8

Quan el pare va morir la Nora només tenia dos anys, però d’aquell dia en recordava un: «Ha mort per culpa teva!». Els amics i també la Teresa terapeuta li repetien que no podia ser que tingués un record dels dos anys. Va ser el crit que li va fer la mare a l’avi després que el pare se suïcidés. Després d’allò gairebé no va parlar mai més. Quan la Nora tenia cinc anys una vegada li va explicar que el seu pare s’havia matat («tret la vida», li va dir) perquè se sentia una merda al costat de l’avi. El pare era professor de piano i concertista. Ella se’n va enamorar perquè els seus dits la tocaven com al piano i la seva mirada també. «Ximpleries!», exclamava sempre l’avi. També ximpleries va ser la resposta que l’avi va donar a aquell crit de la mare. No se’n va tornar a parlar mai més. La mare no va tornar a cridar, no va tornar a obrir la boca, excepte algunes poques paraules. No va tornar a riure. Tots aquells anys semblava que ni respirés. La Nora respirava. No trobava a faltar el pare, no el va conèixer. Li provocava rebuig: un ésser que se suïcida tenint una filla petita. Per què? Després d’això la mare no va parlar més: només cada nit li deia aquesta oració a la Nora i la besava quatre vegades. La Nora esperava aquell moment, primer l’avi l’acotxava (quan hi era) i tot seguit la mare li deia l’oració. Era l’únic moment del dia que sentia la veu de la mare i que la mare la mirava a ella. La dona vivia amb la mirada perduda a l’horitzó de la paret i no es movia de la banqueta de piano que havia estat del pare. Passava els dies asseguda sobre aquella banqueta, era com si l’hi haguessin encolat. Acariciava el vellut vermell amb moviments circulars i lents que dibuixava amb la punta dels dits, i amb els llavis enganxats repetia la mateixa melodia.

L’àvia la pentinava, la vestia, li donava el menjar…, a la mare. A la Nora no. Ella ben aviat va aprendre a fer-s’ho tot sola. Quan no tenia escola se n’anava amb l’avi i ell li ensenyava el negoci. Passava hores asseguda al seu despatx. Li havien construït una taula al costat de l’escriptori enorme del capità, així l’anomenaven. Des d’aquesta taula la nena dibuixava. L’avi penjava els dibuixos que més li agradaven a les parets. Ella s’havia d’esforçar per fer-ho bé i ser penjada. La Nora dibuixava i olorava plàstics, perquè en aquella empresa l’olor de goma per a pneumàtics ho contaminava tot. L’avi estava viu. Ella es podia concentrar en allò que més li agradava. Facis el que facis, fes-ho bé. Va ser l’avi qui la va començar a portar als museus. Quan tornava a casa es trobava l’àvia pentinant la mare i aquesta amb la mirada perduda sobre la banqueta. La Nora preferia l’avi. Una tarda, quan van tornar a casa com cada dia, la mare havia mort. La Nora tampoc va plorar. Trobava a faltar l’oració de la nit, però ja no veia la seva mare clavada sobre aquella banqueta amb la mirada perduda a la paret. Viva morta. Li ha rebentat el cor de desamor, va dir l’àvia. «Finalment!», va pensar la Nora, que només tenia set anys. «Això no pot ser!», va exclamar l’avi. M’han dit que pot passar, que hi ha una patologia poc habitual, afecta un 0,1 per cent dels humans (els avis parlaven en percentatges), als quals explota el cor perquè els l’han trencat. «A la nostra filla se li va trencar el cor el dia que el Francesc va morir», va recordar l’àvia. Molt bé, doncs a la nostra néta no se li trencarà el cor mai!, me’n cuidaré jo prou perquè s’assembli a mi i no a uns pares dèbils que ja no hi són. «Que l’han abandonat!», va cridar l’avi. Això és el que la Nora va sentir sempre: que els seus pares eren uns dèbils que l’havien abandonat. Que només els forts es quedaven amb ella. Que només els forts l’estimaven. Ara en canvi l’avi li havia dit el contrari. Els pares no van ser dèbils? I ella? Era dels forts o dels dèbils? Qui era ella i en quin bàndol estava?

