CAPÍTOL XVI

Les dominacions estrangeres a Menorca en el segle XVIII: Primera dominació anglesa

Un episodi de la Guerra de Successió determina que Menorca passi, durant quasi tot el segle XVIII, a dependre de les principals potències que llavors es disputaven l’hegemonia del Mediterrani: Anglaterra i França. La causa fou la privilegiada situació estratègica de l’illa, la importància del port de Maó i la fortalesa de Sant Felip que en defensava l’entrada.

L’esquema d’aquestes vicissituds és el següent:

La Guerra de Successió entre els partidaris de Felip V de Borbó i l’Arxiduc Carles d’Austria tingué a Menorca la seva repercussió quan, el 19 d’octubre de 1706, el cavaller ciutadellenc Joan Miquel Saura Morell reuní en el poble de Mercadal un grup de senyors, militars i juristes i alçà bandera a favor del pretendent austríac, que el dia següent era proclamat rei, amb les formalitats acostumades, amb el nom de Carles III. Saura va ser nomenat comandant general de l’illa, i les Universitats es van unir al moviment. Però els castellans de Sant Felip de Maó i de Sant Antoni de Fornells romanien fidels a Felip V, comandats pel governador don Lleonard Dávila. Esclatà la guerra civil, fou pres el castell de Fornells, però arribaren a Maó reforços borbònics, i els sublevats foren vençuts. Mossèn Joan Miquel Saura, que no obstant la seva manca de salut feia prodigis de valor —fins ficar la seva espasa «fins a Sant Pere» dins els pits dels contraris, com deia al·ludint a les figures dels dotze Apòstols que tenia gravades a la fulla de l’espasa, essent la de Sant Pere la de més prop del pom— pogué fugir a Mallorca amb la seva família, però tots els béns li foren confiscats i la seva casa-palau destruïda i sembrada de sal, en senyal d’aniquilament absolut. Els altres complicats en l’alçament carlista foren cruelment castigats per orde del governador Dávila, que condemnà a mort 33 persones, entre elles el Jurat pagès de la Universitat de Ciutadella Domingo Marquès, el Sargent Major Miquel Rosselló i son pare, i alguns frares i sacerdots; altres van ser enviats a galeres a França o desterrats. Menorca sencera estava desolada i els esperits ardents de venjança.

Tal era l’estat de l’illa quan, el 19 de setembre de 1708, arribava a Maó la flota anglo-holandesa, disposta a mantenir altra vegada, en un lloc clau del Mediterrani com és Menorca, el partit carlista contra els Borbons. Però això fou només un pretext: el general anglès Stanhope venia a ocupar l’illa per a l’Anglaterra. Poblacions i castells queien en poder de l’invasor, i el dia 30 Menorca capitulava. El funest ex-governador Dávila, reclòs a perpetuïtat en un castell de Cartagena, es llevà la vida, desesperat i presa dels remordiments, tirant-se daltabaix de la torre.

En canvi Joan Miquel Saura, tornat de Mallorca, va ser nomenat pels anglesos capità d’infanteria i més tard governador polític. Poc temps després, el govern anglès li feia construir un magnífic palau en compensació del que li havien destruït els borbònics: és la notable casa de la segona branca de la família Saura, que veim al carrer del Bisbe Vila, avui local de la Caixa de Pensions.

Els anglesos obraven mentrestant a Menorca com en terra pròpia, incautant-se dels béns dels qui creien partidaris de Felip V, prohibint l’ús de les armes als menorquins i construint noves defenses suplementàries al Castell de Sant Felip per a posar-lo al nivell dels darrers coneixements de l’època sobre enginyeria militar. Bé podien fer-ho així, perquè molt prest Menorca passaria a ser plena possessió seva: un acord secret entre el Rei d’Espanya i la reina Anna d’Anglaterra, fet públic més tard en el Tractat d’Utrecht de 1713, va anticipar a l’octubre de l’any anterior la presa oficial de l’illa pel plenipotenciari britànic duc d’Argyle.

