CAPÍTOL XV

La vida menorquina en el segle XVII

1. Detalls de la vida quotidiana. En el segle que historiam els rellotges eren encara un raríssim objecte de luxe. En canvi, les campanes de les esglésies i convents anaven ritmant tota la vida. Ningú no deia: Una hora abans de sortir el sol, ni a mitjan matí, ni una hora després de post el sol, sinó: A toc de matines, a toc de Sanctus, a toc d’Animes. L’Angelus de migdia marcava a tothom l’hora d’anar a dinar; el toc de vespres, l’hora d’anar a la feina o a l’escola fins al toc de l’oració vespertina. I, ja entrada la nit —a les nou a l’hivern, a les deu a l’estiu—, el toc de la «queda» prescrivia rigorós silenci i descans general. Igualment les campanes senyalaven el pas dels fets que donaven alegria, tristesa o preocupació als habitants: el repicar de les festes, el toc d’agonia, el plany pels difunts, l’alarma davant un perill comú de tempestat, invasió o incendi.

Com la jornada, també el transcurs de l’any era dirigit per les celebracions litúrgiques. Les quatre estacions anaven senyalades per les festivitats de Nadal, Pasqua, Cincogema i Sant Miquel. La pagesia ha conservat, fins als nostres dies, aquesta divisió anual.

En despertar-se, després que els nostres avantpassats arribaven a fer foc, fregant el ferro amb pedra foguera fins inflamar unes palletes ensofrades, encenien les llumeneres o «llums amb cruies», que solien mantenir amb oli de llentrisca; l’oli bo d’oliva era un luxe, que es veia només a les cases dels senyors; major luxe encara eren les candeles de cera, quasi exclusives dels actes religiosos. Per això, quan en les completes solemnes dels patrons dels gremis o de les festes populars es donava als assistents una candeleta, se’ls feia un obsequi de vertadera qualitat.

Ciutadella i Maó, les dues ciutats amurallades, tenien les portes tancades durant la nit. A Maó hi havia els portals d’en Servera o Sant Roc —únic que encara subsisteix—, de St. Cristòfor, del Cap d’es Cós, Portal de Mar, Portal d’es Castell i Portal Nou, fet l’any 1673. A les muralles de Ciutadella s’obrien les portes d’En Sales, de Mar, de la Font, de Maó i d’Artuig.

Fins ben entrat el segle XIX no hi havia places de mercat a Menorca. En temps passats les verdures es venien a un carrer, a un altre el peix, la carn a un altre. A Ciutadella, el carrer del notari Quintana conserva encara el seu nom vulgar de «carrer de sa Carnisseria», i el de «Ses Voltes», dedicat a Josep M^a. Quadrado, era antigament «es carrer de ses verdures». Els pesos emprats eren: un quintar, que tenia 4 arroves; cada arrova, 26 lliures; cada lliura, 12 unces. Els cereals es mesuraven amb quarteres; cada una tenia 6 barcelles, i cada barcella, 6 almuds. El vi aspre i vermell de la terra es venia dins els soterranis en quarteres; dues quarteres formaven una gerra i 5 un barraló; 4 barralons eren una càrrega. L’oli, l’aiguardent i la llet es venien a pes, amb lliures. La base del sistema monetari era la lliura, que estava dividida en 20 sous; cada sou eren 12 diners. Es fàcil treure l’equivalència amb la nostra moneda actual: una lliura i mitja eren 5 pessetes, o sigui que una lliura valdria avui 3’33 ptes, però el valor adquisitiu era molt més elevat.

La llana de les ovelles menorquines era la base principal de la indústria del vestit. A totes les poblacions hi havia paraires i teixidors. També es teixia el lli, però era ja matèria de luxe, pròpia per als ornaments d’església i per a la roba interior i de llit de les cases més riques. A Menorca es feien les robes que trobam anomenades en els inventaris d’aquell segle que historiam: friseta comuna, camellina, estamenya, mescleta, cordillat… Els passamaners també tenien sempre feina, fent galons d’or i plata per als ornaments litúrgics i les casaques dels cavallers.

