9

Va obrir la nevera. Es va menjar mig mango sentint-ne el gust. Es donava temps. Després dos tomàquets i vi blanc. No necessitava més per dinar. Mentre mossegava mirava la pantalla del seu mòbil. Ara què? Trucaria? La quantitat justa d’alcohol per compensar l’excitació que sentia. Ningú li havia trencat el cor i no ho farien ara. Era com l’avi, una supervivent. El Nacho li havia dit que ell també era un supervivent i que sabia que tots dos amagaven un secret. Supervivent de què? De nou a l’estudi es va asseure a la taula de treball i va començar a perfilar amb carbó el mut de la McCullers. Aquell senyor Singer en el qual tots creien trobar l’única persona capaç d’entendre’ls. Es picava les dents amb l’extrem del llapis, li feia donar voltes i seguia picant. Va tornar a escoltar aquella frase de dies enrere a Londres: «Em dic Paul Smith Page, però d’aquests dos cognoms només un és de veritat». I si el taxista fos el mut de la novel·la a qui de manera sorprenent li havia tornat la veu? I si tot hagués passat per aquella frase? Què li devia voler dir? Des d’aquelles paraules tot havia canviat. Les persones que mosseguen els llapis són insegures. En canvi picar-se les dents indicava concentració, força de voluntat i determinació. Frases de l’avi que ella repetia. Des de l’avió només veia aquell reposacaps blanc amb lletres vermelles. Quan estava embarassada, les dues vegades, tenia somnis d’aigua. Per què ningú s’havia adonat que estava morta? No volia viure sense algú que li pessigués els mugrons.

Va sonar el mòbil. Va fer una ganyota de victòria: sí, ell també està enganxat! Ho sabia! Jo no estic enganxada, només ho faig per… Expressió ràpidament seguida per una altra de neutra. Era el seu marit, que li deia que aquell vespre arribaria aviat, que la Cloe es quedava a dormir a casa d’una amiga i que podien fer un sopar romàntic. Com s’ho faria ara si li trucava ell? Robert, potser tinc reunió amb l’editor. Amb l’editor?! A l’hora de sopar? Sí, mira, m’ho ha demanat, ja saps com són…, però encara no és segur. Li diré que no. Jo també tinc ganes de sopar amb tu, a veure si m’ho puc organitzar. T’estimo. Fins després. El t’estimo l’havia dit ella i el fins després ell. Feia més d’un any que el seu home no li proposava un sopar romàntic. Potser seria millor així: sopar amb el seu marit i fora històries. I aquest que no truca ni diu res! Havia de decidir alguna cosa i fer-ho. Però no decidia res. Estava confosa. Quan estàs dividit en dos el millor és que la vida decideixi per tu. Els seus ulls verds estaven inexpressius. Sentia que li calia respirar, deixar el pensament en blanc. Va llançar el mòbil contra el sofà. No truca. Imbècil. Feia massa anys que no jugava al joc de la seducció i no hi estava acostumada. Havia oblidat què era la frustració abans i després del desig; si és que l’havia sentit alguna vegada. Començava a pensar que ella no estava feta per a aquests jocs i que era millor continuar la vida de sempre.

Era un sofà vermell de sis places que havien comprat a París. El Robert se n’havia enamorat. Ella l’hi va fer enviar a Barcelona com a regal d’aniversari i després no quedava bé enlloc. Va anar a parar al seu estudi. No se’n queixava, li agradava, era com dormir dins les cortines d’un teatre clàssic. Allà havia fet algunes de les millors migdiades de la seva vida. El mòbil es veia perdut enmig de tant vermell, semblava un ésser minúscul abandonat en una duna del desert sense aigua. La Nora mirava aquell aparell de reüll. Se seguia barallant amb la il·lustració del mut. L’imaginava gras, amb uns turmells com botifarrons, els pantalons caiguts, curts. La roba semblava quedar-li tota petita… Continuava picant-se les dents amb l’extrem del llapis mentre esborrava part del que havia dibuixat… A la merda el mut! Després de dir això i llançar el llapis sobre la taula, que va rebotar i va caure a terra, es va estirar al sofà vermell despullada i es va tapar amb una manta de llana persa. Va tornar a mirar el mòbil i el va amagar sota un coixí. Patètica. Veia el llapis amb la mina trencada sota del bagul. Li faria punta. Què li hauria dit l’avi si l’hagués vist així? Notava el tacte de la manta sobre el cos, en posició fetal, encarada a la paret, amb els dits de la mà dreta feia cercles sobre un dels coixins vermells i amb la mà esquerra es tocava l’arracada aixafada ara contra el sofà. Objectiu: oblidar el mòbil. Tancava els ulls i notava els seus dits i la seva llengua llepant-li la cara. Tenia una llengua ampla.

