13

Sentia el buit de la primera vegada que van deixar la Jana de colònies, tretze nits, catorze dies. No li podien trucar. La Jana només tenia sis anys. Sensació d’entrega. Dir adéu a aquell autocar ple de nens i nenes, la cara de la seva filla somrient enganxada a la finestra. Demanava a Déu que tot anés bé. No demanava gairebé res a Déu. La Maria, la millor amiga de la Jana, asseguda al costat d’ella semblava un gos degollat, si algú li hagués dit de baixar, ho hauria fet corrents. Però en canvi la seva filla se n’anava feliç. Allò seria un ritual de pas. Amb un fill poses la seva felicitat per davant de les teves pors i patiments. Per què no fem el mateix amb la parella? Ara la Jana marxava a viure amb el nòvio. Així, ja està, sense més ni més. Ho sabia el Robert? Com explicaria un dia a les seves filles que vivia amagant alguna cosa? Quin cop representaria per a aquelles dues dones joves saber la veritat. I què era la veritat? Que el seu home, en qui ella pensava, que ella desitjava, des de l’avió de Londres era un altre? Es va treure la samarreta per posar-se la bata de treball i aleshores es va veure els mugrons: s’havien convertit en dos cors negres de la mida d’una pruna. Va tornar a sentir una escalfor intensa al cos. La seva vida no es podia regir per l’impacte que els seus fets tindrien en dues donetes. Ella ara havia de descobrir on se situava la seva existència. I la seva mare?, gairebé no la va conèixer, no en el seu estat normal, què n’hauria pensat la mare, del que li estava passant? Ja portava la bata blanca posada i va baixar a preparar-se el cafè. La Jana se n’anava a viure amb el Lluc. Amb la bata es refregava la cadeneta de plata per damunt del baix ventre. Era una altra, reina d’un país llunyà, dona, notava la feminitat que no havia sentit mai. Amb el Nacho, des de l’avió, l’abisme desapareixia, o com a mínim creava el miratge de la desaparició i d’una felicitat immediata.

Asseguda prenent-se la quarta tassa de cafè va fer un altre viatge amb els minixefs aquells de cara vermella i barret de cuiner blanc. S’havia posat les arracades de Segòvia. Va mirar el mòbil. Res important. Un missatge del Robert dient que sortia cap a Brussel·les. Imprevist de feina. Que tornava al cap de quatre dies. Petons. Va baixar a l’estudi disposada a enfrontar-se al mut i a tot l’univers McCullers. Avui no perdria el temps. Abans de començar, però, es va treure la bata i es va mirar. La manera com ara es mirava al mirall tenia la bellesa d’una obra d’art. Recordava el que havia passat en aquella torre. El Nacho li va dir que els gemecs eren d’una altra parella amb qui compartia la torre. Com ho van fer, com la va netejar i la pregunta: t’has enamorat alguna vegada? Va agafar una altra tela, aquesta era de dos metres d’ample per dos metres quaranta d’alt. Tornava a pintar: un cos amb una cadeneta de plata. Els deu llapis de la McCullers seguien allà, sobre la taula, però ella no podia deixar la tela. Havia dit t’estimo al Robert. Pintava cossos amb acrílic. Ara dues dones i dos homes. Les cames i els braços de tots es barrejaven.

Va mirar el cel. Li hauria agradat viure al nivell dels núvols i fer-se i desfer-se cada dia. Es podria establir una relació paral·lela entre la història de l’art i el temps lumínic d’un dia sencer. Passar d’un romànic delimitat, clar i esquemàtic a William Turner, pura atmosfera, textura i color. Piero della Francesca seria els clarobscurs. Un viatge d’un món molt bàsic a un altre cada vegada més sofisticat i intens. Jo veig el que no hi ha, li va dir de molt petita a l’avi. I ara què feia? Seguia pintant sense parar. Ho va fer durant cinc hores, després va caure al sofà esgotada. Sabia que amb tot això la seva vida, com la coneixia fins ara, s’acabaria. Li agradava veure el cel des de l’estudi; des de qualsevol lloc. El cel i el mar. Si no els veia se sentia atrapada com aquella dona que tocava l’arpa en una cartell de Bjorn Wiinblad que havien comprat a Copenhaguen feia anys. Des d’aleshores s’adormia amb aquella imatge que tenien als peus del llit. Un pòster groc amb una senyora de cara rodona i peus petits en punta, atrapada en una arpa. La dona volava, l’arpa la tocava a ella. Era la seva vida.

Sovint no pensem que el taxista o el cambrer del bar on acabem de fer el cafè també té la seva vida. Va acostar-se a la paret de goma pneumàtica, hi va aixafar la cara, va aspirar. Ja feia massa temps que quan estava amb el Robert es trobava a faltar a ella i el trobava a faltar a ell. Li havia vingut la idea d’un nou quadre: una parella nua, després de fer l’amor, ell l’està besant i ella té la cara blava. Aquell taxista anglès que es deia Paul Smith Page també era de carn i ossos, i un dia moriria. Fins aleshores havia estat el desencadenant d’una nova vida. Hi havia moltes maneres de morir, quina seria la seva? Pobra McCullers, qui pintaria el seu mut? «Estàs segura que arribes?», li hauria exclamat el taxista si hagués estat conill. Pintava perquè no suportava la realitat tal com era. Ella veia el que no hi havia, però que hauria d’haver-hi hagut. El millor ja havia passat. Res podia ser millor que ara i abans d’ara no hi havia res. A la vida només hi ha una història. La lluna li recordava que havia estat valenta, que s’havia deixat portar pel desig. La nit abans, quan conduïa per la ronda, la cara d’ell era la lluna. Hi havia menys persones pels carrers, menys cotxes, i a la ciutat regnava el silenci. No es penedia de res.