24

El que no li havia dit el rus és que era una noia jove i negra, prima i de pits enormes, que portava una anella de plata a cada mugró. El millor client que havia tingut mai seria una clienta. La Nora s’havia vestit com en el somni del noi amb monopatí, excepte que en lloc de ballarines portava uns botins negres de pell brillant i amb taló d’agulla que li arribaven fins al genoll. Tornava a imaginar que regava. Regar pot ser una feina important. Regar és com resar amb aigua.

—Tu saps per què no hi ha dones pescadores? —acabava de preguntar la Nora a la negra.

—Ni idea.

Mentre la clienta contestava havia deixat caure l’abric a terra i els sostenidors amb brillants, la cotilla, els lligacames, les mitges…, havien quedat al descobert. Va obrir els ulls quan va veure que la Nora no portava calces i que anava rasurada, amb el pubis de nina. Li va acaronar l’entrecuix. M’agrades. Seguia vestida amb un vestit de tirants negre i unes sabates de taló també d’agulla. Era més alta que la Nora i molt més prima. M’agraden aquests pits grans que tens i la panxa!

—Jo vull ser pescadora.

Va riure amb la resposta de la Nora i li va menjar la boca per un moment. Tenia una llengua ampla i calenta.

—I tu saps per què vinc? —va fer ella—. Em dic Maria.

—No… Jo em dic Nora.

No sabia per què li acabava de dir el seu nom, no el deia als clients, però amb aquella dona es notava diferent. Sentia que hi confiava. Es va adonar que ella no preguntava gairebé mai res i que sobre les coses que li importaven de veritat en sabia poc i sempre necessitava que algú des de fora li fes veure el valor que tenien. Ella pintava per necessitat, però no era conscient de què pintava. El Robert havia estat el seu contrapunt, aquells ulls externs que li feien notar la importància de les coses. Però el seu home ja feia massa que havia desaparegut i ara ella navegava sola. Regava.

—He dimitit dels homes —va dir-li la Maria negra—. Els que no m’agraden se’m volen follar. —Li llepava la cara—. I els que m’agraden s’enamoren de mi, però no em poden follar.

—Per què?

Va ser tot el que va poder dir la Nora abans que la Maria li tornés a menjar la boca. Tenia una manera única de menjar-li la boca. Li aixafava la llengua pels llavis, li entrava a la boca i després li tornava a aixafar per tota la cara. Mentre feia això li acariciava els pits suaument, com si no els toqués. Li pessigava un mugró fins a fer-li mal. A la Nora li agradava. Després l’hi tornava a acariciar suaument. Ets guapa. Tens una força especial. Una fredor líquida. Alguna cosa… No els entenc, els homes. Mentre li parlava no deixava d’acaronar-la. Havia descobert que si amb un dit penetrava la Nora pel cul i després l’enretirava amb un moviment ràpid aquesta tremolava. Era l’exemple físic de la pèrdua. El cos de la Nora reaccionava sacsejant-se i gemegant. Li feia això i després l’abraçava. La Nora s’havia estirat al llit amb les cames obertes i els braços en creu i es deixava fer. Només quan la Maria li feia allò del dit la Nora s’incorporava i s’abraçava al cos d’aquella dona i la negra aleshores li feia petons petits per tota la cara i el coll. La Nora li estirava les anelles platejades dels mugrons, tenia por de fer-li mal, però la jove insistia que no n’hi feia, que les hi estirés més. Era un llit circular amb un mirall a sobre. La mà negra de la Maria contrastava amb la pell blanca de la Nora i això l’excitava. Mai abans l’havia tocat una mà negra. Tenia un tacte diferent. Avui he estès dues rentadores amb el meu fill assegut al costat a terra mirant-me i li he preguntat: «Tu què fas quan t’agrada algú, tu també li agrades, però aquest algú no vol jugar amb tu?». «Això no passa!», ha exclamat. Per què? Perquè si ens agradem juguem junts. Ja, normal, però i si et passés? «El mato!», m’ha dit rient i en posició de karate. Després m’ha mirat als ulls i ha afegit: «No ho sé».

—El teu fill té raó.

Aquesta dona la tocava com mai l’havia tocat cap home. Amb un altre ritme. No la penetrava amb res, només li passava el dit, la mà, pels voltants del sexe i també del cul i amb la boca li havia començat a mossegar els mugrons. La Nora l’olorava. Estava descobrint que li agradava fer-ho amb una dona. Li xuclava els llavis i li llepava la cara sense parar. Mentre ho feia va sentir uns gemecs a l’habitació del costat que li resultaven familiars.

