20

Ja estava tot a punt, ara només faltaven les persones, els actors. Com es poden aconseguir unes escultures eternes quan aquestes són éssers en moviment? Des de l’adolescència es debatia sempre entre pensar que la majoria de gent és una filla de puta o que el món és ple de bones persones. En aquell espai blanc perdut pels boscos de Montjuïc se sentia bé. Quaranta quadres de gran format. Sovint desconfiava del seu criteri, però avui no. Principis d’estiu. L’aire era transparent. Hi havia menys gent a la ciutat. A la sala regnava un silenci tan fort que semblava soroll. Al cap d’unes hores el brogit seria real. La Nora no sabia què era la mort. Ningú no ho sap fins que ho viu. Però sí que sabia què era la mort dels altres. Algun dia ploraria per tots. Tu amagues alguna cosa. Va posar el Clar de lluna de Beethoven i es va mirar els peus. Aquelles sandàlies encara la feien més alta. Vestit negre i el xal de Bengala. La senyora que l’havia fet s’havia passat mesos cosint sobre aquella tela de seda de color taronja. La Nora no es treia el xal de sobre, des que la Júlia l’hi havia regalat. Sobretot a l’estiu. La feia sentir segura. També s’havia posat les arracades de Segòvia. Mentre mirava els quadres pensava en els clients del darrer mig any: el dels tatamis, el jove granellut, aquell que parlava sense parar i no s’atrevia a tocar-la, el que volia que ho fessin amb arròs cru, el banquer, el que només es podia escórrer amb cireres a la boca… Només una vegada. Una única nit. Fins i tot en sortia algun que no havia estat mai client. Els cabells deixats anar li arribaven per la cintura.

Hem vingut aquí a ser espectadors i el problema és que gairebé tots ens hem tornat actors. Va pensar en els monjos benedictins que van inventar el xampany. El seu lema: «Escolta!». La primera a arribar va ser la Júlia, amb un vestit vaporós que li marcava els pits perfectes que encara tenia i sandàlies romanes. L’acompanyava un nòvio jove i més atractiu que mai i la seva càmera. «Estàs radiant, i quin xal més bonic!», li va dir mentre l’abraçava. Va fer una volta sencera a la sala i simplement va afegir: «Els vendràs tots avui i jo en vull un ara mateix!». Ella no ho sabia perquè havien deixat de parlar d’aquest tema, però el que es va quedar va ser el del jove fotògraf. En el quadre no hi apareixia cap càmera. Les seves filles van arribar acompanyades. El Pau ja s’havia convertit també en nòvio oficial. Mare, m’ho van xivar els homenets verds de la cuina. «Aquest val la pena!», li havia dit la Cloe com a tota explicació. Si t’ho han dit els homenets… El Lluc i el Pau l’observaven com si fos una deessa grega i li van fer un petó a cada galta. Felicitats per l’exposició! El Pau es va posar vermell. Vés a saber què els devien dir les seves filles d’ella! La Nora els va mirar tots quatre i va somriure: semblaven sortits d’un anunci d’estiu. La perfecció aparent. Què? Està tothom molt despullat, va ser tot el que va comentar la Jana. Cada vegada era més ple i ella havia d’estar pels possibles compradors. Se li acabava d’acostar l’editor tímid, feia mesos que no parlaven. Des de la trucada. Estàs preciosa i l’exposició és excepcional. Vull que m’il·lustris un nou llibre! Aquell home no anava mai de putes i sempre era tan tou? No deia mai res fora de to?, és tot el que va poder pensar la Nora. Follar amb desconeguts i pintar quadres era ara la seva vida. «Gràcies», va fer ella. Hi havia massa gent, costava moure’s. El Robert, però, no hi era. Era la primera vegada que arribava tard a una exposició seva. No havien mirat L’àngel blau ni res després de Londres i així els anava. No s’escoltaven. Tampoc es veien. Tot allò de la fragilitat de la vida ja no els quedava gens lluny. Havien deixat de ser els reis del mambo. Aquell home ja no l’entenia, havia oblidat que podien caure als inferns i hi havien caigut de ple. No la protegia del dolor que hi ha a sota de totes les coses. El Robert ja no es preguntava sobre els secrets que guardava el seu cor. Era una còpia mal feta del que havia estat.

