2

Les coses cada dia són més cares, i en canvi l’ésser humà darrerament ha baixat de preu. La Nora avançava pel finger sense girar-se. Sabia que ell l’observava. Hi havia una nostàlgia profunda en la seva mirada, un sentiment gairebé sòlid que ella pensava que podria amassar com quan feia pastissos amb l’àvia. El Nacho la veia caminar amb aquella faldilla negra per damunt del genoll, l’americana i el moviment de malucs. Li feia gràcia com tots els homes la desitjaven; fins i tot les dones la miraven. El que havia volgut saber tota la vida és què li havia passat a la seva mare, però fins a aquell moment no havia aconseguit mai ni una sola pista. La seva mare s’havia quedat blava després d’estar amb un home que no era el seu pare. Morta. Ell ho havia vist per accident, se suposava que havia de ser a l’escola. La mare s’ha quedat blava! No hi ha res a fer. Aleshores va decidir que seria un tauró. Set anys després sentiria per primera vegada la cançó «The King of Pain». Cada nova dona que coneixia podia amagar la clau per resoldre l’enigma. Aquesta li feia pensar en la ballarina de la caixa de música que tenia de petit.

Ell era el rei del dolor. Això el protegia: quan ets el rei del dolor el mal no pot amb tu. Però feia una estona que ja no se sentia el rei del dolor. Ella era gairebé lletja en la seva bellesa. Aquella dona tenia bonys al cap, i ell quan l’acaronava l’hi deia. Ella reia perquè mai ningú l’hi havia dit abans. Li agradava tenir bonys al cap. A la Nora li va venir una imatge que havia vist des de la terrassa de la casa de la platja: la de dos gossos negres, petits i peluts com cortines. Unes cortines negres que avancen fent una coreografia còmica, per una carretera de terra al costat del mar. Al darrere, un home, amb les mans enllaçades a l’esquena. Una dona jove, amb minifaldilla de cuir vermell i cabellera negra arrissada, els precedeix. Ella camina més ràpid que tots, porta els dos gossos lligats amb una mateixa corda i es va aturant per esperar-los i els mira. De sobte s’obre la camisa de seda negra, deixa al descobert dos pits enormes i se’ls agafa amb les mans. L’home s’atura i en pessiga els mugrons. Ella aguanta, respira fondo i somriu. Estan així mig minut, mentrestant un dels gossos es pixa al costat d’una pedra, l’altre olora el pixat. La senyora jove es torna a cordar la camisa i continuen caminant. A la cinta dels equipatges ja no hi quedava ningú. Res. Només una maleta negra i una de platejada.

—Pots tornar a fer això? —li va demanar el Nacho després que ella recollís la maleta platejada.

—Què?

—Ajupir-te d’aquesta manera que les mans et toquen a terra.

La Nora es tombava amb les mans a terra i el Nacho la mirava. Li va fer una foto. Penso que fa massa temps que un home no et fa fotos. El Robert al principi d’estar junts n’hi feia, però ara ja no. El seu marit, el senyor advocat, aquell home tan digne, tan just, que havia creat un dels despatxos més importants de la ciutat i li regalava petons al front cada matí quan marxava a treballar, ja feia temps que no s’esforçava per saber què amagava el cor de la seva dona. Quan deixi d’intentar esbrinar quin tresor amaguen els silencis del meu home, tindrem un problema. Tots dos ja feia massa temps que no feien cap esforç per imaginar-ho. Aquell home l’avorria. Hi havia moments que tot i l’amor que encara sentia per ell trobava que li feia fàstic. Les seves mans ja no li agradaven. I els seus problemes al despatx, que havia començat a anar malament, no li interessaven. La família i el matrimoni et converteixen en invisible per a l’altre. «Mare, si vas marxar ahir!», li havia dit la seva filla petita quan ella va trucar enyorada des de Londres. El cor era un caçador solitari. Sí que ho era! I la Cloe ja feia molt temps que pedalava cap a la independència. A la Nora li agradava que les seves filles fossin independents. Les havia fet així. Però ara ella se sentia perduda i necessitava més. Buscava el que encara no havia trobat. Pintava. Havia arribat el moment de bolcar-se en una nova exposició. Per primera vegada no en tenia prou de sublimar el buit a través de l’art. Necessitava uns braços que l’abracessin. El Robert ho feia, sí, però sempre amb la mateixa intensitat, amb una força que feia massa anys que li era coneguda; una força que havia deixat de ser força. Una intensitat que l’avorria. La Nora vivia on viu tothom que té família, en un abisme.

Es va deixar i ell li va fer més fotos.

—T’acompanyo a casa.

—No. Agafaré un taxi.

—Em fa il·lusió acompanyar-te.

—Ja t’he dit que tinc família.

—No passa res. Jo tinc un mastí. Al cotxe ni et tocaré… No pateixis.

Va acceptar. Li semblava estrany, però no suportava la idea de no estar amb ell. Després de fer-ho, ho aturaria. Ella controlava. Mai s’havia sentit dependent d’un altre. No volia sentir mal. El Nacho acabava de dir que no la tocaria. Volia que la toqués. Què hi havia de dolent en això? Hi ha homes que tallen arbres. En deixen la base del tronc podrit. El cuc bavós. I les gavines, que cada dia n’hi havia més.

Ja feia temps que les gavines estaven guanyant terreny a la ciutat: l’altre dia va veure com al pati de l’escola de davant de casa es menjaven els entrepans dels nens. Les seves filles havien anat a aquella mateixa escola i podien menjar l’esmorzar tranquil·les sense por de les gavines. Ara les mestres no sabien què fer. «Estàs segura que arribes?», li hauria exclamat el taxista aquell si hagués estat el conill d’Alícia. El seu cap només podia pensar en les gavines. És l’única manera de tenir un contacte proper amb un dinosaure, es repetia mentre recordava l’escena d’aquelles dues parelles alimentant una gavina a la platja. Tots els ocells són dinosaures, li deia sempre l’avi. La gavina desplomada és un pollastre. Dies enrere havia observat a la platja com dues parelles txeques donaven aigua a una gavina. La Nora pensava que seria la gavina gos, la millor amiga de l’home, que li podien lligar una corda al coll i passejar-la pel poble. Potser la gavina havia d’emigrar al nord i no sabia com fer-s’ho. Les gavines acabarien amb tots. Una senyora del poble, mentre els txecs feien això de l’aigua, es queixava: només ens falta això! Que vinguin forasters i les alimentin!