CAPÍTOL XX

Menorca des de la seva reintegració definitiva a Espanya fins al primer terç del segle actual

Segons es va concertar en el Tractat d’Amiens, Anglaterra tornà Menorca a Espanya, ja d’una manera definitiva, el 14 de juny de 1802.

Durant la Guerra de la Independència, mentre quasi la totalitat de la península estava ocupada per les tropes napoleòniques, Menorca va restar lliure i tranquil·la, degut a la vigilància de l’esquadra anglesa que, bloquejant els ports espanyols, impedia que els francesos poguessin enviar tropes a la nostra illa. Només hi hagué un intent d’alçament bonapartista per part del coronel del regiment de Sòria, de guarnició a Maó, però va ésser prest ofegat, i dos dies després, el 3 de juny de 1808, era proclamat solemnement el rei llegítim Ferran VII.

La pau que regnava a Menorca va atreure gran nombre de fugitius dels horrors de la guerra. Entre altres immigrants il·lustres es compten la duquessa viuda d’Orleans, amb el seu fill el futur rei francès Lluís-Felip, i una senyora catalana amb un infant que seria un dia el famós general Joan Prim.

Però al cap de poc temps aquest benestar de Menorca es va alterar greument. Es dóna la curiosa antinòmia que els menorquins, tan valents en defensar fins a la mort la pròpia terra contra les invasions piratesques, sentien una repugnància invencible a servir a l’exèrcit. Per això, quan en 1810 Espanya, necessitant homes per la tremenda sagnia de la guerra contra els francesos, cridà a quintes els menorquins, va esclatar una vertadera revolució. Foren cremats els arxius de les universitats i altres edificis públics, sobre tot a Maó, Alaior, Sant Lluís i Villa-Carlos; les autoritats de l’illa van ser mal vistes i fins i tot el bisbe Juano hagué d’absentar-se de Menorca des d’abril fins a novembre d’aquell any. El principal promotor de la revolta —un pilot anomenat Joan Mercadal, per mal-nom «La Broma»— va ser ajusticiat a Palma, i les poblacions de Maó i Alaior foren condemnades a pagar una indemnització de 50.000 duros cada una, quantitat molt elevada aquell temps, però que, després de nombroses gestions i súpliques, va ser rebaixada a poc més de la meitat.

Si aquest fet tingué caràcter de tragèdia, deu anys després, en 1820, en reclamar el govern nous reclutes per enviar contra les colònies americanes que s’emancipaven, la cosa acabà a Menorca com solen acabar les comèdies: amb casaments. Els casats estaven exempts de quintes i per això molts joves menorquins es casaven, encara que fos amb la primera al·lota que trobassin en sortir al carrer. Diumenges hi havia que es publicaven a la trona de les esglésies parroquials més de vuitanta noces. A Maó es comptaren aquell any 140 matrimonis, quan el nombre ordinari era d’uns seixanta anuals; a Ciutadella foren 113 en lloc d’uns cinquanta; Alaior va batre el «rècord» proporcional, amb 114 matrimonis, essent el nombre ordinari de cada any només vint-i-cinc. Per això aquell any 1820 passà a la història menorquina com «L’any dels casaments».

Durant el segle XIX la població menorquina presenta alternatives curioses. Presentem-ne algunes xifres:

En la primera meitat del segle XIX, la vida econòmica dels menorquins era molt precària. Per això quan França va conquistar Algèria el 1830, foren moltes les famílies de Menorca que van anar a establir-s’hi, algunes a la mateixa capital, Alger, i altres a les poblacions de l’entorn, sobre tot a Fort-de-l’Eau, que per la seva pulcritud de calç i els costums i la llengua dels seus moradors podia considerar-se com una prolongació de Menorca; allà vivien l’any 1849 45 famílies menorquines, amb 230 persones oriündes de l’illa, el rector inclòs; només eren francesos el batle, els regidors i el mestre d’escola. El govern francès concedí als immigrants terres amb bones condicions, i molts anaren prosperant. El maig de 1854 el bisbe de Menorca D. Tomàs de Roda va anar a visitar-los, i publicà després una carta pastoral molt laudatòria de la religiositat i virtuts cíviques d’aquells naturals de Menorca que allà residien. Els descendents dels menorquins arribaren a ser 7.500. La seva estada en aquella regió durà fins que els canvis polítics d’Algèria els espargí recentment, de vegades en circumstàncies prou dramàtiques; només uns pocs vingueren a Menorca, perquè la major part, essent nacionalitzats francesos, passaren a residir a França. Però molts conserven un viu interès per l’illa i pels parents que encara puguin tenir a les poblacions menorquines d’on són originaris.

L’any 1835 la llei desamortitzadora de Mendizábal extingí la vida dels sis convents de frares existents a l’illa. Els edificis conventuals i les possessions que tenien l’església i algunes ordes (Sa Pabordia, del bisbe i del capítol; Torre Trencada i Sa Marjaleta, de la comunitat parroquial de beneficiats de Ciutadella; Lloc de Monges, de les claresses, i algunes possessions dels agustins del Socors i del Toro) van passar a poder dels municipis i de nous rics, mentre que el poble quedava sense les quantioses almoines que abans solien fer els frares, i la clerecia mancava d’elements de substistència. Dos anys després era desterrat a Cadis i després a Marsella el bisbe de Menorca fra Joan-Antoni Díaz Merino, de l’orde dominicana, i allà morí l’any 1844. Mentrestant estava confinat a Menorca un altre prelat religiós, el caputxí fra Rafel de Vélez, Arquebisbe de Compostela, també considerat com desafecte al govern lliberal.

El 17 de setembre de 1860 desembarcà a Ciutadella, a causa d’un temporal que va impedir arribar al port de Maó, on esperaven les primeres autoritats, la reina Isabel II, acompanyada del rei consort, del príncep d’Astúries i d’algunes infantes; en el seu seguici figuraven el general Prim i el confés de la reina l’arquebisbe sant Antoni M^a. Claret. L’endemà partiren de Maó cap a Barcelona.

El desembre del 1867 va venir a Menorca el primer almirall dels Estats Units d’Amèrica, David G. Farragut, fill del ciutadellenc Jordi Ferragut Mesquida.

La revolució del 1868 va tenir, com és lògic, la seva repercussió a Menorca. Es donà el cas curiós que el principal capitost revolucionari a Ciutadella era un canonge, Camilo Mojón Lloves, natural de Galícia i antic cistercenc exclaustrat l’any 1835, que, essent beneficiat de la catedral d’Astorga, passà al capítol menorquí i després de la Restauració va ser promogut a degà de Ceuta, seguint així el «carrerisme» de catedral a catedral que constituïa la vida de no poca part de la clerecia d’aquell temps. En Mojón es constituí en president de l’anomenada «Junta de Salvación y Gobierno». La seva actuació demagògica dividí lamentablement el poble i va ser molt combatuda pels seus mateixos correligionaris; per això va haver de publicar diferents apologies que avui dia resulten molt divertides. I mentre el canonge revolucionari, amb el pit constel·lat de condecoracions, des del balcó de ca seva embaucava el poble senzill, prometent-li «perdices y pan blanco», el bisbe don Mateu Jaume, més bondadós que enèrgic, es tancava a plorar dintre el seu oratori.

Per a conèixer la història interna de Ciutadella —que, amb petites variants, era també la dels altres pobles de Menorca— hi ha un llibret de pocs fulls, escrit amb estil senzill i familiar, però saborós com cap altre per a fer-nos viure com era la societat menorquina en la primera meitat del segle XIX. El va escriure un mestre d’escola dedicat plenament a la seva labor educativa, sense cap més pretensió que donar als al·lots una visió de la Ciutadella que ell mateix havia viscut en els seus anys d’al·lot i adolescent. L’autor és Joan Benejam Vives, i l’obreta «Ciutadella Veia», que, només amb vint curts capítols, ens conta fets, detalls, anècdotes plenes de gran interès. Només aquest llibret introdueix mestre Benejam amb ple mèrit entre els historiògrafs menorquins.

