11

Tots els semàfors estaven en verd. Va pitjar el botó del número indicat i una porta de fusta es va obrir seguint les ordres d’una veu femeninament metàl·lica. Era la una de la matinada, no hi havia ningú al carrer. Només se sentia els del servei de neteja de la ciutat que anaven amb les mànegues d’aigua dissimulant allò que les persones havien fet durant el dia. Un camí de pedres la conduïa a la torre, la paret principal estava coberta de buguenvíl·lies, una nova porta es va obrir sola. No hi havia ningú. Es va treure el vestit negre i es va tornar a posar l’abric per sobre de la cotilla. Una cadena d’espelmes la van guiar fins a una cambra d’on sortia llum. Li agradava la sensació d’inseguretat barrejada amb plaer que li provocaven els talons d’agulla. El Nacho l’esperava en una banyera circular de fons il·luminat, el Clar de lluna i més espelmes. La Nora va deixar que li caigués l’abric als peus. No van parlar. Se sentia els batecs del cor. Els ulls d’ell la radiografiaven. T’has enamorat alguna vegada? Res. El Nacho ho va entendre com un d’aquells silencis que no volen resposta. Va sortir de la banyera i es va tapar amb el barnús negre que l’esperava en un penjador de fusta allà al costat. Era d’aquells de peu múltiples, de fusta gastada, la Nora hi veia espantaocells casolans. De com la Dorothy va salvar l’espantaocells que necessitava un cervell…, l’avi li llegia El màgic d’Oz. Mai va saber què era pitjor: si no tenir cor, cervell o coratge. El camí que mena a la Ciutat de les Maragdes és empedrat de rajoles de color groc. Et miro i m’agrada el que veig, dona dels bonys al cap. Posa’t l’abric i segueix-me, la va agafar de la mà i després de pitjar un botó i obrir la porta se la va endur fins a una terrassa des d’on es veia la ciutat. Al mig hi havia un llit d’aigua i estufes elèctriques d’exterior. El llit estava cobert d’un edredó voluminós. Semblava un anunci de revista de cases on t’agradaria viure, però en què no viu ningú, i alhora feia una angúnia estranya. Tristesa. Cartró pedra. Li va treure l’abric, va deixar caure el barnús i la va estirar cap a ell. Miraven les estrelles. Ella només portava el tanga de perles. Respiraven. A banda d’agafar-li la mà i acaronar-l’hi, encara no l’havia tocat.

—T’has enamorat alguna vegada? —va repetir la mateixa pregunta.

—No ho sé.

Els seus pares sí que s’havien enamorat i així els va anar. Però ella s’havia enamorat alguna vegada? Feia vint-i-cinc anys que estava amb el Robert. Només abans n’hi va haver un altre, una història de l’adolescència. Va prometre que mai ho explicaria a ningú i no ho havia fet. Els dits del Nacho donaven voltes sobre el palmell de la seva mà. El Robert la protegia del món i dels homes; se l’estimava. Però era allò, estar enamorat? Seguien agafats de la mà mirant el cel. Va recordar els dos amics amb qui sempre havia mirat el cel: el Max, que ja no hi era, i la Joana, que vivia en una platja netejant-ne la sorra amb un tractor. Amb el Max perseguien formigues amb el dit. Aleshores es va adonar que ja no tenia la respiració accelerada: era allà, amb aquell desconegut i se sentia còmoda. Ell no feia res, li agafava la mà i de tant en tant amb un dit li acaronava el palmell.

—Pensa en un lloc on voldries que et toqués i ho faré —li acabava de proposar el Nacho.

—Com?

—Tu fes-ho!

Va sentir que necessitava que ell li acariciés el ventre. I el Nacho l’hi va acaronar. Ara volia que li llepés les orelles, no volia que les hi toqués, volia que li llepés l’orella sencera, per dins i per fora i que li estirés les arracades de Segòvia. Encara s’ho estava imaginant quan es va adonar que allò ja no era una imaginació.

—Ho vols provar?

—No en sabré.

—Si penses que no pots, no pots. Si estàs convençut que pots, pots —li recordava l’avi.

La Nora se’l mirava, ell havia tancat els ulls i estava a l’espera que li toqués alguna part del cos. Però quina? Seguia mirant-lo amb voluntat de fer-ho bé, però no notava res. Es va decidir pels llavis i els va començar a petonejar. Ell, la va enretirar.

—T’has equivocat!

—Com?

—Has fet el que a tu et venia de gust, no el que jo vull.

—Però jo com puc saber…?

—Escoltant-me. Tu no pintes? I quan pintes des d’on ho fas?