Els dies de festa grossa hi havia la pompa de les solemnitats religioses a les esglésies parroquials i conventuals, on el nombre elevat de capellans i frares permetia donar tot el relleu a les grans diades del calendari. Es comprèn que els menorquins del segle XVII fossin molt inclinats a les funcions sagrades, no solament per religiositat, sinó també perquè no hi havia llavors altra manifestació de bellesa, d’art ni d’esplendor fora d’aquelles celebracions. Arquitectura, escultura i pintura, orfebreria i brodats, cant i música, tot s’emprava principalment per al culte diví. Amb tal esplendor no es podien comparar els humils divertiments profans dels pobles, ni tan sols la vida a les cases senyorials. Al costat de les cerimònies pròpiament litúrgiques, van créixer curioses supervivències del teatre religiós medieval, com era la funció de l’Endavallament de Jesús mort de la creu, la tarda del Divendres Sant, i altres representacions ingènues, com els Pastorells al temps de Nadal, o sobre la vida de Sant Antoni Abat, que a Ciutadella es feia en les muralles.

Eren molts els dies de precepte, i encara es multiplicaven les festes votives, les dels titulars de gremis i confraries, els sermons dels convents i moltes processons, especialment en les freqüents rogatives en què els menorquins demanaven al cel ser alliberats de les afliccions que patien o almenys poder sofrir-les amb major resignació. Una de les rogatives més importants va fer-se l’abril de 1622, en què es va dur fins a Ciutadella la imatge de la Mare de Déu del Toro. La visita es repetí l’any 1659.

Les principals manifestacions de l’antiga pietat menorquina es troben en les obres pies, curosament anotades en els testaments i partides de defunció d’aquell temps. La devoció a la Mare de Déu presenta a Menorca una curiosa forma, general a tota l’illa: celebrar la missa votiva de l’Assumpció en les exèquies dels difunts. Moltes senyores benestants deixen, en morir, les seves robes millors perquè siguin ornaments d’església; així Antònia Camps, muller de mossèn Bernat Arguimbau, morta el 3 de març de 1611, «dexa per amor de Déu los seus faldons que té de mescla ab vius de vellut negre a la Yglésia de Sant Antoni per a què de aquelles es faci un pali».

Les diversions populars solien ser «vegues» o anades al camp o a les platges, balls encantats als carrers en les festes patronals, jocs a les bolles o a pilota vora els valls de les muralles; això eren tots els esplais d’aquell temps.

Es curiós constatar que, enmig de la pobresa i les freqüents calamitats que, com veurem més envant, afligien Menorca en el segle XVII, els menorquins tinguessin encara gust per l’ostentació i luxe del vestit. No ho creuríem si no ho digués clarament el veedor mossèn Francesc Negrete en el memorial amunt esmentat: «El pobre —diu— se quiere vestir como el rico y el pagès como el cavallero y el oficial como el ciudadano». Proposa que s’acabi la importació de teles fines: «de las lanas que se crían en Menorca harán paños bonísimos para vestirse, como yo he hecho cordelleta, mezcla y estameña, todo muy bueno».

2. Calamitats naturals. Durant el segle XVII pareixia que els elements es col·ligassin per fer més dificultosa la vida a Menorca. Primerament hi havia freqüents secades. En la tardor de 1621 i començament de 1622 no va ploure. La terra erma i dessecada no donava pastura i es moria el bestiar.

A més, nombroses plagues apareixien sobre el camp menorquí amb funesta regularitat: rates i ratolins, ocells, llagosta, orugues, cucs, anaven destruint tot allò que arribava a créixer malgrat la manca d’aigua i de conreu. En 1665 la Universitat General determina «que tots els pagesos de cada terme tingan obligatió de matar un corp o arpella, i tots los incolars de la illa tingan obligatió de matar sis pardals o beierols cada any». El 1684 la Clavaria General donava dos diners per cada almud ple de llagosts; el mes d’abril ja s’havien gastat així 202 lliures; més tard es donaven quatre doblers i fins un sou per cada almud. Les més altes autoritats donaven exemple d’anar a esvair els llagosts, com pel maig de 1633 en què «lo Sr. Governador, Magnífics Jurats y tot lo demés poble, estos dies són anats fora la vila» de Ciutadella perseguint aquells insectes que destruïen els sembrats.

Com és natural, aquesta manca de recursos agrícoles ocasionava repetidament una fam general. L’any 1645, per exemple, la més estreta penúria es va fer sentir, no solament en les cases dels pobres, sinó a l’hospital i als convents que sempre havien ajudat generosament la gent necessitada. En 1683, a manca de blat, els menorquins havien d’alimentar-se de castanyes de tan mala qualitat que prest es podrien i que, essent importades a l’illa, resultaven massa cares per a les migrades possibilitats dels habitants.

