30

Dues terrasses que es toquen separades per una paret. En una hi ha una dona i en l’altra un home. Entre ells no es veuen, no saben de l’existència de l’altre, però estan fent el mateix. El Robert, tot i dur els ulls embenats, l’havia arrossegat fins a terra i la penetrava de quatre grapes. La dona treu merda, l’home replanta, adoba. Ell està amb aquell pomer esquifit que l’han passat d’un lloc a l’altre i no s’adona de res. Penetració. Canvi de terra. Ella recull brossa i la llença. Després de tanta contenció el Robert acabava de tenir un orgasme. Un cop buit, s’havia deixat caure sobre el terra: «El millor polvo de la meva vida! Vull saber qui ets». «Cap problema», va xiuxiuejar la Nora mentre li arrencava la bena amb les dents.

Ella ja ho havia aconseguit. El Robert va fer un crit que estava clarament entre la por i el cabreig. Es va aixecar de cop com si acabés de veure un fantasma. Ara caminava per l’habitació i mirava aquella puta que era la seva amb cara de xoc. Donava voltes al voltant del llit circular i es refregava la mà dreta contra la panxa.

—Què passa? Que no t’havia agradat tant? —va deixar anar la Nora conscient que el seu home estava en xoc—. Què fas donant voltes? Què ha canviat? —El Robert no podia parlar. Es miraven i ell li aguantava la mirada amb dificultat.

El que durant aquells minuts va passar pel cap del seu marit ella mai ho sabria. Donava voltes sense parar i movia les mans. La Nora el seguia mentre pensava que mai havia vist aquell home tan fora de lloc. Li observava un petit tremolor sobre el llavi.

—Què fots aquí?!

—Sóc la teva puta.

—T’has tornat boja? Tu no ets cap puta!

—Sí que ho sóc. I tu el meu client d’avui. L’últim client de la meva vida de puta. —El mirava i seguia veient el pomer, també veia les nenes de petites i el nen que ell havia estat. El Robert tenia por. Aquell tremolor del llavi superior seguia. Tancava més l’ull esquerre.

—Però quines tonteries dius? —Volia tornar a la normalitat, però no podia.

—Quant temps fa? —li va preguntar la Nora sense més ni més. Silenci—. Que quant temps fa?! —va insistir ella. No deia res—. Que quant temps fa?!

—Des de l’embaràs de la Jana —va provar d’abraçar-la.

—Per què ho has fet? —La Nora preguntava, però no estava empipada, no se sentia traïda. S’hi va sentir el dia de l’habitació del costat. Ara només ho volia entendre. Mentre es deien tot això ella no parava d’acaronar el cap del seu marit. Aquell home fort ara era dèbil. L’acabaven de replantar en un nou test i no entenia res. El pomer no sabia el perquè de les coses. No entenia per què la seva dona no estava emprenyada.

—No ho sé… —El Robert feia silencis molt llargs, com si amb aquells silencis tot es pogués solucionar—. Perquè un dia ho vaig provar i em va agradar. Perquè pensava que no tenia cap importància… I tu? —Per primera vegada la mirava a la cara amb els ulls clavats, sense dissimular, sense amagar-se.

—Jo què? —va fer la Nora tranquil·la.

—Tu… —no podia continuar la frase.

—Vull que ho diguis!

—Que digui què?! Collons, Nora, per què?! Que quant temps fa que fas de puta?

—Des del viatge a Londres.

—Des del viatge a Londres!? D’això fot més d’un any! —El cos del Robert s’acabava de posar rígid i s’havia incorporat de cop, assegut al llit, a una certa distància del de la Nora—. M’has estat enganyant durant més d’un any. Fent de puta! Què sóc jo per a tu? Una merda! Però tu ets boja?! Per què?

—Perquè em vaig enamorar d’un home.

Cridava i es mostrava emprenyat. La Nora no li estava recriminant res.

—Ell ha deixat d’existir.

—Com, que ha deixat d’existir?! Nora, no t’entenc! Per què fas de puta? Què té a veure una cosa amb l’altra?

—Algun dia t’ho explicaré.