Estava tot fosc quan va sonar el telèfon fix. En aquell moment somiava que era a la casa de la platja davant del mar i que al passeig havia aparegut una rulot amb lletres de neó on es llegia ARCO IRIS. En el somni també era de nit, però tot i això a la terrassa del costat una senyora netejava amb insistència la barana i amb un drap fregava sense parar unes boles daurades. S’assemblava a Mary Poppins i no parava de llustrar les boles amb un drap blanc que s’estava quedant negre i un líquid d’aquells que fan que brillin els metalls. A la platja no hi havia ningú, només el tractor netejador de sorra de la platja i la seva conductora, la Joana, una amiga de la Nora. La saludava i dibuixava un peix a la sorra. «Sigues tu!», cridava. La veïna seguia netejant les boles daurades. La Nora se sentia atreta per aquelles boles, necessitava tocar-les, però no s’atrevia. De les dues boles va sortir un raig de llum enorme que s’allargava fins a les lletres de neó de la rulot ARCO IRIS i la Mary Poppins aquella amb bata de quadres vermells i blancs que li arribava pels genolls i un mocador rosa al cap va començar a caminar sobre el raig lluminós. Aquest s’havia convertit en un pont immens entre les seves terrasses i la rulot. «Véns?», li va preguntar la veïna allargant-li la mà; la Nora l’hi va agafar. Portava una camisa de dormir de flors curta i escotada que havia estat de la mare. Mentre s’acostaven a la rulot descalces per sobre d’aquell pont de llum es va adonar que a banda de les lletres de neó una de les parets estava pintada amb un paisatge de la selva i al mig hi havia la Pocahontas i un peix gegant que sortia de l’aigua, l’havien immortalitzat a l’aire. No era un bon lloc per a un peix. Tot i ser de nit i bufar vent de mar, no tenia fred: els peus descalços sobre el pont de llum li havien introduït una escalfor especial al cos. Abans de despenjar el telèfon ja havia vist a la pantalla que era el seu marit.

—Nora, què? Com ho tens? Sopem? —Mentre el Robert li feia aquella bateria de preguntes, ella buscava el mòbil sota els coixins per comprovar si havia trucat.

—Ho tinc…, bé. Sí!, podem sopar. —Ni rastre del Nacho!, intentava dissimular la frustració que sentia.

—Nora, estàs bé? Al final no quedes amb l’editor?

—No. Li he dit que no podia.

—Genial!… Arribo d’aquí a una estona. Compraré sushi.

—No cal.

—Sí, sí que cal.

—Molt bé, com vulguis… Robert, a la casa de la platja la barana té boles daurades?

—Què?

—Res, que creia que a la barana hi teníem boles daurades… No em facis cas, t’espero. Prepararé una taula amb espelmes. —Tenia el millor marit del món i què buscava en l’home de l’avió? I si havia estat tot un somni? Un encanteri del taxista. Però i aleshores la targeta, les arracades… I si l’havia inventat ella?

Va encendre l’aplic del sofà i va veure que eren les vuit del vespre. I ell sense trucar! És clar que ella no li havia dit qui era. I si no li apareixia? I si els números no li quedaven gravats? I si li havia passat alguna cosa? I si l’altra nit, després de deixar-la a ella, anant cap a Sant Pol havia tingut un accident? Ella mai no ho sabria. No podia suportar la idea de no veure’l mai més. Ella no existia en el seu món: si a ell li passava alguna cosa a la Nora ningú l’avisaria. Tot el que havien fet es repetia dins del seu cap, en aquell espai que tenim entre cervell i ulls, com si hagués quedat atrapada en un loop infinit. El tacte de la seva mà, l’ànsia que ell la toqués. No tenir-lo, no estar amb ell, era massa semblant al dolor. Si el Nacho hagués mort ella es convertiria en cendra, però el seu interior no quedaria buit, sempre hi hauria allò que sentia per ell i que no havia experimentat mai amb ningú. Potser aquella nit amb l’avi. S’havia enamorat? La família on quedava, al costat de tot això? El Robert era un tema, però, i les nenes? A l’hora de fer bogeries, tenir família no era un bon company de viatge. L’àvia també va morir.