CAPÍTOL XII

Menorca medieval

La sort dels musulmans vençuts va ser molt diferent segons el seu estat social i econòmic. Segons s’havia estipulat en les capitulacions de Sent-Agàyz, l’almoixerif Abú Ornar ben Hakam, amb 200 persones entre familiars i amics, va ser portat lliure a Barbaria; va anar després a Ceuta i Granada, i havent embarcat cap a Tunis, on tenia son pare bons amics, naufragà amb la seva família davant Alger i moriren tots ofegats l’any 1288.

Els moros que posseïen béns de fortuna van obtenir la llibertat pagant un rescat, com hem dit al capítol anterior; el rei Alfons perdonà aquest rescat a 105 sarraïns, 49 homes i 56 dones.

Les naus aragoneses, plenes de musulmans expatriats, van partir del port de Maó el 8 de febrer de 1287. Encara que el rei Alfons disposà que no es molestàs els vençuts, alguns d’ells van ser llençats despiadadament a la mar, segons la crònica menorquina publicada per Carbonell. En aquest respecte el mateix rei pot ser acusat d’excessiva debilitat, ja que perdonà Bernat Siquer, acusat de tal crim, que posa una trista nota en la gesta de la nostra reconquista.

Els musulmans pobres que no podien pagar el rescat quedaren reduïts a l’esclavitud, segons els durs costums de l’època. Molts —homes i dones, blancs i negres— foren repartits entre els conquistadors o regalats a personatges importants —tal és el cas de dos moros i una mora donats pel rei Alfons a la seva tia donya Constança emperadriu de Grècia—; altres passaren a Mallorca i a València o van ser venuts en pública subhasta. Un musulmà menorquí, anomenat Hacen, fou argenter del rei qui, en premi als seus bons serveis, manà alliberar la seva família i portar-la a Barcelona.

Els vençuts que van romandre a Menorca, o es van extingir o es mesclaren amb la població cristiana prenent llinatges catalans, ja que a la nostra illa, contràriament a altres llocs —entre ells Mallorca— no se conserva cap llinatge àrab; així Benejam i Jamet, que ho semblen, consta documentalment que són d’ascendència catalana.

El rei conquistador entrà a Ciutadella, la fins llavors «Medina-Menurka», el 22 de gener de 1287 i hi va restar fins el 5 de març, en què s’embarcà cap a Barcelona. El jove monarca residí a l’antic palau de l’almoixerif, anomenat des de llavors «Reial Alcàsser»; l’edifici s’alçava damunt la muralla que domina el port i va ser posteriorment residència dels governadors de l’illa tot el temps que Ciutadella fou la capital.

No va romandre gens ociós Alfons III durant la seva estada a Ciutadella; orde rera orde, anava disposant totes les coses necessàries i convenients per al bon govern de Menorca en tots els aspectes: administratiu i militar, religiós i econòmic.

El primer governador de l’illa fou Pere Garcés de Nuz, nomenat el dia 1 de març de 1287 com a lloctinent del rei amb totes les amples facultats militars i civils llavors inherents a tal càrrec. L’any següent el substituí Pere de Deu.

El procurador reial va ser Pere de Llibià «honrat ciutadà de València» segons informació del cronista Muntaner, «donant-li poder —continua— de donar la Illa a pobladors catalans e que de bona gent poblàs la Illa».

El tresorer reial era Arnau de Bastida i posteriorment Guillem Pérez de Vilafreser. Pere Calvet va ser encarregat de la venda dels esclaus musulmans. El primer Batle General va ser, des del 27 de febrer del dit any 1287, Bernat Santgenís. Jaume Garrius ocupà el càrrec de custodi dels ports de Maó, Ciutadella i Fornells, i Pere Bosch el de notari reial.

En l’aspecte militar, el rei Alfons manà tenir cura dels castells de Maó i Santa Agueda i fortificar Ciutadella. Per a la defensa de l’illa, segons el règim feudal de l’època, disposà una distribució de les terres formant les «cavalleries», nucli primer d’on procedí l’aristocràcia menorquina. Però desgraciadament no tenim un registre complert d’aquella primera distribució, només algunes donacions fetes directament pel rei; a més el governador Garcés i el procurador Llibià devien fer molts més repartiments de què no tenim notícia. La major part de la futura aristocràcia de l’illa pretenia descendir d’aquells primers cavallers rurals premiats pel jove rei conquistador pels seus serveis en la dita empresa. A falta de documentació coetània, tenim una orde reial, molt tardana (any 1598) en què es diu que els avantpassats de Llorenç Gomila, Pere Lozano, Antoni Olivar, Joan Ximenes, Joan Garcia, Lluís Millà i Gil Martorell (tots ells cavallers vivents a Menorca en dit any) havien obtingut del rei Alfons III, després de la conquista de Menorca, les seves respectives «cavalleries». Pels pocs documents de concessió feta directament pel dit monarca que s’han conservat, veim que Alfons, en repartir les terres de la nostra illa, va fer honor a l’apel·latiu de Lliberal amb què el coneix la història; així ho proven tres donacions; una, datada a Saragossa el dia de Nadal del mateix any 1287, dóna a Ramon de Monçó l’alqueria «Tobilla» del terme de Maó, limitant amb Còrnia, Llucmaçanes, Tornaltí, Algendar i el port de dita ciutat: territori molt extens, corresponent a l’actual zona de Torelló que comprèn avui diferents grans predis. L’altra possessió, donada pel rei Alfons a Silvestre Mercader de Luca per document datat a Figueres el 5 d’abril de 1290, és l’anomenada Alfurí, dividida avui en tres finques de considerable extensió. I per orde de dia 1 de març de 1287 fou cedida al religiós antonià fra Felip de Claramunt el predi Binisaida, que comprenia llavors quasi tot l’actual terme municipal de Villa-Carlos. En resum: el primer repartiment de Menorca fet per Alfons III immediatament després de la conquista, sembla arbitrari, poc pensat, desmesurat en les extensions i no registrat amb prou diligència.

