3

Acosta’t un moment. No et puc deixar marxar així. Li va fer un petó als llavis i li va donar una caixa petita folrada de tela negra. És per a tu. Obre-la! Ella li havia dit que s’aturés, que necessitava baixar del cotxe. Es va adonar que no volia arribar a casa amb aquell desconegut. Dins la caixa hi havia unes arracades d’or en forma de doble fulla, i al mig de cada fulla, un diamant.

—Són d’un antiquari de Segòvia, Cambalache. La mestressa em va explicar que eren de principis del segle XIX i que les van fer per a la comtessa de la ciutat, una dona extraordinàriament bella. Des que va morir no les ha portat cap altra dona. Posa-te-les! —va fer ell amb aquell somriure Bogart. Fora el cotxe feia fred.

—Són precioses, però no puc…

—Prova-te-les. Te les vull veure posades. La llegenda diu que quan la comtessa de Segòvia es posava aquestes arracades els homes queien als seus peus.

—De què va morir la comtessa?

—Va morir perquè un home li va jurar amor etern.

—Com?

—Quan s’estima no s’ha de prometre res.

—Què?

—Això. Que la promesa pesa massa sobre l’amor. Cap amor pot aguantar juraments ni promeses. L’amor és amor perquè estimes o perquè ho has promès? —El Nacho va continuar sense esperar resposta—: La comtessa es va casar amb un home bell i fort que li havia promès amor etern, però el jurament els va matar. Sospitava que ell anava amb d’altres i que a ella només l’estimava perquè l’hi havia promès. Tot i que no era veritat va morir de desamor. Li va explotar el cor. Jo no sabia que el cor pogués explotar, però sembla que pot passar, m’ho va dir la mestressa de l’antiquari… No te les pots treure. Són teves! Ara la comtessa ets tu.

La Nora havia començat a plorar. El Nacho la va abraçar i se li va menjar les llàgrimes. Nosaltres no ens prometrem amor etern. Mentrestant donava voltes amb el seu dit índex al palmell de la mà dreta d’ella. La Nora encara plorava més. No ploris, això de la comtessa de Segòvia és mentida. És només una llegenda urbana. La llegenda del cor que explota per desamor! La Nora sabia que no era mentida: els cors de les persones sí que exploten per desamor. El cor trencat existeix.

—Sé que em trucaràs. —Ella havia acceptat les arracades.

—No ho faré. I ell? —Molt poc del que la Nora fes o digués semblava afectar-lo.

—Qui?

—L’home bell que li havia jurat amor etern.

—Diuen que es va suïcidar saltant de l’aqüeducte.

Va tancar la porta amb força i va començar a caminar Balmes amunt. Aquella història d’amor que acabava d’escoltar li era massa familiar. Em trucaràs! Ella va fer que no amb el cap sense girar-se; les arracades daurades li brillaven entre la cabellera negra. No li trucaria. No el volia. No l’estimaria. Vint-i-quatre hores, va pensar ell. La incertesa l’excitava. Mentrestant la Nora caminava concentrada a comptar les passes que feia. No havia de mirar enrere. Vint-i-cinc, vint-i-sis, vint-i-set, què m’està passant? M’he enamorat alguna vegada? Trenta… Qui sóc? Trenta-dos, trenta-tres. Té una piga al costat del llavi. No em giraré. Qui no sap qui estima no sap qui és. Jo no sé res. Jo estimo el Robert. La veritat sempre. Regaré. Regar és com resar amb aigua. Regaré molt.