Aleshores va ser l’àvia qui va passar a viure sobre aquella banqueta. L’àvia, que es podia haver sumat al regne dels forts, va decidir ser dels dèbils. La Cari, la senyora que ajudava a cuidar la mare, ara tenia cura de l’àvia. La Nora i l’avi eren fora vivint. Durant el dia: l’avi a l’empresa i ella a l’escola i a la tarda tots dos a l’empresa, amb els pneumàtics. No parava de dibuixar mentre escoltava l’avi dirigir-ho tot. I l’àvia amb la mirada perduda en aquella paret que guardaria per sempre tots els secrets del món. De nit de vegades l’avi desapareixia. La Nora no sabia on anava. L’àvia plorava. A ella també li va explotar el cor. Pot passar. Continuava amb el piano, havia de dibuixar el mut de la McCullers, però en canvi els seus dits no paraven de tocar. Potser els dèbils no són tan dèbils ni els forts tan forts. Potser sí que va ser tot culpa teva! Mirava rabiosa una foto de l’avi que tenia emmarcada sobre el piano. Melena blanca, somriure pels ulls, samarreta negra, fons blau. Res més. La va sorprendre una evidència: com gent que no coneixem de res o situacions totalment anecdòtiques ens poden canviar la vida. A vegades un desconegut pot ser la puntuació que canviï la nostra frase. Pensava en ell: en com l’havia tocat. No volia, però ho feia. La seva cara, aquell somriure també pels ulls i aquella manera de mirar-la. Com parlava català amb accent, era de Segòvia: «en català sempre seré un esforçat, mai seré bilingüe», li havia dit. Es va posar la bata, acariciava les arracades amb moviments petits i circulars, una mica nerviosos; tornava a tocar de nou alguna cosa que amagava dins la butxaca dreta de la bata. Es va recollir els cabells en un monyo, es va mirar al mirall amb aquestes arracades de comtessa. No recordava la darrera vegada que s’havia mirat en un mirall. Ho trobava idiota: som el que som, per què cal mirar-ho? Però ara necessitava fer-ho, amb aquestes arracades se sentia una altra. Es va obrir la bata una mica: els pits, l’entrecuix, aquella panxa plana…, es va observar nua, davant del mirall, amb els cabells recollits i les arracades. De qui era aquest cos que el mirall reflectia? Mai s’havia identificat amb el seu cos. La manera com ara es mirava al mirall tenia la bellesa d’una obra d’art.

A la butxaca de la bata hi havia la seva targeta. Era això el que tocava, no ho volia reconèixer però s’havia passat tot el matí acaronant-la. Una targeta elegant: «Nacho Santillán, biòleg marí». Un número. No la volia mirar. Només la tocava, ho feia d’amagat d’ella mateixa, era paper verjurat, n’acariciava els extrems amb els dits, s’havia fet un tall i es llepava la sang del dit índex. No la treia de la butxaca. Per què? Reconèixer que ell existia i que ella el volia. Sabia el que hi posava perquè al matí l’havia agafat de la bossa de viatge per amagar-la a la butxaca de la bata i l’havia mirat un moment curt. L’hauria volgut llençar a la llar de foc. Fantasiejava amb la imatge de la targeta cremant-se en el foc. Era el que mereixia: cremar. No podia. El foc era un altre dels elements que formaven part important de la llista de les coses que agradaven a la Nora, una llista molt més curta que la de les coses que detestava. No era capaç de fer res amb aquesta targeta. Va agafar una tela enorme. Va començar a pintar. No era això el que se suposava que havia de fer! Pintava com havia estat tot el matí tocant. De les taques en va sortir el cos d’una dona despullada i un home amb els ulls tapats, vestit amb pantalons, americana negra, un barret. La dona portava les arracades de Segòvia. Estava oberta de cames amb les mans recolzades sobre una vidriera i els braços estirats en forma de creu, d’esquena, només se li veia la cabellera que li queia fins al cul i el perfil dret de la cara. Tenia un nas com el seu. Qui era l’home? De reüll, la Nora mirava la taula d’il·lustració amb el llibre de la McCullers al damunt i els llapis negres. Va recordar els nens de la platja. Havia de treballar. Per què no ho feia? Es tocava les arracades, també els llavis. Ella era forta. «El món és dels valents», deia el vell. Trucar-li o no trucar-li? Les darreres paraules de l’avi havien estat: «Sigues tu!». Se sentia culpable perquè en lloc d’il·lustrar estava fent un quadre estrany i tocava sense parar les mateixes peces. Qui eren aquells cossos de la tela? Qui era aquella dona oberta de cames? L’amor relatiu és raonable, però és amor? Va agafar la targeta. Va marcar-ne el número. Des de l’avió, ella era d’ell.

Tremolava, sentia una pressió forta a l’entrecuix i al pit. Jo també sóc dèbil! «Hola, has trucat a Nacho Santillán, ara no m’hi puc posar, deixa el teu missatge». Havia començat a suar només de sentir-ne la veu; se li havia disparat la respiració. No es podia creure que estigués fent el que estava fent. Ella, la dona fidel. Els dies són llargs quan estàs enganxat a algú, no li vols trucar, i ell tampoc et truca. Poden ser eterns. No va dir res, es va treure la bata i va tocar una altra vegada el Clar de lluna. Sentia el soroll, la fredor de l’arracada en contacte amb el telèfon. Feia una mica de mal. També notava el tacte calent de la tela de vellut vermell de la banqueta sota el seu sexe. Quan va acabar la peça simplement va afegir: Bach és el nostre Déu, però el Clar de lluna és la nostra vida. Per què ningú s’havia adonat que estava morta? Per què ningú s’havia pres el temps per enterrar-la? No sóc i si no sóc estic morta.