Se li acabava d’acostar el Nacho i havia notat la mateixa escalfor de sempre. Fins i tot ara que havia decidit deixar-lo, li seguia passant igual. Portes les arracades de Segòvia? Sí. T’he comprat un quadre. Quin? El de la dona de la cara blava. Per què li has fet la cara blava? No ho sé. Va notar que el Nacho se la mirava d’una manera diferent. La mirava com si l’acabés d’inventar ell, com si mai ningú l’hagués mirat abans. Ets bona, Nora! Vols sopar amb mi després? No ho sé. Aquell home tampoc no era el mateix aquella nit. En el sopar a casa seva ja el va notar canviat. Va pensar en el camió de la Coca-Cola que havia trobat aparcat enfront de la galeria. A la part del davant hi deia AMORES. Ara era en aquell moment que es passejava enmig de la gent i escoltava converses deixades anar. Si fos un bon acordionista seria Piazzolla i seria famós. Va dir que no a Bertolucci quan el director li va oferir la banda sonora de l’Últim tango perquè tenia concerts. El director la va donar al Gato Barbieri, que era un idiota i que també es va fer famós. Això ho comentaven tres parelles de mitjana edat que s’havien quedat clavades davant d’un quadre que la dona d’un volia comprar per posar sobre el sofà de la sala; aquesta senyora mirava tota l’estona com es movia compulsivament el peu d’un dels homes que no era el seu marit, i aquest la mirava a ella. «Cuando todo el mundo canta y canta mal, al final lo único que queda es el que canta peor». Aquesta frase era d’un galerista argentí, calb i gras que la deia al seu nòvio gallec prim i més jove. Parlaven d’El cantante d’Andrés Calamaro. Al noi li agradava i en canvi l’argentí deia que era dolent, que tenia la veu de nas, que no el podia suportar, que li recordava massa coses que volia oblidar. Era el galerista més influent de Santander. «Nora, mi amor, quiero una exposición igual para mi galería. Aquí los estás vendiendo todos, así que me tendrás que hacer una nueva sólo para mí». La Nora va fer que sí amb el cap. «La tendrás. Estás tan divina como siempre. ¿Dónde está tu maridito estupendo? No lo sé», va fer ella mentre s’allunyava. Aleshores el va veure entrar. Amb ell no li saltava el cor ni notava cap mena d’escalfor que l’envaís sencera. Tots dos eren més alts que la majoria, així que en espais plens de caps es veien sempre.

—Portes les arracades de Portobello! —li va dir.

—Sí. I tu, què fas?

—Et queden bé.

—Gràcies. T’ha passat alguna cosa? Arribes tard.

—Sempre seràs la més guapa de la festa i ho saps.

No es van dir res més, la Nora ho va deixar estar, després de vint anys sabia perfectament quan el seu home no volia parlar. Va veure com s’allunyava amb un grup d’advocats amics seus i encara en va sentir tres frases. «La teva dona se supera cada dia», li acabava de dir un magistrat de Girona que darrerament sortia sovint a la tele perquè estava portant un cas de corrupció mediàtic; era el típic guapot amb ulleres de pasta. «Sí, és molt bona», va sentir al Robert contestar mecànicament, com si tot allò no anés amb ell. Com si el fatigués ser el seu marit. Quina sort que tens, nano. Segueix sent guapíssima! Sí, és la millor, en tot, sempre la millor. Ho deia d’una manera que se’n notava el cansament. La fragilitat de la vida ara eren ells. Cada vegada hi havia més punts vermells al costat dels quadres sobre aquelles parets blanques. Estava anant bé. «Usted seca un papayo en la mitad de un río», això ho afirmava amb contundència (referint-se a una dona lletja) un amic colombià a tres noies joves que se l’escoltaven com si fos un guru. Ell deia frases i les noies reien. La Nora li havia sentit dir tantes vegades la frase! Alguna cauria aquella nit, segur. O potser totes tres. Sabia que li agradava fer-s’ho amb més d’una alhora. «El riure descontrolat de les dones és la porta del sexe», deia sempre el colombià. Sí, segurament sí que avui caurien totes tres. Pobres, després sempre se’n penjaven i ell no en volia saber res. Un altre punt vermell. I un altre. Brian Ferry tenia aquella capacitat que només tenen els anglesos de convertir el més hortera en elegant. Amb aquesta afirmació sí que hi va estar d’acord. A casa hi va haver un temps que escoltaven Avalon sense parar, quan les nenes eren petites. «Quan t’estimo sempre vol dir una altra cosa. Quin gran títol!», sentia que cridava ara la Júlia al seu noviet. Era tan jove com el Lluc i una mica més gran que el Pau dels homenets verds. Començava a baixar el nivell de gent a la sala.