—Com, que algun dia?! Vull que m’ho expliquis ara! —Tornava a exigir el que no podia.

—No puc. Marxo a Londres, Robert. La meva propera exposició serà allà. Això nostre era l’última cosa que em quedava per fer a Barcelona.

—Què vol dir que marxes a Londres? —La cara era de por i se li havia tornat a acostar. No l’abraçava, però sí que li agafava les mans amb força. S’agafava a aquelles mans com el nen que posen al mar per primera vegada.

—Que marxo, que necessito fer la meva.

—Però no em dius que l’home ha deixat d’existir?! No entenc res!

—Sí, l’home sí, però jo no.

—I aleshores per què marxes?

—Em cal respirar. Tu i jo només som una imitació dolenta d’aquells que vam estimar una vegada. Necessito distància.

—Nora, no entenc què dius?!

Ella li acabava de posar els dits als llavis per evitar que continués. No volia escoltar res més. Tots dos tenien raó.

—Marxo.

—Per què marxes? Queda’t. T’estimo. T’he estimat sempre. Comencem de nou.

—Jo també t’estimo, però no vull començar de nou —li va dir ella sense deixar-lo d’acaronar ni un moment—. Fa temps que ho sé tot. No vull més mentides. No vull viure en un aparador constant: l’aparador de la felicitat mentre anem a buscar la vida en un altre lloc. Vull continuar un camí que he de fer sola. He viscut sempre sota la protecció de dues persones, els dos homes que he estimat més al món: l’avi i tu. Em toca fer-me gran.

—Per què? —preguntava per preguntar. No volia que marxés, la resta tant se li’n donava.

—Perquè ho sento així.

—I les nenes? —Pobre, estava realment perdut.

—Les nenes ja no són nenes! Tenen la seva vida. Tu i jo quina vida tenim? La de la mentida? Tu quan ets feliç? Amb mi? Amb les putes? I jo, quan m’he sentit viva de veritat durant aquest darrer any? Ja t’ho diré: amb aquest home de qui em vaig enamorar! Amb ell! Comptava les hores que ens separaven de tornar-nos a veure. La resta estava bé, servia per anar passant, però no vull anar passant més la vida. El temps és limitat. Sabies que tu no vas ser el primer home amb qui vaig estar?

—Què?!… Ah, no. Però si eres una nena! Qui va ser?

—L’avi.

—Què m’estàs dient? —Mirava la seva dona esperant una resposta del tipus tot és mentida, això no està passant, no ho has sentit bé, però ella el mirava amb certa tranquil·litat i respirava. Volia començar a cridar. Ho va fer, una A enorme, la veu sonava con un xiscle de gavina—: Fill de puta! —i es va aixecar donant un cop al llum.

La Nora el va seguir: abraçava aquell cos despullat com si fos la primera vegada. No l’havia vist mai així. El Robert no era agressiu. S’estaven dient coses que durant més de vint anys de relació no s’havien parlat mai. Sí que amagava un secret. Tots l’amaguem. No sabia si mai tornaria amb el seu marit, si tornaven seria sense mentides. L’acariciava mentre l’hi intentava explicar:

—Robert, no, escolta’m, no va anar com t’imagines. L’avi mai serà un fill de puta. Estàvem abraçats, estàvem sols… —El Robert plorava i la mirada li havia canviat.

Aquella mirada. Observava la seva dona amb fàstic i alhora amb pena. Una barreja de vòmit i amor incondicional. Què estava dient? Que s’ho havia fet amb el seu avi i que no havia estat ell? Que la nena havia obligat l’avi?! I una merda! Què era tot allò? Amb qui havia viscut els darrers vint anys? A qui havia estimat?

—Forçar tu? Però si eres una nena! Fill de puta! Això no es fa! Una nena no pot obligar un vell… No entenc res! No puc parlar. —S’havia tornat a enretirar i plorava, li queien els mocs i se’ls eixugava amb la mà. Ara s’havia quedat en silenci, aquella mirada diferent el dominava—. Crec que t’has tornat boja. Tot això no pot ser… Quan va passar? Què va passar? —és tot el que havia aconseguit dir.