En l’aspecte cultural, a més del floriment literari esmentat en el capítol anterior, no mancaren a la Menorca del segle XIX figures il·lustres, algunes amb influència fora de l’illa.

Algunes d’elles són filles del segle XVIII, però manifesten la seva plenitud en la centúria passada. Tal el pintor maonès Pasqual Calbo Caldés (1752-1817), que, format primerament a Itàlia, passà a Àustria i als 27 anys va ser pintor de cambra de l’emperadriu Maria-Teresa i director de l’Acadèmia Imperial de Belles Arts de Viena; però un amor romàntic contrariat el va fer tornar a Menorca l’any següent; partí després a les Antilles, i al cap de tres anys era altra vegada a Maó d’on no va sortir més. A les seves excel·lents qualitats de pintor afegí altres no menys notables d’escriptor didàctic d’obres de matemàtiques, física, construcció militar i naval, dedicades a la joventut del seu temps.

També havia nascut al segle XVIII el famós doctor Mateu Orfila Rotger (Maó 1787-París 1853), meritíssim com a toxicòleg i pare de la medicina legal.

Josep M^a. Quadrado Nieto (Ciutadella 1819-Palma 1896) va passar-se quasi tota la vida a la Ciutat de Mallorca, fora d’una breu estada, essent jove, a Madrid, on tractà molt amistosament amb Balmes i dirigí un periòdic polític; decepcionat prest del periodisme i de la política, va ser un gran estudiós del passat, arqueòleg i crític literari, sempre dins una línia rigorosament catòlica.

Cal esmentar els historiògrafs locals Pere Riudavets Tudurí (Maó 1804-1891), Rafel Oleo Quadrado (Ciutadella 1806-1878), Francesc Hernández Sanz (Maó 1863-1949), Mn. Rafel Bosch Ferrer (Ciutadella 1865-Villa-Carlos 1936) i el comandant maonès Llorenç Lafuente Vanrell, assassinat, com l’anterior, en la guerra civil.

La llista dels escriptors es faria inacabable. Citem, només, el major representant de les lletres menorquines, Angel Ruíz Pablo (Villa-Carlos 1865, Barcelona 1927), i el metge, arqueòleg i folklorista Francesc Camps Mercadal (Migjorn Gran 1852-1929). En l’actualitat el major prestigi literari i científic que tenim és Francesc de B. Moll Casasnovas, nat a Ciutadella el 10 d’octubre de 1903; des de jovenet viu a Ciutat de Mallorca on, entre altres obres meritíssimes, li devem la conclusió del colossal «Diccionari català-valencià balear» començat per Mn. Antoni M^a. Alcover.

Entre les obres arquitectòniques del segle XIX hem de notar la façana major de la Catedral (que havia restat inacabada a l’Edat Mitjana); la va fer construir l’any 1813 el bisbe Juano, en un estil neoclàssic que desentona completament de l’edifici; un poc més tardanes són les capelles laterals de la Puríssima i del Santíssim Sagrament de la mateixa Catedral. La façana, el creuer i la gran cúpula de l’església de Sant Francesc de Ciutadella daten del 1818. Moltes cases senyorials de Maó i de Ciutadella són també dels primers anys del segle passat; sobresurten, a Ciutadella, els palaus de Torre Saura i de Salort, que mostren a la plaça del Born la serenitat de les seves arcades neoclàssiques.

Des de l’any 1868 i coincident amb el triomf de la Revolució, comença l’expansió urbanística de les poblacions menorquines. Les dues ciutats —Maó i Ciutadella— que encara conservaven les muralles, les destrueixen, sacrificant el tipisme i la tradició als nous corrents d’higiene i a les exigències del creixement demogràfic; però més que això es veia en el derrocament de les velles defenses una victòria sobre un passat que en aquell moment psicològic es menyspreava. Pertot arreu de Menorca comencen a obrir-se carrers rectes i amples, i a les cales de prop de les poblacions es construeixen xalets per estiuejar, remot preludi de les modernes urbanitzacions per al turisme que avui ocupen tota la perifèria de Menorca.