La Nora hauria volgut marxar. La gent l’esgotava. En aquell moment va pensar que el cor de la seva mare havia explotat perquè l’avi no s’ho perdonés mai. La mare va morir perquè l’avi s’odiés per sempre i ho va aconseguir: l’avi, amb tota aquella aparent fortalesa, mai s’ho va perdonar. Cap de les tres morts, ni tampoc es va perdonar el que havia fet amb ella. La gent la cansava. A l’exposició hi havien anat els millors crítics d’art del país, periodistes, famosos, advocats, galeristes de tot Espanya i alguns d’estrangers. Estava bé, però ella ja en tenia prou. Era tímida, poc expressiva, li costava parlar i sempre semblava estar mirant a un altre lloc. Només mirava els ulls de les persones que estimava. Les situacions d’èxit la superaven. Es va acostar al Robert, volia retrobar el seu marit de sempre. Normalment ell l’ajudava. El seu home tenia do de gents, queia bé i sabia portar converses en societat. Però aquesta vegada l’havia deixat sola.

—Vine aquí i abraça’m —va dir-li quan no quedava gairebé ningú a la sala—. No t’agrada que em vagin bé les coses?

—Tu triomfes i jo fracasso —es va limitar a dir ell mentre l’abraçava i li feia un d’aquells petons al front.

Es va girar i va començar a caminar en direcció a la sortida. Ja ens veurem a casa, sopa amb qui hagis de sopar, fes el que hagis de fer! Jo no em trobo bé. Tinc ganes de caminar. Et felicito, l’exposició ha estat un èxit rotund; els has venut tots. La Nora el va mirar allunyar-se per la sala, creuar-la, aquell marit seu no era el mateix: tenia els braços caiguts i l’esquena ampla se li estava tornant estreta. Abans que desaparegués ella li va cridar: «Tu i jo som els de sempre!». Ell va girar el cap i va dibuixar un mig somriure sense ganes. Allò no s’ho creia ni ella. Tot havia canviat i ho havia fet a poc a poc i en un moment donat a la velocitat de la llum. No sabem com perdem les persones importants de la nostra vida; mai passa d’un dia per l’altre. Sovint ocorre en estats minúsculs i en un espai de temps molt llarg. Un matí qualsevol un de tots dos diu: «s’ha acabat». Fer-te vell és massa dolorós. Encara l’estimava. Però ella i ell ja no eren els de sempre. El Robert no entenia què eren tots aquells cossos despullats i aquelles dones nues en posicions obscenes. Li recordaven alguna cosa que l’incomodava. Però no volia preguntar. No va dir res més. Va marxar. Aleshores la Nora es va quedar sola amb el somriure aquell de Bogart plantat davant. El Nacho també s’havia quedat fins al final. Havia comprat un dels quadres, el de la dona de la cara blava. Aquell home que l’havia utilitzat estava canviant, potser li passava alguna cosa. El Robert en marxar no s’havia ni adonat de la presència del Nacho. Havien estat tots tres sols en una sala i no havia passat res. En una altra època el seu marit hauria exercit de cavall salvatge i hauria defensat allò que era seu. Ara en canvi ni notava que hi havia un animal que li volia prendre la femella.

—Nora, si no existissis t’hauria de crear.

—Sóc només una invenció.

—Ja ho sé. Sopem?

—D’acord.

—Com se’t va ocórrer pintar una dona despullada amb la cara blava mentre un home li llepa els pits?

—Ho vaig veure en un somni.

—El meu pare sempre ho veia tot en positiu, i a mi això des de la mort de la mare em posava d’una mala hòstia infinita.

—Va morir?

—Sí, quan jo tenia sis anys. El pare sempre deia: «Tothom fa el que pot». I no! Ni parlar-ne. En general hi ha gent que fa el que pot i després hi ha uns quants que fan el que cal fer i si s’han de fotre es foten. Jo era així fins que la mare va morir amb la cara blava en braços d’un senyor que no sé qui és i que li llepava els pits. Jo era així i ara amb tu ho vull tornar a ser. Amb tu vull fer el que cal fer.

—Com el quadre! —La Nora s’havia quedat glaçada.

—Com dius?

—Això de la cara blava. És com el quadre.

—Sí.

—I qui dicta el que cal fer?

—Tu! —Ara sí que li estava fent la cort. Però arribava tard.

—Sopem? —va dir mentre observava aquell home de mare morta amb la cara blava que li havia fet mal.

Era el seu secret més profund. El Nacho li acabava de confessar la seva veritat, allò que el convertia en un supervivent. Ella ho havia pintat abans. Ara el quadre era seu. De l’únic home de qui ella s’havia enamorat. Competim per aprendre a cooperar per tornar a competir. Va recordar la Joyce Pensato. Al seu estudi ple de milers d’ànecs Donald hi feia fred a l’hivern. Ella vivia dins d’un anorac gris molt desgastat i amb una petaca a la butxaca. Eren a Brooklyn, i la Joyce podia venir qualsevol dia a sopar.