A veure si ara li havia d’explicar com pintava ella. Si quan a ella ja se li havien mort pare, mare i àvia, aquest encara gatejava. Va respirar fondo. Ho havia d’aconseguir. Es va tornar a estirar al seu costat, sense mirar-lo. Es va donar temps. Escoltava les respiracions, sentia l’aire de la nit i l’escalfor del llit. Es va arrossegar per sota les mantes fins a començar-li a llepar el dit gros del peu dret, seguit del de l’esquerre i després tots dos alhora i ell es deixava i el sentia gemegar de manera continguda. Va parar i li va estirar els cabells, i ell els hi va estirar a ella. Feia mal, es miraven estirant-se els cabells i aleshores ella amb la mà dreta li va donar una bufetada, ell no s’hi va tornar. La Nora el va escopir a la cara i el Nacho la va refregar contra la seva. No sabia d’on sortia tot això. Es tornaven a estirar els cabells. De sobte la va picar al cul i a ella li va agradar. Ara deixa’t fer. La va estirar una altra vegada. Li estava fent un massatge amb essència de lavanda. La Nora ja no recordava la darrera vegada que el seu marit li havia fet un massatge. Havia començat a sonar el Clar de lluna. Ella va tornar a creure en els trucs de l’avi. Li va semblar veure la carrossa de princesa sobrevolant aquella terrassa. Es va despertar del somni quan va sentir que l’estava penetrant. No havia desitjat res tant, el tenia sencer a dins. En canvi ara havia començat a plorar: no puc! Ell va sortir. La Nora s’havia cargolat d’esquena al Nacho. Aquest li feia un massatge al clatell. L’escoltava: ella seguia plorant. No he estat mai amb un altre home.

Mai ningú l’havia tocat d’aquella manera. L’únic que no li agradava és quan no hi era. Ell entre carícies només va dir: ets bona. Just llavors va desitjar que se li mengés els pits i ell ho va fer. Amb tendresa, suau. Primer un, després l’altre. Va pujar el ritme, li mossegava els mugrons. Li començava a fer mal. Van seguir aquells pessics. Es va posar damunt. Aleshores ell li va tornar la bufetada. S’estiraven els cabells una altra vegada mentre el cavalcava. Es va deixar portar pel que sentia. Ella no era una professional, ni cap pervertida, era una dona casada normal, fidel fins aleshores, que estimava el seu marit i en canvi ara acabava de fer l’amor amb un altre. Havia sentit un plaer que no coneixia. Tornava a plorar. «M’he enamorat de tu», va dir ella. Acabava de marcar una dona madura com es marca el bestiar. El Nacho va tornar a veure la cara blava de la seva mare i aquell home que desapareixia en la foscor. Després la mort. Ella se li acabava d’abraçar amb força i ell li va tornar la intensitat. Van estar així una estona. Abans que ella s’adormís ell la va agafar en braços, tapada amb una de les mantes, i se la va endur a la banyera circular. Aleshores es va adonar que les parets de la sala eren miralls. Despullats dins d’aquella banyera es veien multiplicats. Feia fred; se sentia cansada. No tenia ni idea de quina hora era, quanta estona feia que estaven junts? El sentia encara a dins. Drogada d’ell, el veia fins a l’infinit en els miralls aquells.

—Has de marxar? —Seguia llegint-li el pensament.

—Sí.

—Quant temps fa que un home no et renta?

—No ho sé. —Dempeus i amb els braços estirats cap amunt donava voltes dins la banyera i ell l’anava tocant. Somreia observant-la jugar.

—T’agraden els miralls!

—Gens.

—Ningú ho diria. Vine, tens fred… —Amb la dutxa la mullava—. Aigua calenta a molta pressió. —Va començar pel cap i lentament anava baixant—. Obre les cames una mica més. —Mentre deia això li cobria els ulls amb un mocador de seda i li posava taps a les orelles. La besava. La Nora va sentir pànic a l’abandó. També li va lligar una cosa a la cintura: una cadeneta que estava freda i que li va caure fins a les natges. En notava el tacte a mig cul i per sobre el pubis.

Qui era aquest home? Per què l’havia escollit a ella? Allò era el que la gent definia com a passió? Amb l’esponja i un sabó de roses recorria el seu cos. Li petonejava els llavis i també notava com la refregava amb el seu sexe per darrere. Ella volia que la tornés a penetrar, però ell no ho feia. Seguia ensabonant-la. Després l’esbandia amb aigua calenta: li agradava en aquell punt que la majoria de persones es cremaven. Li va treure els taps de les orelles. Pànic a l’abandó. Al costat d’aquell home l’ofegava una por terrible: no podia suportar la idea de no tenir-lo. Si ell desapareixia ella moriria de mal. No s’ho podia permetre. Ja havien explotat prou cors a la seva família. Faria trampa. Per sota del mocador va veure la cadena de plata que li rodejava la cintura.

—Aguantes l’aigua molt calenta… —va dir ell—. En tot moment sé el que vols. Només ho has de sentir. Ara no ho farem una altra vegada perquè has de tornar a casa. No deus voler que et descobreixin tot just començar?

Ella el va petonejar i va intentar posar-se’l dintre. Ell li va fer que no suaument i la va treure de la banyera. Aleshores va sentir: «Més! En vull més. Puta, més!». Era a l’habitació del costat.

—Què ha estat això? —va preguntar deslligant-se el mocador.