—Sí, ja ho sé, però en els darrers sis anys això ja m’ha passat cinc vegades i començo a pensar que sóc jo. M’enamoro d’homes casats, jo també estic casada. Això no hi té res a veure: estimo el meu marit. Ells també s’enamoren de mi i m’ho fan saber. Però després em diuen que no em poden follar. Que o estan amb la dona o estan amb mi. No ho entenc. No vull que deixin la dona, jo ja estic bé com estic, només vull que les coses que han de passar passin. —Havia acabat de dir això i s’havia mostrat a la Nora completament nua.

Sota el vestit no hi duia res i s’havia quedat així, amb aquelles anelles platejades. El sexe pelut. Pensava en aquells gemecs tan familiars que acabava d’escoltar. Ara no els sentia. La llepava.

—Vull explicar-te la meva història d’amor. —La Maria deia això i somreia arrufant les celles, la Nora la veia des de baix, aquella dona tenia una manera especial d’arrufar les celles i somriure, li feien una forma de turó nevat amb neu negra—. Un dia quan era en una piscina d’Isla Fantasía vaig ser conscient que estava estimant com no estimaria mai més. Em va sorprendre adonar-me que estimava en el precís instant en què ho feia. —La Nora seguia llepant i escoltava aquella dona que semblava parlar de coses que no tenien ni cap ni peus, Isla Fantasía!, aquell lloc dels tobogans d’aigua i tot allò…, però que en canvi a ella ara li resultaven més interessants que cap altra història que li pogués explicar ningú—. Teníem tretze anys i els de la classe ens llançàvem com uns bojos per totes bandes. Feia una estona que amb mi sobretot es llançava un nen que es deia Manel, ens tiràvem abraçats i després quan quèiem a la piscina seguíem abraçats. Vam anar a parar a una piscina molt gran, ell em va abraçar per l’esquena i vam estar així, sense dir res, mirant al cel, en aquella piscina immensa. Jo li notava la respiració al clatell i tot el cos enganxat al meu. Se’ns cremava l’esquena, però no passava res. En aquella estona vaig veure volar quatre avions pel cel, passaven i desapareixien. Vaig pensar que el cel era petit i que la piscina era l’infinit. No he tornat mai més a Isla Fantasía. Em preocupa descobrir que ja no sóc capaç de sentir aquell amor. A tu hi ha alguna cosa que et faci por? —Just quan la Maria acabava de formular aquesta pregunta la Nora es va aixecar bruscament—. Què et passa?

Eren a la torre de Pedralbes, el lloc de la primera nit, que ara la Nora ja coneixia molt bé. Hi havia anat vint-i-quatre vegades amb homes diferents. Els comptava. Després els pintava. Sempre una única nit. I ara amb una dona. Se’n sabia tots els secrets i com que en aquell lloc hi havia molts voyeurs cada habitació amagava forats. Els d’aquella eren rere el quadre d’una sirena gegant. Tenia la cua vermella enfonsada sota aigua, les onades eren de purpurina blava, per damunt del mar li sobresortia mig cos a l’alçada del melic, uns pits enormes, una cintura exageradament prima que encara feia que destaquessin més aquelles tetes, amb la mà dreta agafant-se per sota els pits i l’esquerra aixecada al cel amb un diamant entre els dits com si implorés algun Déu desconegut o com si s’abandonés a la passió per sempre. Tot el marc era de purpurina daurada. Els llavis de la sirena eren vermells com la cua, i la cabellera llisa d’un castany fosc li queia per tota l’esquena i arribava fins a l’aigua. Aquella dona sirena no era guapa, però era sexi, amb uns ulls negres enormes i pestanyes. La Nora es va adonar que el Nacho havia estat el seu mestre d’abandonar-se a la passió. Amb ell s’entregava com no s’havia entregat mai i a partir d’ell sempre que ho volgués es podria entregar de la mateixa manera. Ella, que havia representat control i contenció, ara descobria que abandonar-se a la passió li agradava. Encara que signifiqués perill: la Nora ja feia un temps que estava disposada a perdre-ho tot. Perquè finalment havia entès que aquell tot no existia.

M’ajudes a enretirar aquest quadre? I tant! Van espiar juntes: a l’altra banda un home d’uns cinquanta anys lluitava per quedar bé amb una puta potent, s’assemblava a la sirena del quadre: els mateixos pits i llavis vermells. La Maria va confessar que l’excitava mirar-los i a la Nora li va agafar un atac de riure estrany. La negra l’observava expectant; aquell riure transmetia dolor.

—Quina calor que fa! Oi que fa calor, Maria?! Em sento com un capgròs perdut enmig d’una banyera infinita d’aigua calenta. Volo per l’espai banyera. M’enfonso. Veus com follen aquests dos?