El primer governador anglès, i sens dubte el més notable de la nova administració, va ser sir Richard Kane, nascut el 20 de desembre de 1660 a Dunan, Irlanda. Essent coronel exercí el càrrec de tinent governador de Menorca des de 1713 fins a 1725. Després d’una estada a Gibraltar, tornà a l’illa i la governà en 1733 i, excepte alguns pocs intervals, fins a la seva mort, essent ja capità general, el 19 de desembre de 1736. Va ser enterrat al castell de Sant Felip. A l’abadia de Westminster de Londres hi ha la seva figura amb l’escut i una inscripció.

Kane residia habitualment a Sant Felip. El febrer de 1722, disgustat per l’oposició que el poble de Ciutadella, influenciat per la noblesa i la clerecia, presentava als anglesos, traslladà la capitalitat insular a Maó. Aquesta ciutat, que llavors només comptava uns 500 «focs» o famílies, començà a engrandir-se i a prosperar, sobretot a causa del seu magnífic port i de l’acció dels dominadors britànics.

Sir Richard no va plànyer esforç per a fer prosperar Menorca en tots els aspectes. El mateix any 1713 en què començà al seu govern, manà construir una nova carretera, la «Kane’s Road», acabada l’any 1720, que es conserva encara com a camí veïnal. El governador Kane protegí eficaçment l’agricultura i la ramaderia de Menorca, reglamentà l’administració, la indústria i el comerç, establí el tribunal del Vicealmirallat, feu noves fortificacions: a tot arribava el zel i la bona voluntat d’aquell gran governador.

En canvi, les seves relacions amb la clerecia foren molt tibants. Les condicions diplomàtiques internacionals garantitzaven el lliure exercici del culte catòlic i les llibertats de l’Església a Menorca, però aviat Kane i altres governadors, amb el seu desig vehement d’anglicitzar Menorca, es van immiscuir en diverses matèries d’orde religiós intern. Kane va fer una reglamentació de la clerecia (1 de desembre de 1721) amb 17 articles. Els eclesiàstics, vexats, protestaren violentament. Llavors era Vicari General de Menorca el doctor Miquel Barceló, digne adversari d’en Kane per la seva energia. El noble don Joan de Bayart va ser comissionat per anar a Londres a queixar-se contra el governador. La polèmica va ser llarga, sense que els contrincants, lluitant sincerament a favor dels seus principis, arribassin a una concòrdia.

Els governadors successors d’en Kane no van tenir les seves bones qualitats. Felip Anstruther —que anomenaven, de malnom, «Es Vermell»— era despòtic i desitjós d’enriquir-se fos com fos; durant el seu govern va estar sempre en desacord amb les autoritats menorquines. Remogut del càrrec el 1742, el Consell dels Lords va escoltar les queixes dels menorquins i el van obligar a restituir més de 20 mil duros a la Universitat de Maó. El general Wynyard, que governà des de 1744 fins a 1748, no va ser millor; volia que els menorquins servissin forçosament en els vaixells de guerra anglesos; exasperats els insulars, acudiren a la força per a defensar la seva llibertat; a Sant Climent moriren, a pedrades, alguns mariners britànics, i a l’Arraval de Sant Felip les mateixes dones, armades amb les eines que trobaven a mà, van fer fugir una barca de «matelots» que volien reclutar homes de la dita població.

El darrer governador de la primera dominació anglesa fou, en canvi, un home honrat i comprensiu: sir William Blakeney, que començà a exercir el càrrec l’any 1748. L’any següent manà fer un cens de població que, sens comptar la clerecia ni els militars de guarnició —dos elements molt nombrosos aleshores— donà un resultat de 20.815 habitants a Menorca. Blakeney, encara que va tenir conflictes amb la clerecia, va posar, en nom del monarca britànic, la primera pedra de la nova església del Carme de Maó. El mateix any la nombrosa i florent colònia grega, de rics comerciants i armadors, inaugurava el temple ortodox de Sant Nicolau de Mira —avui església de la Concepció— al Cós de Gràcia de Maó. En 1755 va aconseguir que el bisbe de Mallorca D. Llorenç Despuig practicàs la Visita Pastoral a Menorca, administrant la confirmació a 16.447 persones. Enèrgic quan era precís, Blakeney desterrà el rector de Maó Dr. Francesc Coll, empresonà el mostassaf i el notari Dr. Ballester, i una vegada, per tal d’assegurar l’orde públic, va posar als carrers de Maó peces d’artilleria i soldats que patrullaven amb baioneta calada.