CAPÍTOL XIII

Els dos assalts turcs del segle XVI

Les causes de les dues grans desgràcies que van endolar la nostra illa en el segle XVI són: el gran poder de l’imperi turc, que dominava quasi tot el Mediterrani i ocupava ja la meitat d’Europa, fins amenaçar repetidament la mateixa Viena, i la vergonyosa aliança dels reis francesos, que es gloriaven del títol de «Cristianíssims», amb els turcs, per tal de combatre els espanyols. Això va determinar que bona part del litoral oriental de la nostra pàtria hagués de sofrir els atacs dels infidels.

Referent a Menorca, els assalts turcs van produir el següents efectes:

El primer assalt va ser contra Maó, el setembre de l’any 1535. El dirigí el famós renegat Haradin, més conegut pel nom de «Barba-rossa», gran almirall del soldà Solimà II. El primer del dit mes l’armada turca entrava en el port de Maó, enarborant traïdorament les àguiles imperials, per fer creure als maonesos que eren vaixells de l’emperador Carles, que acabava la conquista de Tunis. Maó comptava llavors només 300 «focs» o famílies, que donen una mitjana d’uns 1.500 habitants, entre ells només 350 aptes per al servei de les armes. Els maonesos es preparaven a rebre festivament les naus imperials, i dos franciscans, fra Bartomeu Genestar i fra Francesc Coll, van prendre una barca per a sortir a camí a la flota; en ésser prop van poder constatar l’engany, i tornats a la ciutat donaren l’alarma, de manera que, quan els turcs arribaren davant Maó, van trobar les portes tancades i les escasses forces dispostes a la defensa. Els dirigents maonesos eren Jaume Escala, batle, Pau Serra, major del castell, Gil Calderer i Jordi Uguet, capitans dels homes d’armes, i Francesc Mir, artiller. Veient que Barba-rossa desembarcava les seves tropes —uns 2.500 homes— per assetjar la vila, els maonesos van enviar avís del perill que corrien al governador resident a Ciutadella. Aquest era un home ja vell —la història no ens ha conservat el seu nom— però resolt i enèrgic: immediatament disposà una companyia per a socórrer la ciutat amenaçada, amb l’ajuda dels cavallers ciutadellencs i de les forces que reclutava al seu pas pels pobles de l’illa. El dia 3 de setembre aquesta companyia entrava en contacte amb els turcs, que molt superiors en nombre la van desfer en lluita sagnant en la qual moriren el governador i cent dels seus millors cavallers. Aquest fracàs va destruir, amb l’esperança de salvació, la moral dels maonesos. Es reuniren juntes on es succeïen la decisió de resistir fermament i les notes de covardia dels que insinuaven rendir la ciutat, esperant trobar així alguna pietat en els enemics. Desgraciadament va prevaler aquesta darrera opinió: alguns dels dirigents passaren al camp dels turcs per a estipular la rendició de la ciutat, amb la condició que serien respectades de tota violència les seves persones, famílies i cases. La trista defecció es consumà el vespre del dissabte 4 de setembre de 1535, quan només feia dos dies i mig que havia començat la impugnació per part dels turcs. La nit següent va ser dantesca per Maó: martiris de franciscans (els dos que havien donat avís de l’arribada de la flota enemiga, i el pare guardià fra Miquel Capó, per haver sumit les sagrades formes abans que els turcs les profanassin), assassinats, violacions, incendis de les esglésies, dels arxius i de les cases, pillatge de tot allò que tingués algun valor i presa d’uns 600 captius, que, al matí del dia següent, foren portats amb l’armada cap a Turquia… Tot ho contemplaven, horroritzats i avergonyits, els dirigents traïdors des del predi Binimaimut. El seu càstig no es va fer esperar: per orde del Virrei de Mallorca Don Jimen Pérez de Figuerola, el 8 del mateix mes de setembre començà el procés informatiu, amb declaració de vuit homes i cinc dones. Segons els rigorosos procediments judicials de l’època, quatre dels processats —entre ells una dona— foren sotmesos a turment. Abreviarem aquesta trista pàgina: el procés es prolongà més d’un any, i el 24 d’octubre de 1536 es van complir les terribles i cruels sentències capitals contra els cinc principals inculpats, en la plaça del Born de Ciutadella, amb les repugnants mutilacions que llavors solien fer-se per castigar els delictes més greus.

S’ha suposat que, entre morts i captius, Maó devia perdre la meitat de la seva població. Els qui van poder-se salvar, anaren després a residir a Ciutadella o a les altres poblacions de Menorca. Aquells qui van preferir continuar en la ciutat desolada, van haver de fer heroics esforços per a reconstruir-ne primer la muralla, després l’església i les cases. Dels pobres captius no hi ha cap notícia d’haver pogut ser rescatats.

Vint-i-tres anys després, arribà la «desgràcia de Ciutadella», com se l’anomena des del mateix fet de la invasió turca de l’any 1558. El matí del 30 de juny van aparèixer en aigües del nord i del gregal de Ciutadella cent quaranta veles d’una formidable armada, composta tota de galeres, llevat de sis o set galiotes. El regent de la Reial Governació mossèn Bartomeu Arguimbau manà recollir gent de les diferents poblacions de l’illa i fortificar Ciutadella, mentre els turcs desembarcaven quinze mil homes i assetjaven la ciutat, combatent les muralles amb vint-i-quatre canons grossos, per espai de set dies seguits. Tots els assetjats, dirigits per dit regent, pel capità de la companyia d’infanteria Miquel Negrete i pels cavallers, contribuïen heroicament a la defensa, i «no obstant que la gent era poca —diu la immortal Acta de Constantinoble—, amb l’ajuda de les dones i donzelles se fortificaven i bastionaven amb rames, llenya i terra, llanes, matalassos i saques de robes i altres coses, i així treballaren de dia i de nit, fins caure en terra de pura son i cansanci, i en açò moriren molts de les pedres que sortien de la muralla pels cops de l’artilleria». Els jurats, capitans i altres persones principals, veient la força dels enemics, proposaren al regent Arguimbau i al capità Negrete abandonar la vila; però aquells dos dirigents van respondre que no els pareixia bé deixar la terra, sinó defensar-la «usque ad mortem», així com convenia al servei de Déu i del rei. Ferit el mateix regent, morts la majoria dels artillers, incendiada la casa de la Universitat on es cremaren les municions, desfetes les muralles en diferents llocs, el fatídic 9 de juliol de 1558 —dia de dol i de glòria per a Ciutadella— els turcs van entrar a la ciutat, vencent la darrera resistència que un punyat de ciutadellencs encara oposaren en el Born. Durant tres dies van estar-se els enemics a la població, «matant, saquejant i cremant amb molta crueldat». L’abadessa de Santa Clara, mare Agueda Ametller, va ser penjada i arcabussejada. Els turcs cremaren els arxius, profanaren les esglésies, destruïren les cases, van robar tots els objectes de valor, es van endur a Turquia 3.452 persones (entre elles 186 de Ferreries, 97 d’es Mercadal i 70 de Maó, que es trobaven a Ciutadella o havien acudit a defensar-la). Entre els captius es comptaven el regent de la Reial Governació mossèn Arguimbau, el capità Negrete, alguns cavallers, gran nombre de sacerdots i de monges claresses, i altres persones de tot estat i condició; en coneixem els noms per les llistes que es van fer per a rescatar-los. De tal manera la població restà arruïnada, que el governador interí mossèn Frederic de Cors, que vingué de Mallorca després del desastre, havia de passar les primeres nits dins una cova, per no haver-hi a Ciutadella cap casa habitable.

Tots els detalls de la gloriosa «desgràcia» de 1558 ens són ben coneguts gràcies a un document importantíssim en la nostra història: la famosa «Acta de Constantinoble», feta a la capital de Turquia pel notari menorquí mossèn Pere Quintana a requeriment del regent Arguimbau i del capità Negrete, en presència del cavaller mossèn Joan Martorell, del prevere Rafael Bru, de Martí Traver, del ferrer Joan Aloy i de l’amo Gabriel Mercadal, de la possessió de Biniatzèn, tots ells detinguts en captivitat en la ciutat del Bósfor. L’Acta, redactada el 7 d’octubre d’aquell mateix any 1558, està —escrivia el malaguanyat Mn. Salord Farnés, tan gran amant com bon coneixedor del nostre passat— «així dictada, escrita i firmada a Constantinoble per aquells mateixos que a Ciutadella realitzaren els fets que conten. Pareix que està encara calent l’ardor heroic que els animà. Sota les austeres fórmules notarials, batega tota la tràgica i gloriosa epopeia de la “Desgràcia de Ciutadella”. Es el títol més llegítim, la més autèntica executòria de noblesa de la nostra ciutat i encara de tota l’illa, ja que tots els municipis menorquins llavors existents van estar representats en la defensa de la capital. Llibre sagrat, breviari de patriotisme, que no hauria de mancar en cap de les nostres cases i que haurien d’aprendre de memòria els nostres al·lots, és norma de conducta ciutadana per a aquells que, sentint la dignitat i l’orgull del nom de ciutadellencs i menorquins, volen participar de la noblesa de la nostra ciutat i de la nostra terra».

Les autoritats menorquines es van preocupar tot seguit de rescatar els milers de captius. Van aconseguir que el rei Felip II concedís franquícia de delmes per espai de deu anys, i que el papa Pius IV autoritzàs un jubileu extraordinari, extensiu a tota Espanya, per arreplegar els doblers necessaris per a la redempció de tants d’esclaus menorquins. Però la glòria principal d’aquesta caritativa missió correspon al clergue alaiorenc doctor Marc Martí Totxo, que l’any 1564 passà personalment a Constantinoble per exercir la seva àrdua i perillosa empresa. Prop d’un any durà la seva estada a la capital de Turquia, enmig de mil dificultats i contradiccions; però va redimir bastants captius i deixà el camí expedit per al rescat de quasi tots els restants. Aquesta heroica acció va ser premiada pel monarca amb el nomenament de paborde, que el Dr. Martí va exercir per espai de cinquanta anys (1567-1617) amb un zel exemplar, entre les grans dificultats que llavors presentava l’illa i sobre tot Ciutadella, desfeta materialment i moralment després de la terrible prova.

Dels objectes que els turcs van robar i portar a Turquia, només dos existeixen avui a Ciutadella perquè van poder ser rescatats a preu de bones dobles d’or: el famós «Llibre Vermell», col·lecció de les cartes reials i franquícies de la nostra General Universitat, portat a Ciutadella per la senyora Esperança Alzina, i un artístic relleu de fusta, que representa l’adoració dels pastors, propietat del monestir de Santa Clara. Dues relíquies anteriors a la desgràcia de 1558, que simbolitzen l’honor ciutadà i la fe religiosa del nostre poble.

La gloriosa gesta del 9 de juliol de 1558, anualment celebrada a Ciutadella amb un solemne aniversari en sufragi dels morts de l’assalt turc i una sessió extraordinària i pública a l’Ajuntament, on es llig l’Acta de Constantinoble, té enmig de la plaça del Born el seu monument: l’Obelisc alçat l’any 1857, amb quatre làpides de marbre amb inscripcions llatines dictades per Josep M^a. Quadrado inspirades en l’Acta de Constantinoble, que traduïdes diuen així: «Per la religió i per la pàtria, aquí vam resistir fins a la mort l’any 1558».