CAPÍTOL II

El factor humà a Menorca

Les actuals poblacions menorquines són:

Els orígens d’aquestes diverses poblacions daten de diferents èpoques. El nucli més antic està format per Ciutadella i Maó, fundades pels cartaginesos, probablement damunt antiquíssims poblats prehistòrics.

Referent als censos de pobladors, la primera notícia ens ve del cronista català Ramon Muntaner, segons el qual, en ser conquistada Menorca el 1287, l’habitaven 40.000 moros, xifra evidentment superior a la real.

L’any 1573 es comptaven en tota l’illa 852 «focs» o famílies, i el 1588, 1.195, que es poden reduir a uns sis o set mil habitants. En 1708, en començar la primera ocupació anglesa, la població de Menorca no sobrepassava les 15.000 persones.

L’any 1723 el governador britànic Kane manà fer el primer cens oficial, que donà els següents resultats:

Cal advertir que en aquest cens no estaven inclosos ni els militars ni la clerecia, dos estaments llavors molt nombrosos; comptant-los, la població total de Menorca —tant de menorquins com d’anglesos— devia ser entorn dels 17.000.

Un fet de gran importància per a comprendre el passat de Menorca està constituït pels moviments migratoris.

Las immigracions registrades des dels temps més remots són les següents:

Les emigracions corresponen, en primer lloc, als diferents canvis de cultures i de dominacions que s’han succeït a Menorca; per tant, afecten als nombres 1-9 i 12-15 de la llista anterior.

Altres emigracions notables foren: d’unes 110 famílies menorquines a la Florida en 1768; fundaren New-Smyrna i després es van establir a la ciutat de Saint-Augustine, on encara molts «menorcans» conserven els seus llinatges i algunes poques paraules i costums de la nostra illa.

Altres emigracions: el segle passat, a Alger, i posteriorment a Amèrica del Sud (Córdoba de l’Argentina i Montevideo) i les Antilles. Després de la guerra civil 1936-1939, alguns menorquins van anar a França. Avui són relativament pocs els que treballen en alguna nació europea.

Els antics menorquins estaven rigorosament discriminats en diverses categories o estaments socials:

L’estat eclesiàstic i religiós era antigament molt nombrós i gaudia de gran influència social. Després de la conquista de 1287, no es restituí l’antic bisbat del segle V, sinó que Menorca va ser integrada a la diòcesi de Mallorca. Aquell prelat venia periòdicament a fer la Visita Pastoral i administrar el sagrament de la confirmació a les parròquies menorquines. En nom seu regia espiritualment Menorca el paborde, rector de Ciutadella; en el seu nomenament intervenia el monarca —àdhuc els reis d’Anglaterra i de França durant les dominacions estrangeres del segle XVIII—. Segons la primitiva institució per Alfons III, concretada en el «Pariatge» de Jaume II de Mallorca, el paborde tenia jurisdicció damunt totes les parròquies de l’illa. Per a la seva sustentació, el rei conquistador li concedí una extensa possessió situada al terme d’Artuig —la zona meridional de Ciutadella—, anomenada «La Pabordia», que va ser propietat de la diòcesi fins a la llei desamortitzadora de Mendizábal. Insistentment, als segles XV, XVI, XVII i XVIII, les autoritats i poble menorquí demanaven a la cort reial i a Roma la restauració del bisbat propi; finalment, a petició del rei Carles IV, el papa Pius VI, per bul·la de 23 juliol 1795, separava Menorca de la diòcesi mallorquina i l’erigia en bisbat amb seu a Ciutadella; des d’aquella restauració han regit l’església menorquina tretze bisbes propis, un coadjutor i un administrador apostòlic.

Fins al segle XVIII es van fundar a Menorca els següents convents: franciscans i claresses de Ciutadella, franciscans de Maó, agustins de Ciutadella i del Toro, franciscans d’Alaior, concepcionistes de Maó, antonians de Ciutadella i frares carmelites de Maó. En la segona meitat del segle XIX i transcurs del present, són moltes les congregacions —sobre tot femenines— que s’han establert a la nostra illa, exercint-hi ensenyança i beneficència.

Les possessions rústiques de Menorca s’anomenen vulgarment «llocs». La toponímia àrab és evident en noms com Alfurí, Algaiarens, Algendar, Alpare…, i els molt nombrosos que porten el prefix «Bini», plural de «ben», «fill»: Binimaimut, Binigafull, possessió dels fills de Maimut i de Gafull. Després de la reconquista comencen les denominacions formades per «So’n» seguit d’un llinatge cristià: So’n Quart, So n’Olivar, So na Cassana…; són una contracció de «Ço d’En…», és a dir: propietat d’en Quart, de n’Olivar, de na Cassà (llinatge feminitzat en «Cassana», segons l’antic costum menorquí).

Antigament les finques rurals eren molt extenses; només se’n conreava una petita part entorn de la casa del pagès, i tot l’espai restant era «marina»; més tard les grans possessions es van dividir, i els vells topònims es modificaren en les formes «vell», «nou», «de dalt», «de baix» i el diminutiu del nom primari; així tenim «Torre Vella» i «Torre Nova», «So’n Morell de dalt» i «So’n Morell de baix», «So n’Olivar» i «So n’Olivaret…».

Després de la conquista els cavallers rurals solien residir en les seves possessions donades pel monarca; solien construir-hi torres de defensa, i moltes vegades havien de deixar l’arada per l’espasa i posar-se davant dels seus pagesos contra els assalts dels moros. Després, quan els cavallers es feren ciutadans, van deixar les seves «cavalleries» als pagesos, segons la forma, tradicional fins avui, «d’a mitges». Però el masover s’anomena «l’amo», sa muller «madona» i els principals encarregats dels treballs agrícoles «missatges», evidents vestigis dels temps en què el senyor, la dama i els seus heralds habitaven al camp. Un altre arcaisme arribat fins avui és que la gent pagesa anomena sempre la seva mansió en la forma plural «ses cases», vestigi de quan les diferents habitacions formaven petites construccions separades.

Crida l’atenció dels forasters que tot el camp de Menorca estigui quadriculat per una xarxa de parets seques (ja trobam «paredadors» al segle XVI), amb la doble finalitat d’ajuntar l’abundant pedreny i defensar els sembrats del vent de tramuntana.

Fins no fa gaire temps els pagesos estaven separats de la vida urbana; després les bicicletes, les «motos» i avui dia molts «autos» propietat dels pagesos han unit el camp i les poblacions. I com que en moltíssims «llocs» hi ha electricitat, és corrent veure, damunt les velles cases camperoles, les antenes de la televisió. Finalment, el contingent turístic, cada any més nombrós, va exercint una innegable influència en les modes i els costums dels menorquins.