—Sí, ell no pot amb ella. Aquest home té un no sé què que m’agrada.

—És el meu marit. —Mentre la Nora deia això entre riures histèrics la Maria se la mirava.

La negra l’abraçava fort i intentava allunyar-la d’aquells forats on s’havia quedat clavada. Volia tornar la Nora al llit, però el seu cos no es movia. Estava sòlid. No li queia ni una llàgrima, no cridava. La mirada perduda. Només sentia aquella calor estranya. Era per una banda aquell capgròs i per l’altra observava l’escena del marit i la puta des de fora, amb el seu cos de dona, estava enganxada a aquell forat i respirava. La puta tenia la pell blanca, una melena negra i arrissada llarga i les dents endavant. Semblava un cavall. Era masculina. Ara li menjava la polla al seu marit i exclamava que volia beure’s la seva llet i a aquest li agradava. Aixafava el cap de la puta contra el seu sexe i ella no podia respirar. Tinc calor. L’aigua de la banyera està bullint, només podia pensar en el capgròs. El Robert, sant Robert… No li funcionava el gabinet d’advocats, havia anat fent fora cada dia més gent. Les coses no anaven bé. No sabia com s’ho faria. Les desaparicions, els viatges, sant Robert, l’home més fidel de la Terra… La Nora era ara mateix la dona capgròs i el Robert també amagava un secret. Tants viatges! L’home més fidel de la Terra no existeix, li deia sempre la Júlia. Com dius? La Nora no sentia res. La Maria havia aconseguit estirar-la al llit. Li estava fent un massatge de cervicals. L’havia estès panxa enlaire amb el cap entre les seves cames. De tant en tant li petonejava la cara. Hi ha coses que no s’haurien de veure.

—… Que no pensis en res. Deixa’t anar. Ara no pensis. No passa res. El teu marit és a l’habitació del costat i tu ets aquí. Ell no sap que tu ets aquí, veritat?

—No.

—I tu no sabies que ell era allà.

—No.

—Doncs ara ja ho saps. I què? Tu segueixes sent la mateixa de fa deu minuts. Nosaltres som nosaltres independentment del que facin aquells que estimem.

—Pensava que sempre m’havia estat fidel, creia que no existia cap altra dona per a ell que no fos jo…

—Segurament és així. Per als homes anar de putes no és ser infidel. I tu per què ets puta?

—No ho sé. Fa temps que fujo. —La manera com aquella dona l’estava tocant la relaxava. Sentia una pressió al pit, però tot el que li anava fent la Maria la deixava respirar.

—I de què fuges?

—De mi.

—Voldria veure’t vestida amb uniforme d’escola de monges.

—Què dius? Maria, saps que ets molt rara?! M’agrades.

—I tu a mi.

Mentre parlaven la Maria li seguia fent aquell massatge. El Robert amb una puta. No li diria res. Què li havia de dir? Per què no l’hi havia de perdonar. L’adulteri és perdonable. I tant! Després de més de vint anys de casats i dues filles, com no havia d’entendre que li agradés follar amb d’altres i fer-ho guarro. Per què no? A ella també li agradava. Una altra cosa és el que ella sentia en aquests moments. Cabreig. L’adulteri és perdonable, anar de putes també. La dificultat és gestionar la ràbia, la por de perdre i la sensació de sentir-se traït. Enganyat. La traïció és cultural. Però ella ja feia temps que no tenia por de res o això creia. Ara sentia aquella escalfor de capgròs a l’espai, però sabia que això també passaria. En canvi acabava de descobrir com sorprendre el Robert de veritat.

Va pensar en aquells troncs serrats davant la casa de la platja. El dit dins del tronc podrit, el cuc, la bava. «Estàs segura que hi arribes?», li hauria preguntat aquell home. Sí que hi arribo. Havia sortit a la terrassa de la primera nit a respirar. Al cel els núvols dibuixaven un mapa: era Tasmània. Potser hi havia d’anar. La vista se li movia per totes bandes. Se li disparava. No sabia on fixar-la. Va mirar el cel una altra vegada. Li hauria agradat viure al nivell dels núvols i fer-se i desfer-se cada dia. Les cares dels diferents clients li passaven per davant i es barrejaven formant un calidoscopi. Un any de cares i cossos diferents. Donava voltes com una rata atrapada en aquella terrassa i pensava, però ara ja començava a veure el que passava al seu voltant. Notava el buit del Nacho, es va adonar que el vincle que la unia a ell era molt més fort del que imaginava. Va tornar a pensar en el rus. Va recordar la Joyce Pensato, l’artista plàstica de Nova York. L’hivern que havien compartit amb el Nacho havia estat el menys fred de la seva vida.