com sentir que la puta cara d’avui és la més semblant que has trobat mai a la teva dona. Durant aquell mes etern en què ho va preparar tot, més enllà del fet de fer de puta, que ja feia molt de temps que s’havia adonat que era una excusa per trobar-se, una nova porta d’Alícia… Més enllà d’això, havia descobert que era una gran actriu. Tot allò era una aposta amb ella mateixa: fer-ho amb el seu marit i que ell no la reconegués fins al final. Fotre el polvo de les seves vides i que ell es morís per saber qui era ella. La Nora era un camaleó. Tot el que havia estat fixat, els seus fonaments, ja feia temps que s’havia adonat que podia ser mutable i que no passava res. De fet, sí que passava, el que havia descobert li agradava. Ella en aquest nou món se sentia bé. Per això s’hi quedava: un univers on tot era possible. Però, és clar, on tot és possible res és segur des del punt de vista emocional. Havia descobert que no tenia por de la inseguretat.

La dona i l’home de les terrasses acabaven d’entrar i tots dos havien fet córrer les portes de vidre alhora. Tancat. Empresonats a dins, cadascú a casa seva després de replantar un pomer i recollir brossa. Missió acomplerta. La Nora s’acabava de punxar el palmell de la mà esquerra amb el taló d’agulla del peu dret i mirava aquells finestrals. S’hi havia fet una marca. Les terrasses ara buides no li semblaven les mateixes d’abans. Es va aixecar, es va recórrer el cos sencer amb les mans —el vestit de làtex, es va acaronar els pits— i va tancar la finestra. Tocava començar l’actuació. Caminava pel passadís que la portava cap a ell. Ja ets aquí, va sentir que deia. Ella va seguir avançant en silenci i no parava de veure el pomer replantat. Jardineria. M’han dit que ets molt porca, per això trigues tant!? És part del joc? La dona treu merda, l’home replanta i adoba. La Nora, sense dir res, s’havia acostat al Robert i l’estava despullant lentament. No deixava encara que ell la toqués, tot i els intents que l’home feia d’acaronar-la, ella l’hi impedia amb els moviments. Ell va exclamar: «Tens la pell suau, vull recórrer tot el teu cos amb les meves mans!». Per obrir-li els pantalons li havia posat el tanga sobre la boca, aquelles perles li queien als llavis i la Nora no permetia que les mossegués, quan semblava que ell ho aconseguia ella s’apartava. Per indicar-li que no es podia moure li acabava de clavar un taló d’agulla sobre l’espatlla dreta. El Robert patia de plaer, de desig insatisfet, gemegava, mentre ella controlava la situació. De sobte es va aturar en sec, ell.

Seguia despullant-lo, però ell havia frenat clarament l’excitació. La Nora es va adonar que passava alguna cosa: estava reconeixent que ella era ella i això no ho podia permetre. L’havia de vèncer. L’avantatge de fer de puta amb el teu marit dels darrers vint anys és que saps com excitar-lo. Li va tornar a posar el tanga de perles a la boca, aquesta vegada li va encastar sencer mentre li clavava el taló d’agulla a la panxa. El Robert tornava a gemegar. Aquella dona, la puta aquesta, com ho podia saber, tot això?! Com sabia sense coneixe’l de res les coses que a ell més l’excitaven? Per què la seva pell i el seu cos s’assemblaven tant a…? No es permetia ni pensar-ho, ni mencionar el seu nom dins el seu cap. La Nora feia això, però alhora cada vegada que ell la buscava per besar-la ella li enretirava la cara. Sabia que l’excitava.