Plorava sense tapar-se ni tocar-se els ulls. Plorava i demanava a Déu o a qui fos que el salvés per sempre. Ell no havia demanat mai res a Déu. Però avui era demanar o morir. No podia ser! Res podia ser, però això últim era massa gros per acceptar-ho.

—La nit de la mort de l’àvia. —La Nora s’hi havia tornat a acostar i seguia acaronant-lo.

Per primera vegada parlava d’això i no plorava. Quan li va deixar anar la veritat de l’avi al Nacho el va fer fora a crits perquè no es podia suportar a ella mateixa dient tot allò. Perquè estava trencant la promesa de la seva vida. Perquè es feia fàstic. Però ara en parlava davant la cara de por del seu marit i ella ja no se’n feia, de fàstic. Ella ja no es jutjava. S’havia alliberat del secret i ara només faltava que aquell home ho acceptés. La vida havia anat així i a ella li havia tocat aquell paper. Tampoc jutjava ja a ningú: ni al pare suïcida, ni a la mare ni a l’àvia mortes per cor explotat, ni al Robert, que anava de putes, ni al Nacho, que l’havia convertit en puta… Res! Tots massa sovint fem el que podem i no el que cal, perquè si féssim el que cal moriríem, mataríem o qualsevol altra cosa.

—Què?! —El Robert es deixava acaronar mentre movia les cames endavant i enrere sense parar.

Allò que sempre havia detestat en el seu sogre —l’avi de la Nora per a ell sempre va ser el sogre—, ara ho estava fent ell. Aquell moviment nerviós. Potser l’avi també havia viscut tota la vida amb secrets que no podia processar. Ell amb allò que acabava de sentir no podia. No era fort, s’havia sabut dèbil sempre. Durant anys s’havia fet el fort perquè la Nora el volia així, però ara la comèdia arribava al final. Tot allò, la seva feblesa…, no podia.

—Per què plores?

—Perquè sempre seràs la meva nena —va fer ell i ja no tenia aquella mirada de por i fàstic.

Els papers s’havien invertit de nou. Havia tornat a veure la nena de qui es va enamorar i havia entès que tots fèiem el que podíem i que ella se n’havia sortit com havia pogut. Per primera vegada li havia passat tot. Ho havia oblidat tot: que ell anés de putes des de feia mitja vida, que la Nora s’hagués enamorat d’un altre i que no sabia que fes un any que feia de puta, que ara l’abandonés… Tot això ja no era res. Estimava aquella dona com no havia estimat mai ningú i només ells es coneixien les misèries. Tenia raó, feia massa temps que no l’estimava com ella necessitava, i ella tampoc a ell. Estava bé que s’enamorés d’un altre. Estava bé que ell anés de putes. Tot estava bé. Ella sempre seria la seva nena. L’estimava. Aquella nena havia patit fins al punt d’estar amb el seu avi per escalfor. L’havia protegit sempre i els darrers temps se n’havia oblidat. El que passava era culpa seva. Ella ja feia prou d’estar viva. Tot allò li havia passat, però ja estava.

—No, Robert, ja no sóc la teva nena, ja no sóc la nena de ningú. Sóc una dona de més de quaranta anys que finalment respira. Ja fa temps que no oloro pneumàtic. No vull. Quan va passar això amb l’avi em va agradar i tot aquest temps fent de puta també m’ha agradat. Ho entens?! No sóc bona, sóc una porca, no sóc cap nena i molt menys la teva!!! No sé qui sóc ni què sóc! —Ara ploraven tots dos i es tornaven a abraçar, es llepaven les llàgrimes.

