CAPÍTOL III

Riquesa de prehistòria

Es d’importància excepcional la densitat de vestigis prehistòrics que trobam a Menorca. La seva abundància l’ha fet denominar «museu prehistòric a l’aire lliure». No obstant els diversos elements destructors (el temps, la vegetació, els homes) el nombre de monuments d’edats remotíssimes trobats a la nostra illa és vertaderament impressionant, i encara augmenta al compàs de l’activitat dels investigadors. Fins l’any 1948 només s’havien classificat 532 monuments megalítics; el 1954 ja s’havia duplicat la xifra: 1.060. L’obra més recent d’arqueologia prehistòrica balear atribueix a Menorca 1.603 vestigis, amb una densitat de 2’5 per cada Km².

La seva distribució apareix molt diversa en les dues zones geològiques que com hem dit divideixen l’illa. Per cada monument megalític existent a la regió de tramuntana, en corresponen 10 a la regió de migjorn. Es un fet fàcilment explicable, ja que la zona sud estava més habitada, a la redossa del molest vent de tramuntana.

Segons l’actual divisió en municipis —als quals afegim, per la seva gran riquesa arqueològica, el sector parroquial de Sant Cristòfol d’Es Migjorn Gran— les xifres absolutes de vestigis prehistòrics són les següents:

Ciutadella en té 560: nombre màxim entre tots els termes municipals de les Balears. Segueixen Alaior amb 425, Maó amb 190, Sant Cristòfol amb 175, Ferreries amb 95, Sant Lluís amb 65, Mercadal amb 58 i Villa-Carlos amb 35.

En quant als valors relatius —vestigis per Km²— va al davant Sant Cristòfol: «tot el terme és un talaiot», escrivia a principis del segle passat el rector Mn. Pere Villalonga; té un promedi de 5 megalits per Km². Alaior en té 4, Ciutadella i Villa-Carlos 3, Maó i Sant Lluís l’7, Ferreries l’3 i Mercadal 0’3.

En èpoques molt llunyanes, quan els moviments dels anomenats «pobles de la mar» condicionaven el poblament dels països mediterranis, devien arribar a les nostres costes, en fràgils embarcacions de troncs mal lligats per fibres vegetals, portades per la furiosa tramuntana. Ells començaren a habitar les nombroses coves que trobaven als barrancs, engrandint-les i acomodant-les a les seves necessitats. Així s’inicià a Menorca la cultura troglodítica o de les coves.

Les grutes eren naturals o modificades per l’home; obertes al nivell del sòl, subterrànies o altes en els penya-segats; amb entrada redona, oval, rectangular o trapezoidal; d’una o vàries cambres; amb columnes o sense…

Senyal inequívoca que una gruta serví d’habitació és el forat circular obert al sostre, per deixar sortir el fum, quan el fred, el vent i la pluja impedien encendre les fogueres davant l’entrada.

Trobam coves aïllades o en grups, de vegades prou nombrosos per a formar vertaders poblats troglodítics. El més important és el de Cales Coves, on, segons D. Joan Ramis, n’hi ha 145. Segueixen els grups de coves de cala Morell, Macarella, Torreta Saura, barranc d’Algendar, So’n Bou, Castellàs de Forma, Biniparratx, Coves Gardes, Es Tudons…

El diàmetre de les coves és ordinàriament d’uns 5 a 10 m., i l’altària de poc més de 2 m. La major gruta existent a Menorca, amb proporcions de catedral, és la Cova d’Es Coloms, en el sector de Sant Cristòfol; s’hi van trobar vestigis d’habitació humana, i la seva visita resulta impressionant. La millor decorada i excavada és la n.° 12 de les 17 que formen el poblat troglodític de cala Morell. La façana és de forma còncava i té 6’50 d’amplada per 6’25 d’alt; el portal està decorat amb un joc de línies i angles molt ben tallats. L’interior presenta una columna i al davant una plataforma quadrangular, alta de 40 cms. Entornen la peça principal quatre alcoves separades per robusts contraforts.

