21

La Nora li va explicar que ella mesurava el pas del temps des de la mort de l’Aton, el seu mastí: el temps es pot controlar convencionalment o agafant com a unitat de mesura la vida d’un gos. Eren al restaurant d’ostres de Sarrià. Van seure fora. El Nacho no parava d’observar-la d’aquella manera nova que la començava a inquietar. Preferia l’home que la utilitzava que aquella cara de gos. Ara ella s’havia tancat. L’ostra que no pots obrir perquè és un animal ferit que es protegeix amb ràbia. «Què voleu?», els va preguntar el cambrer brasiler, que parlava català amb accent seductor. Qualsevol feina es pot fer amb excel·lència i el João feia anys que exemplificava aquella màxima. Durant uns mesos va ser amant de la Júlia, ara la Nora l’imaginava sent client seu, però no feia pinta de ser dels que paguen perquè els diguin que els desitgen. La Nora tenia algun amic casat que anava de putes, no gaires, i a més a més preferia que no l’hi expliquessin, sempre li havien fet fàstic els homes que anaven de putes i després t’ho explicaven. Va recordar la frase del Salva: «Nora, jo no ho entenc, quan vaig de putes sempre s’escorren en cinc minuts i en canvi amb la Maria hi ha dies que m’hi passo més d’una hora i res». La Nora no va contestar. Pobra Maria! Mentre ella es perdia amb aquests records, el Nacho ja s’havia entès amb el cambrer.

Havia demanat ostres i un bon vi blanc. El João ho va acompanyar amb llesques de pa de sègol amb mantega. La plaça es va omplir de nens que seguien una parella jove i les seves bombolles de sabó. La noia portava un vestit de ballarina blanc amb una armilla negra a sobre i una perruca de plomes vermelles. A la cara hi duia pintat un tall de lluna i dues estrelles. Era prima, se li marcaven els ossos de sobre el pit. Ell era un nas de pallasso verd, barret de copa negre i ulleres de sol. Ella feia bombolles mitjanes, ell gegants i els nens les perseguien per tota la plaça. Algunes s’enfilaven per sobre els arbres i la Nora les seguia amb la mirada fins que explotaven soles. Les bombolles a la nit brillen entre els fanals i la lluna plena. També els acompanyava un gos, amb taques blanques i negres, famèlic, i una caixa de música d’on sortia la banda sonora d’Amélie.

—Saps que alhora que tenim una vida pròpia formem part d’alguna cosa més gran? —Aquesta frase ja l’havia sentit una vegada, va pensar mentre seguia una bombolla gegant que s’enlairava per sobre una teulada blava—. No crec en Déu, però sí en les pedres de l’església —i aquesta més d’una vegada. I què? Eren frases buides, sense contingut perquè ell no la va estimar, ell la va utilitzar. Va fer una bombolla preciosa amb ella i la va rebentar. I ara què volia? Va recordar el dia que la Cloe va preguntar-li qui eren els déus. En van parlar una estona i la conclusió de la nena va ser: «La meva idea és que una ampolla d’aigua es va convertir en un Déu i per això el mar és blau». Somreia recordant aquella Cloe de set anys que descobria el món—. Jo t’he explicat el meu dolor. No ho havia dit mai a ningú.

—Valoro que m’hagis explicat la teva veritat, però també m’has convertit en puta… Sempre has de parlar amb aquestes frases? La veritat, no sé si guardo un secret o no. No en tinc ni idea. Però tu m’has convertit en això que sóc ara i jo m’he deixat. Em sap greu el que dius de la teva mare, però no et dóna dret a tractar la resta de dones com trossos de carn. Saps per què em vaig deixar? Perquè estava enamorada de tu, perquè et volia com fos. Al principi no ho vaig entendre, no va ser fins al jove aquell granellut de les fotos…, i aleshores també em vaig deixar com a càstig per haver estat tan estúpida. Per haver-te estimat. Em vaig enamorar i et vaig estimar!

—Aquesta història ja s’ha acabat. A partir d’ara només som tu i jo.

—Potser per a tu s’ha acabat, però jo segueixo allà, follant-me els teus clients d’una sola nit. No pots convertir una dona en puta i després d’un dia per l’altre pretendre que ho deixi de ser perquè ara tu ho vols així. Perquè t’has adonat d’alguna cosa. I ara de què t’has adonat!? Que m’estimes?

—Sí, t’estimo… Tu mires cap enfora o cap endins?

—No ho sé. Té alguna importància cap on miro a l’hora de fer de puta? No pots deixar de fer frases fetes i mirar-me a mi!

—La té sempre.

Potser sí que compartien el fet d’amagar un dolor profund i això els connectava de manera espontània, però ell l’havia traït i la Nora ara no podia fer marxa enrere. «L’amor no jutja», li havia dit una vegada la seva mare, però el dolor sí, pensava ella, i la traïció encara més. Ara ja sabia a què es referia aquell home amb la pregunta del dolor profund, allà hi havia alguna forma de veritat que ella feia uns mesos que tocava com no havia tocat mai: el dolor d’entregar-te a un altre i que aquest et traeixi. Les bombolles seguien volant i ells ja s’havien acabat les ostres. La noia de perruca amb plomes vermelles tenia també una llàgrima tatuada sota l’ull dret, era de purpurina. El dolor profund li feia por i l’havia expulsat de la seva vida. Però amb ell no ho va controlar, es va deixar anar, es va treure l’armadura i el Nacho ni se’n va adonar. Ella li entregava allò que tenia de més genuí i ell li clavava un punyal. Ara sabia que també podia sobreviure sense armadura. Que li clavessin el punyal al pit, ella sola se l’arrencava, es bevia la sang i es llepava la ferida. El Nacho li seguia acariciant la mà. Quan t’han apunyalat, el dolor del punyal no et deixa sentir més. S’havien quedat callats, mentre cadascun pensava en les seves coses. La Nora va recordar de nou la frase d’aquella artista plàstica de Nova York: «Competim per aprendre a cooperar per tornar a competir». Es deia Joyce Pensato.

—Quan bussejo ara ja penso que em podrien pescar —va fer ell, que semblava no adonar-se de res.

—Jo sempre bussejo despullada, amb la boca oberta, i darrerament un ham se’m clava a la llengua, per la part de sota, i m’arrossega cap enfora. Cap a dalt, molt amunt. Quan et pesquen al mar sempre vas amunt.

—Saps què vol dir això? —li va preguntar ell, que no havia deixat en cap moment de donar voltes amb el seu dit índex al palmell de la mà esquerra de la Nora.

—Una mentida. —Ella acabava d’enretirar-li la mà.

—Nora, això del joc s’ha acabat, et compensaré.

—Sí, segur, això és el que deuen dir tots els xulos a les seves putes.

—Mira’m!

—Ja et vaig mirar una vegada… —li acabava de contestar sense moure el cap i amb la vista clavada a la llàgrima tatuada de la ballarina de bombolles—. Ara penso en la presa d’aire dels cotxes.

—En què?

—Està mal feta. On porten l’entrada d’aire per airejar l’interior els cotxes?

—La tenen al morro, a la part de baix —va respondre el Nacho.

—Exacte. I el tub d’escapament és a la mateixa alçada al darrere. Això està pensat per a un cotxe sol, però no té en compte que ens passem tot el dia uns darrere els altres: a la ciutat, a la carretera. El que uns absorbim són els gasos resultants de la combustió dels altres. Al final del dia som una cadena de merda. Hem creat un sistema de dependència en què ningú té ja el seu propi aire. S’hauria d’establir com a norma que l’entrada d’aire per airejar el cotxe estigués a la part de dalt, com ja passa amb els quatre per quatre preparats per submergir-se. Necessito el meu propi aire per viure. I tu? —Es va adonar que feia mesos que no olorava goma de pneumàtic, encara en duia el tros dins la bossa.

El Nacho no deia res, li importava una merda tot això de les entrades d’aire, però en canvi s’havia quedat mirant els llavis de la Nora. Avui no farien l’amor, la Nora ja l’hi havia deixat clar, però ell no es cansava de mirar-la. Aquella dona feia mesos que no olorava el tros de plàstic de la bossa, ni el tocava, o com a mínim ell feia temps que no l’enganxava fent-ho. Es va adonar que les seves ninetes eren plenes de llum. Fins aleshores eren inexpressives i amb poca vitalitat. Estava tornant a la vida, s’havia carregat un tabú com un castell, era valenta, i això la feia potent als ulls d’ell. Intentava recordar totes les vegades que havien estat junts i que ell no havia valorat. Ara mataria per tornar a estar junts com fins aleshores. Aquella nit el seu cap encara semblava més fort. Aquella dona de maneres tan femenines tenia també molt d’home. Encara no coneixia el seu dolor profund; què li havia passat.

L’objectiu a la vida de la Nora va ser durant molts anys passar desapercebuda; ja no la preocupava, sempre havia anteposat la vida, el fet d’estar viu, al seu patiment o a allò que ella sentia. No plorava mai perquè plorar no era fèrtil, plorar era d’idiotes. Se li havia mort gairebé tothom, i què? Per què havia de plorar? Si no hi pots fer res, carrega-t’ho a l’esquena i tira endavant. Si no havia plorat davant la mort, molt menys ho faria ara. Ella estava viva i aquell home que tenia davant l’havia tocat, però no enfonsat. Li agradava la seva vida d’ara i el que estava descobrint. L’exposició havia anat bé, se sentia alliberada d’un gran pes. No sabia quin. El seu marit estava més estrany que mai i a ella li era igual. Aquell home que tenia assegut davant i per qui hauria matat mesos enrere ara la desitjava amb bogeria i això també tant se li’n donava. Li feia gràcia. Mai s’havia assegut a sopar després d’una exposició amb aquella tranquil·litat. A ell li va venir la frase de Simó del desert: «Aquí s’aguanta fins al final». El predicador cristià que es va enfilar a una columna i va començar a parlar, Simó, l’estilita. Era a la pel·lícula on Silvia Pinal, actriu mexicana amb uns pits enormes, se li apareixia a Simó del desert en múltiples formes, entre elles de dona de la perdició. Desert del Sinaí. Al final hi ha un salt endavant: Simó del desert ara és un personatge modern, un intel·lectual. Fart d’estar a la discoteca diu a la dona que vol marxar. Resposta d’ella: «Aquí se aguanta hasta el final».