CAPÍTOL XI

La reconquista de 1287

El gener de 1282 succeí a son pare en el càrrec d’almoixerif de Menorca Abú Ornar Hakam ben Çaid. Segons escriu Aben Aljathib, «avantatjava son pare en suavitat de caràcter…; com aquest, escrigué amb polida lletra, contava tradicions i recitava poemes; però no tenia capacitat de govern ni el zel que distingia son pare». Per culpa d’aquest almoixerif, benèvol i amador de les belles lletres, Menorca islàmica perdé sa independència.

El juny d’aquell mateix any Pere III el Gran entrava al port de Maó amb una flota de 150 veles, de pas al nord d’Àfrica on volia combatre les ciutats de Bugia, Bona, Alcoll i altres de Barbaria. Els dirigents àrabs menorquins van obsequiar el monarca aragonès, però traïdorament donaren avís a les ciutats amenaçades dels propòsits del rei Pere, i així aquella expedició fracassà. El monarca, irat per aquest fet innoble, decidí conquistar la nostra illa i ho proposà als magnats del regne reunits en les Corts de Lleida, rebent dels nobles, prelats i viles prou tropes, diners, armaments i naus per emprendre la conquista; però la mort li impedí aquesta empresa el dia 11 de novembre de 1285, després d’haver encomanat al seu primogènit i successor Alfons III, jove que tot just comptava 20 anys (car havia nascut a València el 4 de novembre de 1265) que realitzàs dita expedició.

Tot seguit el nou monarca desplegà una gran activitat disposant tots els preparatius de la conquista, donant moltes ordes des de diferents llocs: Saragossa, València i diverses poblacions catalanes. Finalment, en les Corts reunides a Osca l’octubre de 1286, manà fer una crida general a tots els magnats i cavallers de la doble monarquia, citant-los al port de Salou a primeries de novembre, on el 22 de dit any s’embarcà amb les seves tropes: «et ibi mare intrabimus cum familia et apparatibus nostris». Nomenà almiralls Ramon Marquet i Berenguer Maiol, i cap dels homes de guerra Pere Cornel. Reforçava la flota una quarantena de naus enviades pel rei Jaume de Sicília, germà d’Alfons. Al cap de dos dies, l’armada reial arribava a la Ciutat de Mallorca. Allà passaren els catalans i aragonesos les festes de Nadal; després la flota es feia novament a la mar en direcció a Menorca per a conquistar-la, no obstant la carta d’excuses de l’almoixerif, a la qual el rei Alfons contestà amb duresa: «Nós sabem lo contrari de les vostres paraules. Et per ço tot vós avets greument errat contra la nostra senyoria… e us gitam de nostra amor»: paraules que tenen tot el caràcter d’una formal declaració de guerra.

Però quan les naus cristianes eren a les proximitats del cap d’Artuig, al sud de Ciutadella, foren dispersades per una forta tramuntana, unes a Cabrera, altres a Capdepera, i altres —amb la del rei— a Porto-Petro. Aquella tempestat no durà gaire temps, i l’animós monarca s’embarcà novament i el 5 de gener de 1287 ja es trobava, amb solament 20 naus, al port de Maó, prop de l’illeta «dels Cunills», que des de llavors s’anomenà «l’Illa del Rei».

Des de l’arribada del monarca a la nostra illa fins a les capitulacions de rendició no es troba documentació dels fets aquí succeïts per vèncer els moros: hem d’acudir a la tradició menorquina, segons la qual, després de probables petites lluites, la batalla principal contra els sarraïns es donà el dia 17 de gener de dit any 1287, a la part nord del port de Maó. Les tropes musulmanes eren molt superiors en nombre i estaven reforçades per les vingudes del nord d’Àfrica; però no obstant la victòria fou per als cristians, que combatien valentament invocant en grans crits l’ajuda del sant del dia, Antoni Abat, i del patró del regne d’Aragó sant Jordi.

Els moros vençuts es van retirar al castell de «Sent-Agàyz», mentre el rei Alfons, després d’haver fet celebrar dues misses, una a la Mare de Déu en acció de gràcies, i l’altra en sufragi dels soldats morts, manà reposar la seva host uns quants dies i ocupar la vila i castell de Maó. Després, cavalcant davant dels seus homes, travessà l’illa cap a la capital Ciutadella. En arribar prop del castell amunt dit, l’almoixerif manà que davallassin els senyors de Binidofà, Binimodén, Binicodrell i Binimoama, per a rendir la fortalesa i tota l’illa als cristians. Era el 21 de gener de 1287.

Les capitulacions foren dures. Totes les ciutats i castells de Menorca eren possessió absoluta del rei d’Aragó. Els habitadors musulmans restaven esclaus, si no pagaven, com a rescat, set dobles i mitja per persona. Totes les seves finques, joiells i objectes propis, que no fossin vestits, passaven també a mans dels vencedors. Només quedaven exceptuades 200 persones, entre familiars i amics de l’almoixerif, que serien portades, a compte del rei d’Aragó, a Barbaria. El cavaller aragonès Blasco Ximénez d’Ayerbe jurà, en nom d’Alfons III, l’exacte cumpliment d’aquestes condicions, essent-ne testimonis G. d’Anglesola, Pere Cornel, Ramon Folch, Berenguer d’Entensa, Jaume Peris —germanastre bastard del monarca—, Sanç d’Antillo i Rui Ximénez de Luna, comanador de Montalbà per l’ordre de Santiago.

El dia següent Alfons III, al front del seu exèrcit victoriós, entrava triomfalment a la capital, Ciutadella.

Els detalls de la conquista de Menorca consten, com hem dit amunt, per una tradició que passà per tres etapes successives:

Ens hem detingut en aquestes explicacions per tal que ningú mostri menyspreu per la nostra tradició de la conquista, que encaixa molt bé dins els procediments d’historiografia d’aquella època. Més encara: és un detall significatiu que el fet que avui ens sembla més estrany —l’aparició de sant Jordi i sant Antoni abat, que ajudaven als cristians en la matança dels moros— és referit en dita tradició per boca «d’alguns moros que restaren a Menorca»; així resulta un fet prou explicable pel xoc psíquic de la derrota, sense haver d’acudir a una intervenció miraculosa, ni a un afegitó fabulós per part dels cristians.