CAPÍTOL I
El marc geogràfic
Pensam que la majoria d’autors han pecat de pessimistes en tractar de la topografia de Menorca. Ja a començaments del segle V el bisbe Sever escriu «que és la darrera en petitesa, aridesa i aspredat»; el geògraf Antillon l’anomena «roca sembrada de terra», i darrerament M. Verdaguer la defineix «pedres i vent» en el títol de la seva novel·la.
La nostra illa no té, és veritat, la bellesa esponerosa de les altres Balears. Les clares perspectives de Mallorca, amb les seves altes muntanyes i les seves valls vestides d’ametllers en flor, es veuen de seguida, com al primer cop d’ull admiram el tipicisme d’Eivissa, amb els seus poblets disseminats enmig de pinedes. La bellesa de Menorca és més amagada: cal descobrir-la a poc a poc.
Menorca està situada a l’extrem oriental de l’arxipèlag balear, i és la regió espanyola que està més al llevant. Es troba travessada pel paral·lel 40, que passa per damunt Ciutadella. La separa de la veïna Mallorca un canal de 18 milles d’amplada mínima, des del nostre cap d’Artuig fins a Capdepera.
Maó dista 98 milles de Palma, 130 de Barcelona, 196 d’Alger, 218 de Marsella, 223 de València, 230 d’Alguer (la població de Sardenya on encara es parla el català) i 232 d’Ajaccio.
La nostra illa té una llargària màxima de 47’800 Km., entre els caps extrems de Bajolí i Esperó de la Mola. L’amplària màxima és de 19’500 Km. El seu perímetre compta uns 220 Km., i la superfície total 701’84 Km2.
Geològicament presenta Menorca dues regions totalment diferenciades. Tirau una retxa imaginària que, partint de l’extrem del port de Maó, vagi seguint el centre de l’illa i, en arribar al terme de Ciutadella, pugi fins a les cales d’Algaiarens: al nord d’aquesta línia tindreu la zona de tramuntana, i al sud la de migjorn. La regió del nord —d’uns 267 Km2— correspon a les eres primària, secundària i quaternària; l’element primari és un fenomen curiós, que no trobam a les altres Balears. El sector de migjorn —d’uns 435 Km2— és uniformement de l’època terciària.
Però la divisió tradicional, tal com la comprèn des de fa segles la gent del camp, consta de cinc zones, clarament diferenciades tant per la morfologia com, sobretot, pels factors agrícoles: tramuntana, mitjania, migjorn, el cap de ponent i el cap de llevant.
Sortint del port de Ciutadella cap al nord, anant vers el llevant i, passat Maó, tornant a Ciutadella per la part del sud, presenten les costes de Menorca aquests principals elements morfològics:
a) Caps: Banyos, Bajolí, punta Nati, punta Rotja, cap Gros, Cavalleria, punta Redona, punta des Codolar, Favàritx o Capifort, cap de Mossèn Vives, cap Negre, Esperó de la Mola; punta de Sant Carles, punta Prima, cap d’En Font, cap de Ses Penyes, Artuig.
b) Cinc ports naturals:
El de Maó, un dels millors del Mediterrani, amb 5 Km. i mig de llargada i una amplada que oscil·la entre els 225 i els 750 m.; la seva importància estratègica i comercial determinà la capitalitat insular durant l’època romana i a partir de 1722.
El port de Ciutadella, de 1.100 m. de llarg, darrerament eixamplat.
El port de Fornells, de 5 Km. de longitud per 2 d’ample; si tingués més fons seria un port magnífic com el de Maó.
El port d’Addaia, de 3 Km. i mig de llarg i 400 m. d’ample: és un dels paratges més bells de l’illa.
I el port de Sanitja, al ponent del cap Cavalleria, històricament important per l’emplaçament de l’antiga ciutat romana de Sanisera.
c) Les cales i platges són nombrosíssimes en tot el perímetre de l’illa: Cala’n Blanes, Morell, ses Fontanelles, Algaiarens, el Pilar, Cala Pregonda, Tirant, Arenal d’En Castell, S’Enclusa, Presili, Es Grau, Sa Mesquida (lloc del desembarc espanyol en 1781); Sant Esteve, Rafalet, Alcaufar, Binibeca, Binisafulla, Binidalí, Cales Coves (amb importantíssim nucli troglodític), Cala’n Porter, Sant Llorenç, el gran arenal de So’n Bou (on es trobà el 1951 una important basílica paleocristiana), Sant Tomàs, Trebaluja, Santa Galdana, Macarella, Cala Turqueta, platja de So’n Saura, cala Blanca, Santandria (on desembarcaren els francesos el 1756).
Totes les cales de Menorca es prolonguen en forma de valls, barrancs o canals; entre ells és molt pintoresc el barranc d’Algendar, prolongació de la cala Santa Galdana. En tots aquests barrancs s’obren coves, naturals o engrandides per l’home, moltes amb vestigis d’habitació prehistòrica.
d) Sa Bufera, llac que comunica amb la mar prop de la platja d’Es Grau, Maó.
e) Encerclen l’illa fins una trentena d’illots; els majors són l’illa de les Bledes, de 600 m. de longitud i 60 d’altària, i la dels Porros, a la part de tramuntana; l’illa de les Sargantanes, dins el port de Fornells, amb restes d’un petit castell; el Pa de Sucre, l’illa d’En Colom (la major de les que entornen Menorca, amb una extensió d’un Km2 i mig, i una alçada de 44 m.; es troba separada de l’illa uns 400 m.; té una font i tres pous i una casa de pagès; també s’hi troben vestigis de construccions romanes). Dins el port de Maó hi ha quatre illes: la del Rei (on desembarcà Alfons III en 1287; s’hi trobà un notable mosaic romà; els anglesos construïren un hospital militar, que funcionà allà mateix fins fa pocs anys), la del Llatzaret (amb el trist edifici començat en temps de Carles III) que era una península fins que el 1900 es va obrir el canal de Sant Jordi que la separa de Menorca; l’illa Plana i la de l’Arsenal. A la part de migjorn només trobam l’illa de l’Aire, a l’extrem sud-est de Menorca; té 1.400 m. de llarg i és molt estreta; hi ha una farola.
Referent a l’orografia, existeix a Menorca un nucli central de pujols, amb ramificacions que formen els abruptes penya-segats de les costes, especialment en la zona nord. Al sud veiem una monòtona successió d’elevacions que declinen cap a la mar. Les principals altituds són: la muntanya del Toro, que té 357’96 m. d’alçada; aquesta màxima elevació és el centre geogràfic i espiritual de Menorca pel santuari de la Verge Patrona que el domina. S’Enclusa té 274’58 m. d’altària, i Santa Agueda 264’11: és notable per la via romana que puja fins al cim i per les ruïnes de l’antic castell on els musulmans rendiren l’illa a Alfons III en 1287. Altres pujols són: Ses Fonts Redones, de 237 m.; S’Ermità, de 236; Es Milocar de Binidelfà, de 220; la Falconera d’Alfurinet, de 205; Santa Bàrbara, de 190. La població menorquina més alterosa és Ferreries, encara que no ho sembli per estar encerclada de muntanyoles.
El clima de Menorca és temperat, a causa de la seva situació dins la zona mediterrània i la seva condició marítima. Les poblacions de l’interior tenen temperatures un poc més extremades que les de les costes. Les màximes són de 10 a 12° damunt zero l’hivern i de 20 a 26° l’estiu. Els fenòmens meteorològics més acusats són la humitat —que sol oscil·lar entre els 70 i els 73 %— i el vent, sobre tot la tramuntana, freda i seca. Les pluges solen ser freqüents de setembre a novembre, precedides per tempestats a finals d’agost (vers la diada de Sant Bartomeu). Les pedregades no són rares, però sí la neu; en els darrers anys, la única nevada copiosa es registrà el febrer de 1956.
Contra l’opinió general de que la nostra illa és àrida i despullada de vegetació, els boscs ocupen el quinze per cent de l’extensió de Menorca. Les zones forestals es troben preferentment als termes central i occidental. Els llocs més boscosos són prop de la costa septentrional, sobre tot vora la pintoresca carretera de Maó a Fornells, i la regió denominada La Vall, al nord del terme de Ciutadella. Al centre de l’illa està ben poblada d’arbres la zona des del Toro a Alaior.
Les espècies forestals menorquines són els pins i les alzines. Els arbusts més freqüents són les mates o llentrisques i els ullastres (que ja al segle XVI s’empeltaren d’olivera); és curiós veure com, encorbats per la tramuntana, endinsen fondament les arrels en la roca, com un símbol del menorquí, avesat a lluitar, a través de la seva atzarosa història, amb els homes i amb els elements.
Les influències conjugades de la mar, del terreny rocós i del vent de tramuntana, han exercit un paper preponderant en la formació de l’esperit menorquí i en les variades realitats de la història de l’illa. Les tres coses donen un caràcter molt peculiar a la nostra illa, rica en colors dels penyals i de les terres: gris, ocre, negrós, vermell, amb els illots verds de les zones boscoses, les pinzellades de calç de les pulquèrrimes casetes camperoles i allà al fons la retxa blava de la mar, tot inundat de llum pel sol esplèndid.
BIBLIOGRAFIA
BAULIES CORTAL, Jordi: Menorca. Notas geográficas, Ciutadella 1961. Obra després ampliada en 3 vol., L’Illa de Menorca, Barcelona 1964-1967.