Encara hi hagué al segle XVII una calamitat més funesta que les males anyades i la fam: va ser la pesta que castigà durament la població de Ciutadella des d’abril de 1652 a finals de l’any següent. Segons D. Josep M^a. Quadrado i altres historiadors que l’han seguit, es tractava d’una epidèmia de pesta bubònica; però en realitat no era així, sinó còlera. En les partides de defunció dels apestats llegim moltes vegades que no van poder combregar a causa dels vòmits, que són precisament un dels símptomes del terrible flagell asiàtic. La malaltia començà amb gran violència a la zona rural: possessions Torre Trencada i Canavallons, i després atacà la població, que va estar durant llarg temps incomunicada del reste de l’illa. Resultant reduït i poc apte el llatzaret, la Universitat decidí convertir en hospital el convent de frares franciscans, mentre aquests passaven a habitar la casa del costat, que els cedí donya Rafela de Guevara. L’agustí fra Jaume Cantallops —com també un altre frare, fra Bartomeu Saura— s’oferiren a servir com a vicaris i assistir els apestats, sense més estipendi que un «hàbit nou de tela setina» per evitar el perill del contagi. Tots els qui morien del còlera —636 persones adultes, sense comptar el nombre possiblement superior d’infants— no podien ser enterrats en les sepultures dels seus majors dins les esglésies de Ciutadella, sinó al fossar, que prest va resultar insuficient; llavors van fer, fora portes i cap a la part de tramuntana, un altre fossar nou, a partir del juliol de 1652; gent de pagesia era també sepultada dins les coves del camp.

3. Perill de pirates i violències de bandejats. A més de totes aquestes calamitats naturals, els menorquins del segle XVII havien de sofrir altres desgràcies motivades per la malícia humana.

Tant les autoritats i guarnició militar com els habitants de l’illa vivien sota la contínua obsessió d’un desembarc per part de les potències europees enemigues d’Espanya. A més, els pirates musulmans del Nord d’Àfrica feien freqüents incursions, malmetent els camps i emportant-se captius. Els pagesos es defensaven formant companyies rurals i construint torres de vigilància i de defensa; però ja hem dit al capítol anterior que van haver de deixar les regions de la costa i refugiar-se a la zona interior de l’illa.

A més, dins Menorca mateix hi havia els facinerosos que anomenaven bandejats. Eren nombrosos i s’amagaven dins coves. Dificultaven la comunicació entre les poblacions de l’illa i comprometien tota seguretat personal. Avui dia ens sembla mentida que en aquell temps no poguessin anar pel camp sense greu perill de la vida. Molts d’aquells malfactors arribaren a Menorca fugint de la justícia, particularment de la veïna Mallorca, agitada en faccions sagnants; altres eren menorquins que es posaven fora de la llei després d’haver comès algun delicte, tal vegada desesperats per la fam i les calamitats que els afligien. Imposaven als pagesos atemorits que els alimentassin; de vegades entraven en quadrilles dins les poblacions, on s’acollien al dret sagrat dins esglésies i convents, provocant així litigis entre les jurisdiccions eclesiàstica i civil, totes dues ben zeloses de les seves prerrogatives. Es curiós el cas del «donzell» mossèn Joan Ametller Gomila (1607-1644) qui, per tal d’evadir una sentència judicial que l’afectava, es va fer bandejat i va viure al marge de la llei durant alguns anys.

Prou maldaven les autoritats reduir per les armes les violències produïdes pels bandejats. Els governadors organitzaven severes repressions; ja hem dit que un d’ells, Valenciano de Mendiolaza, morí de les ferides rebudes en aquesta empresa, en 1636. Nou anys després, un altre governador manifesta als Jurats: «Bé saben Vosses Magnificències que pochs mesos a esta part se han comesos molt graves delictes, així en matar algunes persones, com també robar y portar tot género de armas prohibidas, y de com se troben el dia de vuy en la present illa passats de trenta bandejats; per lo qual desitjós el Sr. Governador de donar remey a tants delictes, y per la pau y quietud de la illa, demana a Ses Magnificències lo que convé per el servey de S. M. y que se li doni tota la assistència pera poder millor capturar y castigar los delinqüents que ab tanta llibertat y sens temor de la justícia cometen nous atentats…».

Aquell mateix any 1645 el Reial Patrimoni arribà a oferir la llavors extraordinària quantitat de 200 duros als qui capturassin tres facinerosos principals. Acudeix la Universitat al governador, i aquest decreta una mobilització general de tots quants puguin portar armes, per a recórrer, en esquadres, camps i poblats. Però amb tot i això no poden reduir els bandejats, i al cap de cert temps, davant la gran misèria que sofreix el poble, no es poden seguir les despeses que la campanya contra els malfactors ocasionava. Encara més envant el governador «elegí 12 hòmens de cada vila, armats d’armes de pedra —és a dir, d’arcabussos i pistoles provists de pedres fogueres— per a rondar los termes d’esta illa per lo dit efecte de perseguir los bandits».

Els bandejats que es podien agafar eren executats amb ràpida i rigorosa justícia. En 1650, per exemple, el malfactor Joan Ventayol morí «de unas arcabussadas de la justícia; no confessà ni rebé cap altre sagrament, que en caure y morir fonch una cosa».

Alguns desgraciats hi havia que, havent estat a la presó i amollats després, eren assassinats fredament pels bandejats, segurament pel temor de que en el turment haguessin declarat alguna cosa que els comprometia. A tal respecte resulta interessant transcriure aquesta partida de defunció de Ciutadella:

«A 19 de Maig de 1610 lo Rnd. M.° Gabriel Janer, pre., enterrà a Pere Ventayol, treballador, en la Iglésia o cemiteri de St. Joan de Artuig, y a sa muller Margalida Sabatera, filla de Jaume, los quals trobaren morts molt prop del pou de la possessió anomenada El Pare; los quals trobà la justícia reial, és a saber lo Sr. Governador y lo Sr. Antoni Negrell y lo Sr. Assessor y ministres del Rey anaren a dit lloc per a fer son offici; y trobaren que lo dit Pere Ventayol era mort de cops de pedrenyal y de puñalades, y la muller judicaren que també era morta de pedreñalada, y lo dit Pere Ventayol avia pocs dies que la justícia lo tragué de la presó per no haver confessat res en los torments, y lo pabordre lo oy en confessió, y marit y moller anaven per les possessions acaptant… ¡Que Déu los dón la glòria!».

Espanta veure el gran nombre de persones que en aquell segle XVII moriren de mort violenta, de vegades amb nou punyalades. I aquests delictes no mancaren ni durant el temps del còlera a Ciutadella, sense que aquell flagell espantós desarmàs la mà dels criminals.

Entre aquests i els qui eren induïts al mal per la desesperació i la fam, les presons de Menorca estaven tan plenes, que els advocats d’ofici havien de demanar l’ajuda d’altres juristes per a la defensa de les nombroses causes.

4. Immoralitat i supersticions. La manca de seguretat per a la vida, a més de les calamitats de l’època que historiam, influí de manera perniciosa en la moral dels menorquins. Dins les poblacions estaven a l’orde del dia les baralles, les injúries, els odis inveterats, les venjances sagnants, les calúmnies, els cops i els maltractes.

Per altra part, la laxitud moral es manifesta en el gran nombre de fills il·legítims. Ja des del segle anterior existia a Ciutadella una casa pública, establerta, per tal d’evitar majors mals, l’any 1567 en unes quantes cases del carrer de Sant Joan, arruïnades encara després de la destrucció pels turcs.

Lacra molt característica d’aquell temps era una vertadera epidèmia de persones «embruixades, spiritades i endemoniades», que pertot arreu apareixien, donant a l’ambient una obsessió que manifesta una psicopatia col·lectiva molt intensa, produïda sens dubte per la manca d’alimentació suficient i per la contínua tensió a causa dels mals que per tot arreu amenaçaven. Existeixen a l’arxiu del Tribunal del Sant Ofici processos molt curiosos que ens fan viure el morbós estat psicològic d’aquells temps. També les autoritats civils es preocupaven de posar remei, dintre les possibilitats, a tant de desequilibri; però era recomanat major rigor en les persecucions inquisitorials, cosa que no faria més que augmentar els mals que es deploraven. Vegem, per exemple, l’exposició que, el juliol de 1678, feia el Jurat Clavari al General Consell:

«Déu nostro Senyor, per sos justs judicis, ha alguns anys permet haja en la isla personas spiritadas y endemoniadas, y per veure se ha estès y augmentat de cada dia en donas casadas, donzellas, religiosas y minyonas, y hòmens». I el Jurat aconsella «acudir al Rey nostro Senyor para que amoneste los senyors inquisidors de Mallorca apliquen son desvelo en fer averiguacions y castigar los delinqüents…».

5. Arquitectura del segle XVII. Els monuments que daten del segle XVII són molt interessants i poden reduir-se a quatre classes diferents:

BIBLIOGRAFIA

A més de les obres notades a la fi de l’anterior capítol, es podria afegir:

MARTÍ CAMPS, Mn. Fernando: Algunas notas sobre la vida en Ciudadela de Menorca durante el siglo XVII, Revista Balear, Palma, 1969.