—És un mirall sonor del que acabem de fer nosaltres. En aquesta casa les parets es queden amb tots els crits de plaer i després te’ls retornen com un eco.

—He sentit una parella follant.

—Has sentit bé. Són uns amics amb qui comparteixo la torre. Ja et vaig dir que visc a Sant Pol.

La Nora després d’això s’havia quedat callada. Una parella fent-ho a l’habitació del costat? L’haurien pogut veure. Ella no podia anar-ho fent amb gent a prop. De camí a la terrassa havia vist set portes més. Era normal que la compartís. Però eren quarts de sis, aquells amics també s’havien estat tota la nit follant? Si que hi havia vida fora de casa. «Has de sortir més!», li deia la Júlia.

—No pateixis. Són molt discrets i a més a més tots pitgem botons abans de sortir… —Això dels botons la Nora tampoc ho acabava d’entendre—. Et queden bé aquestes arracades. La cadena de plata també. Avui et faré un altre regal.

—No vull més regals. Vull saber quan et tornaré a veure.

—Ui, quin to! Què són aquestes presses? —La Nora havia de marxar. Arribaria a casa, es posaria al llit, s’abraçaria al Robert i faria com si res no hagués passat.

—Me’n vaig.

—I ja està. No em fas un petó?

—Nacho, no juguis amb mi. Saps que no marxaria…

—T’entenc. Et puc fer el regal?

—Sí.

—Tanca els ulls i espera’m aquí.

Va sentir com sortia de l’habitació i poc després hi tornava a entrar. Li va obrir l’abric, li va abaixar la cotilla només una mica i li va enganxar alguna cosa a cada mugró. Hauria volgut que la tornés a pessigar amb força, però no ho va fer. «T’hauràs d’esperar», va dir. No miris. Quan estiguis a casa, sola, ja ho descobriràs. T’agradarà. Així et recordaràs de mi. Li va tornar a posar la cotilla a lloc, li va cordar l’abric i li va fer un petó als llavis. Aquesta contenció podia amb ella, el control, el poder. Que la dominés.

—Jo també m’he enamorat de tu —va dir-li ara ell. Quan ho deia els de l’habitació del costat tornaven a gemegar.

—Tens uns amics molt actius. —No li havia passat per alt la seva frase.

Sortir del pis, allunyar-se d’aquella banyera i d’ell li feia mal físic. S’havia enamorat alguna vegada? Sentia aquelles coses als pits. Es va tocar els mugrons. No ho miraria fins a l’estudi. Què devia estar fent el Robert? Va connectar el mòbil. Li va entrar un missatge, era de la Júlia, del Robert res. Com va, reina de la nit? No li va contestar. Ja parlarien demà. Necessitava aquella estona del cotxe per sentir-se a ella. Ho acabava de fer amb aquell desconegut i ara tornava a casa als braços del seu home. Demà què? Li diria t’estimo al Robert? I aleshores aquell t’estimo què voldria dir? Sabia que no era la primera dona adúltera de la història. Tenia amigues que feia anys que tenien amants. Però la Nora sempre havia cregut que això no feia per ella. Que en una situació així ella seria sincera i diria el que li estava passant. Ara es preguntava què era ser sincera? Conduïa i tornava a sentir que estimava el Robert. Des que tot això havia començat, ella tornava a estimar el Robert amb menys avorriment. El veia com al principi: un home lliure, atractiu, amb la seva vida i les seves coses. Estimava el Robert i les nenes, que ja no eren nenes i que li deien: Mare, però si vas marxar ahir; ja no la necessitaven com abans. Què li estava passant? Se sentia com el mar: durant el dia bufa vent, hi ha onades; arriba el vespre i l’aigua es queda quieta.

Mentre ella pensava tot això, el Nacho, encara dins de la banyera, s’estava fent un massatge d’aigua. Es va adormir. Quan el van despertar de nou els gemecs dels del costat tenia llàgrimes als ulls. No podia suportar els finals de les caixes de música. De petit, abans que la caixa de música que tenia s’aturés, la mare, el pare o els germans sempre hi donaven corda. Quan la mare va morir ell va llançar aquella caixa de música des de l’aqüeducte fins a un mar inventat. Quan bussejava sí que pensava a rebre un tret de pistola marina, se l’imaginava directe al cor. També la sensació d’un ham enganxat a la galta que l’arrossegava amb força i li estripava mitja cara era una imatge recurrent. A la Nora no l’hi havia volgut dir. Tenia por d’enamorar-se: pànic d’estimar i tornar a perdre. Des de la mare no havia estimat ningú. Aconseguia escapar-se de la canya, no arribaria a les mans del pescador perquè sabia que aquest era l’home que havia estat amb la mare aquell matí; ell no moriria en mans del mateix criminal. El rei del dolor és més fort que qualsevol mal. Va pensar en aquella dona amb qui acabava de passar la nit: eren tan diferents que els podrien confondre. Tu i jo tindrem el final dels dinosaures. Sense descendència. Només uns quants ossos per als arqueòlegs.