Moltes d’aquestes coves van servir posteriorment de sepultura. Més tard algunes foren habilitades pels pagesos com estables, magatzems, païsses i encara aljubs. N’hi ha —com moltes de So’n Bou— que són encara avui habitació d’estiuejants o pescadors. I no obstant el gran nombre de coves descobertes, sens dubte n’hi ha encara més que, amagades en mig de la vegetació dels barrancs o entre roques i penya-segats inaccessibles, guarden gelosament el misteri mil·lenari de les gents ignotes que les van habitar.

Quan un poblat troglodític era atacat per una tribu enemiga, la gent deixava les coves i portant els queviures necessaris anaven a refugiar-se al cim dels reductes fortificats, lliures per les parts inaccessibles, però proveïts de fortes muralles allà on podien arribar els enemics. Les característiques dels tals reductes apareixen ben definides:

El reducte més extens és el de So’n Bou, en el lloc anomenat «Es Cap de Ses Penyes»; té una muralla ciclòpia de més de 700 m. damunt els penya-segats, a 50 m. sobre el nivell de la mar. Als seus peus brollen vàries fonts.

El reducte de Macarella —denominat vulgarment «Es Castellaret»—, té una muralla de 400 m. i presenta una escala que des del cim davalla serpentejant quasi al nivell del pou del canal de Ses Arboces; a uns 4 m. de l’aigua acaben els escalons i uns forats excavats a la roca permeten baixar fins al líquid.

Un altre reducte, el de Cala Morell, conté, a una profunditat de 25 cms., gran nombre d’ossos de moltó, damunt una capa de terra calcinada.

Semblen també pròpies de la primera cultura prehistòrica de Menorca les anomenades sepultures dolmèniques, de planta rectangular i formades per grans pedres. Se n’han descobert cinc de segures: a la Torre d’En Gaumés, a Mompler, a Alcaidús d’En Fàbregues, a Binidalinet i a So’n Bauló de Dalt.

Una altra forma d’enterrament anterior a la cultura del bronze són els receptacles funeraris, excavats a les penyes dels barrancs prop de les coves. Solen estar agrupats, de vegades molt nombrosos, com a Sta. Ponça (Alaior) on n’hi ha 40; a Torreta Saura, 38; a Cala Morell, 31; a les Coves d’Es Batle, 25… Tenen regularment forma elipsoidal, però també en trobam de redons, trapezoidals i rectangulars. El tamany és variable: des de 0’27 d’alt, 0’28 d’ample i 0’23 de fons, com un de So’n Camps, fins un de 0’75, 0’65 i 0’45 de Curnia Nou. Entorn de la part exterior sol haver-hi —si la roca no està molt llebetjada— un desnivell apropiat per a acoplar-hi una lloseta; aquest detall —a més del fet encara més evident, d’haver-se trobat alguns vestigis d’ossos i ceràmica— fan creure que eren receptacles d’urnes cineràries o simplement d’ossos incinerats. Prova evident que eren anteriors a la cultura talaiòtica és que en les pedres que formen el talaiot central de Montefí i la part exterior de la muralla de ponent de So’n Catlar hi trobam receptacles fragmentats, que s’havien excavat a les parets rocoses d’on es van tallar aquelles pedres; el poble que construïa tals edificacions ignorava que allò eren sepultures; per tant els constructors de la cultura talaiòtica eren posteriors als pobles que utilitzaven els dits receptacles.

Dins algunes coves, així com també en les parets dels barrancs, s’han trobat incisions rupestres molt estilitzades: homes, animals, peixos, xarxes, vaixells, dibuixos geomètrics… Algunes semblen idiogrames —com les descobertes l’any 1951 a Biniguarda Vell (Alaior)—; altres poden ser indicacions funeràries o senzillament ornamentacions.