En el camp econòmic, el començament d’una nova indústria és el fonament importantíssim del futur benestar de l’illa. Quan Ciutadella i tota Menorca sofria una gran penúria, Jeroni Cabrisas Caymaris obre en 1853 el primer taller de sabateria, forma els que seran després mestres de nous tallers, i exporta calçat ciutadellenc a Cuba. A Menorca ha començat una nova era, i totes les poblacions se’n beneficien. En finir el segle XIX treballen en aquesta indústria mil oficials a Maó, 800 a Ciutadella, 400 a Alaior; hi ha uns 1.500 aprenents i unes 1.200 cosidores; en total, es dedicaven a l’artesania del calçat el 13 % de la població menorquina. Aquesta indústria ha sofert grans crisis, amb la seva paralització de l’any 1883, i la més aguda del 1898, amb motiu de la guerra i pèrdua subsegüent de Cuba i Puerto Rico. A tot això s’afegí la invasió dels mercats de Cuba per part dels Estats Units, les dificultats aranzelàries per a la importació de pells i, més darrerament, la gran crisi que ocasionà la guerra europea del 1914-1918.

A la sabateria seguí de prop una altra nova indústria, avui també molt florent dins l’economia de Menorca: la bijuteria. Va començar la manufactura de bosses de malles de plata, seguí després la fabricació de cadenes de plata i or fins arribar al tipus d’orfebreria actual d’articles de fantasia. Prest es va estendre per les poblacions menorquines, i en 1918 aquesta indústria ocupava ja unes 2.500 persones de Maó, Ciutadella i Alaior. En 1921 hi havia 50 tallers on treballaven unes 3.000 dones; com a matèria prima, es van importar fins a 15 tones de barres de plata, i l’exportació arribà als tres milions de pessetes.

Les comunicacions interiors de Menorca es van incrementar amb la construcció de l’actual carretera general (any 1860). Per a les comunicacions marítimes, el primer correu entre Maó i Barcelona s’establí en 1854; era un vapor de la Companyia Maonesa, que desplaçava 93 tones i feia escala a Alcúdia. En 1859 la mateixa companyia adquirí un segon vaixell, de 137 tones, que es destinà a la travessia de Barcelona mentre que l’anterior anava setmanalment a Palma. La «Islena Marítima», de Mallorca, va substituir aquesta companyia en 1895, fins que en 1918 va fer-se càrrec dels serveis entre Menorca, Barcelona i Mallorca l’actual Companyia Transmediterrània. La primera meitat del segle passat va ser per a Maó el millor temps de construcció d’embarcacions. Encara en 1906 es comptaven en aquell port 6 vapors i 16 velers de càrrega, amb un total de 4.033 tonelades. En 1911 hi havia 5 vapors i 13 velers a Maó i 10 velers a Ciutadella. Pels anys 1930 un hidroavió de la companyia «Air France» feia escala al port de Fornells.

Sobretot des de començaments del present segle, i no parlem dels darrers anys, la vida del camp ha tingut grans transformacions; no solament la gent de la pagesia s’ha incorporat plenament a la societat urbana, sinó que l’explotació de les terres s’ha anat fent segons noves idees i amb ús progressiu de les modernes tècniques agropecuàries.

A finals del segle XIX i començaments d’aquest hi hagué grans emigracions a Cuba, a Córdoba de l’Argentina i a Montevideo; els primers van haver de tornar per les condicions polítiques d’aquell país, però els de Sudamèrica formen encara avui nombroses colònies, molt unides amb vincles d’afecte amb Menorca.

En el primer terç del segle present la població menorquina presenta les següents oscil·lacions: