CAPÍTOL V

Menorca pre-romana

Encara en ple esplendor de la cultura talaiòtica, la nostra illa va ser visitada per pobles que, empesos pel seu afany comercial o pel seu desig de conquistes, travessaven la Mar Mediterrània.

Els fenicis, ardits navegants que en ses poderoses naus arribaven fins a la llegendària Tarsís a cercar el cobdiciat metall de les mines de Río Tinto, van estar a Menorca, com se desprèn de la troballa d’alguns pocs objectes metàl·lics i de vidre de colors. Ells van ser, segons alguns etimologistes, els qui donaren nom a les Balears, en honor de son déu Baal. També anomenaren la nostra illa amb el seu primer nom conegut: «Nura», derivat de «nur», que en la llengua fenícia equival a «foc»: com si diguessin «illa o terra del foc», a causa de les fogueres que hi veien, passant de nits prop de les nostres costes.

També els grecs calcigaren terra menorquina. Dels diferents pobles hel·lènics que per aquí van passar, el primer sembla que va ser el dels focencs, en la seva gran expansió mediterrània del segle V a. C. Van deixar-nos pocs, però interessantíssims vestigis: unes quantes estatuetes arcaiques de bronze, entre les quals és molt notable l’harpia, trobada el segle passat a Rafal Pere i conservada al Museu Diocesà. Els focencs solien anomenar els llocs per on passaven amb el sufix «ussa»; pareix que correspon a Menorca l’apel·latiu «Meloussa», «illa del bestiar», primera prova de la riquesa ramadera de la nostra terra ja en temps tan remots. Altres vestigis hel·lènics són unes poques monedes, urnes, àmfores de forma molt elegant i altra ceràmica.

Es creu que, devers mitjan segle V a. C, van ocupar Menorca els cartaginesos. Aquesta ja no fou per establir-hi factories comercials, sinó una dominació plenament militar; els africans van aprofitar els ports menorquins per a les seves esquadres, van recrutar a Menorca foners per a les seves nombroses tropes mercenàries: aquells intrèpids «fundibularii» de què tracten les obres militars clàssiques. També tenien els cartaginesos a Menorca una guarnició; sembla que l’any 252 els naturals es van revoltar i degollaren els soldats, i fou necessària la presència del famós Aníbal Barca per a ofegar la rebel·lió.

Segons uns autors foren els fenicis, segons altres els cartaginesos els fundadors de les poblacions menorquines més antigues: Jamma, Maghen i també Sanisera (citada més endavant per Plini). Sever, en la seva carta de 417, els anomena «púnics», nom que, si en rigor pot significar tant fenicis com cartaginesos, com a germans de religió, raça, llengua i cultura, se sol aplicar preferentment a aquests darrers. Opinam que devien fundar les dites poblacions damunt antics poblats prehistòrics ja existents des de segles remots; altres d’aquests van ser abandonats en començar l’època històrica; Sanisera durà un poc més, fins la dominació romana; en canvi les antigues Jamma i Maghen van tenir major sort, conservant-se i augmentant de categoria i d’habitants, a través de les més variades vicissituds històriques, fins a convertir-se en les actuals Ciutadella i Maò. Jamma, Maghen: ¿Quin és l’origen i significació d’aquests noms? Molt han escrit damunt aquesta obscura qüestió els diferents autors, i han emès opinions molt diverses. En citarem només una, perquè ens sembla de major garantia, provada com està amb arguments filològics. L’esmentat bisbe de Menorca Sever, al començament de la seva famosa carta ens presenta les dues principals poblacions menorquines, que anomena amb les formes llatinitzades de Jamnona i Magona, i ens proporciona un indici preciós per a interpretar la significació dels vocables respectius; escriu així l’antic bisbe:

«Els púnics van fundar dues petites poblacions, i les anomenaren segons la regió on estaven: Jamnona mira al ponent, Magona al llevant».

Segons això els noms de les dues ciutats tindrien relació amb la seva respectiva situació geogràfica. El cas de Jamma, rigorosament estudiat, ha estat definitivament resolt. «Jamm», en les llengües semítiques —com era la parlada pels fenicis i cartaginesos— significa «la mar» i també «ponent», per la situació que ocupa el Mediterrani respecte a Palestina. D’aquí resulta que Jamma equival a «lloc occidental», «ciutat de ponent». Es curiós notar que avui encara la pagesia de Menorca designa el terme de Ciutadella —el més occidental de l’illa— amb la denominació vulgar de «es cap de ponent».

El cas de Maghen, en canvi, no ha estat satisfactòriament explicat. No hi ha cap paraula semblant que vulgui dir orient; però sí «escut», i també «protecció», «defensa»; en aquest sentit escau molt bé al magnífic port maonès, on se defensaven i protegien els vaixells cartaginesos. Sever devia desconèixer les llengües semítiques; sabent el significat de Jamma, n’atribuí un de semblant a Maghen, cosa no prou exacta.

Són nombrosos els autors grecs i llatins que parlen de les Balears abans de la dominació romana. En tractar dels seus habitants, els presenten com habilíssims en l’ús de la fona. Diodor de Sicília (segle I), citant Timeu (segles IV-III a. C.) escriu:

«Segueixen després davant de la Ibèria vàries illes que els grecs anomenen “Gymnèsies”, perquè els seus habitants van nus durant l’estiu, i els indígenes i els romans, “Balears” —del grec “ballo”, disparar—, per ser els homes més hàbils del món en tirar grans pedres amb ses fones… Una i altra illa tenen més de 30.000 habitants. Viuen en enfonys de les pedres i obren coves als penya-segats i soterranis en diversos llocs, on habiten cercant al mateix temps abric i seguretat. Una altra cosa, també completament diversa dels costums dels altres pobles, és la que fan amb els morts: després de trossejar els cossos amb pals, posen els membres dins una urna i damunt hi posen munts de pedres. Les seves armes són tres fones, que duen entorn del cap, a la cintura i a la mà. Quan els obliguen les necessitats de la guerra, tiren les pedres més grosses que els altres amb tanta força que semblen projectils sortits d’una catapulta. Per açò, en els assalts, feren greument els qui estan en les muralles, i en batalla campal esclafen els escuts, els elms i tota mena d’armadura. I dirigeixen tan encertadament la pedra, que la major part de les vegades donen al blanc. La causa és la contínua pràctica que tenen des d’infants, perquè els petits ja s’exerciten, sota la direcció de sa mare, en l’ús de la fona: posen un pa dalt d’un pal i no els donen menjar fins que amb la fona l’han fet caure».

Al segle II, Anneus Florus, en el llibre La guerra balear, escriu:

BIBLIOGRAFIA

BORRÀS REXACH, Cristòfor: Los honderos baleares, Palma 1970.