Ell l’havia tapat amb una manta de llana de colors vermells que hi havia sobre el llit. Li feia petons als llavis, i sense dir-ho li deia que no calia parlar més. Que no li calia sentir res més. Que estigués tranquil·la, que fes el que fes estaria bé. Per què havia canviat el Robert? Perquè sense escoltar res més es va adonar que ho sabia tot. Que feia temps que sabia el que passava i mirava cap a una altra banda. Tots mirem cap a la banda que ens interessa més, va pensar. I aquella dona, aquella nena, què va demanar al seu avi, què? Que l’estimés. Sí, s’ho explicaria així. Necessitava amor. Ell també necessitava amor i feia vint anys que anava de putes. Es van quedar en silenci. Tots dos amb els seus pensaments. La Nora va recordar la conversa que van tenir amb l’avi. Nora, promet-me que no patiràs mai per amor. Ella l’hi va prometre: si tu m’estimes no patiré. Promet-me que et casaràs amb un home fort. Ja el tinc. Qui? El Robert. Em sembla bé. El Robert no et farà patir; això ho sé per com et mira. I promet-me que no explicaràs mai això nostre. T’ho prometo. En aquell moment va saber que havia trencat les promeses. Però ho feia en defensa d’un compromís posterior: «Sigues tu!». L’avi ja no hi era i ella havia de ser ella.

—Vols dir que la mare de les meves filles va ser violada pel seu avi?

El Robert tornava a l’atac. Segurament li caldria la resta de la vida per entendre-ho… Es van tornar a quedar en silenci. A la Nora se li’n va anar el cap a aquell vespre d’hivern a Heathrow. Ara ja no se sentia cega. Havia parlat i havia mirat amb els ulls que feia temps que no miraven. «Em dic Paul Smith Page, però d’aquests dos cognoms només un és de veritat», li havia dit el taxista. Tot i semblar-li una frase enigmàtica, no en va fer cas. En qualsevol altre moment li hauria preguntat per la seva història, li agradava escoltar històries. Però aquella tarda estava cansada, amb ganes d’arribar a casa. Aquell home tenia dos cognoms i només un era de veritat. Si n’hagués fet un apunt s’hauria assemblat al conill del rellotge d’Alícia al país de les meravelles, però en forma de senyor greixós, calb, amb el bigoti mal tallat, unes mans carnoses i amb pèls blancs, cargolats als dorsos. Els turmells com botifarrons. «Estàs segura que hi arribes?!», li hauria exclamat. Sí, hi arribo, ja hi estic arribant!

—Nora, per què em deixes? —va tornar a insistir el Robert. No s’adonava que ja feia molt que s’havien abandonat l’un a l’altre. L’home que trasplantava el pomer i la veïna que treia brossa. Jardineria.

—No et deixo.

—Què fas? —va dir ell derrotat.

—Marxo. Algú que ha viscut amagant secrets com els meus el dia que els allibera no sap qui és. Necessito començar de zero. Per entendre qualsevol cosa a la vida has de fer un pas enrere. Si no tens distància no entens res. Jo mai he tingut distància.

Ara ja no els calia mirar la pel·lícula L’àngel blau de Von Sternberg. Es van quedar abraçats en silenci sota les mantes. La Nora es va adormir entre els seus braços amb un únic pensament: l’última vegada a la vida que hauré fet de puta haurà estat amb el meu marit. Quan fas crol i el mar està com un llac, a cada braçada sota l’aigua dibuixes amb el moviment convertit en bombolles unes ales. Les ales es comencen a construir quan aixeques el braç fora, quan fas l’arc cap endavant, i baixen fins al fons, t’acompanyen. Un peix ocell. Vull ser la dona peix ocell fins que em mori. A Londres no hi ha mar per fer crol. Quan aixeques el braç, quan el treus de l’aigua, una cortina de gotes cauen en cadena, la mateixa cortina segueix dins l’aigua. La diferència és que a fora el fons és d’aire i a dins el fons és d’aigua. Són ales sempre. Tocar l’avi, ser tocada per l’avi, era la mateixa sensació que quan hi ha bona mar, la mar plana, busseges fins al fons i avances per sota l’aigua acaronant la sorra amb els palmells de les mans. El tacte d’aquestes mans delicades sobre el fons marí era el del cos de l’avi. No l’havia d’haver tocat mai. Però necessitava l’escalfor d’algú. Va veure una nena davant d’un minitaronger menjant-se les taronges com caramels. Les agafava de l’arbre i se les posava a la boca sense treure’ls la pell. Si sempre menges caramels, mai et fas gran.