Portat el jove monarca per la seva pietat religiosa i pel costum de l’època, va fer amb reial munificència moltes fundacions religioses. Primerament manà convertir l’antiga mesquita de Ciutadella en església cristiana «aont —escriu el cronista Pere-Miquel Carbonell— amb solemne processó e gran alegria per los prelats e preveres en lo dia de la sacratíssima Mare de Déu que és a 2 de febrer fo celebrada missa cantada». Tal fet motivà que l’antiga parròquia de Ciutadella, després Catedral, tingui per patrona la Verge Maria en el misteri de la Purificació. El 12 de febrer d’aquell mateix any 1287 manà el rei al seu tresorer Arnau de Bastida que donàs a fra Galceran de Tous 138 sous barcelonins, cost d’un altar i campanes per a l’església de Ciutadella; el dia 8 anterior havia disposat que es pagàs a Epiano genovès 40 sous més per un retaule pintat (així interpretam «tabule picce» de l’original, que el Sr. Parpal Marquès tradueix «taula de pi»). El 23 de gener de 1289 ordenà el monarca a Pere de Llibià que fundàs a Menorca tres capellanies de patronat reial: les esglésies de Santa Maria de Ciutadella i de Maó (també erigida per orde del rei) i la del castell de Santa Agueda. El dia 20 del mateix mes va promoure a paborde de Menorca Arnau de Sarrià, fent-li donació de totes les mesquites i cementeris de musulmans existents a totes les poblacions de Menorca; això fa pensar que —igualment que l’actual Catedral— les demés esglésies de Menorca devien ser edificades, en sa majoria, en el lloc que ocupaven les mesquites. En canvi de tot això, el rei Alfons III no va reerigir l’antic bisbat de Menorca, sinó que, portat pel seu caràcter massa benigne, accedí a les pretensions del Capítol mallorquí que volia tenir jurisdicció damunt la nostra illa, i així Menorca restà dependent de la diòcesi veïna per espai de cinc segles. Portat també per la seva devoció a l’orde franciscana, erigí el rei, per document de dia 1 de març de 1287, el convent de frares menors de Ciutadella, i el dia abans el monestir de monges de Santa Clara, a les quals, dos anys després, per document de 26 de gener de 1289, concedí una extensa possessió situada al terme d’Artuig i coneguda avui encara amb la denominació de «Lloc de Monges». Altres ordes religioses foren beneficiades per la lliberalitat d’Alfons III: els mercedaris del Puig de València, per concessió de 1 de març de 1287; sembla que van tenir dos convents a Menorca, un a Ciutadella i l’altre al «podio de Osterno», que sol identificar-se amb el «Pujol de sa Perdiu» de la possessió Llinàritx Vell, del terme des Mercadal. Els trinitaris de Mallorca van obtenir un convent i un hospital. Els frares antonians van rebre l’aqueria «Biniçoida» (Binisaida), el Rafal Binissataf (Biniatap) i unes cases a Ciutadella. També sembla que les monges agustines de Manresa hi van obtenir unes cases.

La vida del rei conquistador de Menorca fou breu, i —fora de la gran gesta de la nostra conquista— no va tenir, en la seva política peninsular, l’esplendor del seu pare Pere III el Gran ni del seu avi Jaume I el Conqueridor. Tornat a la península, els nobles alçats contra l’autoritat reial l’obligaren a signar el Privilegi de la Unió. El seu regne estava hostilitzat per la coalició formada pel Pontificat, França, els partidaris de la Casa d’Anjou i el regne de Mallorca. Ni tan sols pogué continuar la successió dinàstica, ja que morí d’una septicèmia a Barcelona, la nit del 17 al 18 de juny de 1291, a l’edat de 25 anys i mig, quan tenia concertat matrimoni amb la princesa anglesa Leonor. El succeí son germà Jaume II, fins llavors rei de Sicília. En el conveni d’Anagni, per imposició del Papa Bonifaci VIII va haver de tornar el regne de Mallorca al seu oncle Jaume II, que n’havia estat desposseït pel nostre Alfons III abans de venir a Menorca. En virtut d’aquesta restitució, la nostra illa passà a formar part del regne de Mallorca l’any 1298.

Jaume II de Mallorca, fill segon de Jaume I el Conquistador, realitzà una obra magnífica a favor de Menorca. Si el seu nebot Alfons III d’Aragó en fou l’ardit conquistador, el monarca mallorquí va ser el gran organitzador, l’ordenador prudent de les diverses estructures que no solament omplen tota la vida medieval menorquina, sinó que arriben fins ben entrada l’Edat Moderna. En la seva activitat en bé de la nostra illa podem distingir:

Una segona repartició de les «cavalleries», disposta pels seus procuradors Arnau de Burgues i Pere Esturs, reunits el 24 de gener de 1301 a l’església del convent franciscà de Ciutadella amb els representants de les poblacions menorquines. La nova distribució va tenir uns límits i unes condicions més racionals que en el primer repartiment d’Alfons III. Ara les heretats donades no eren ja grans dominis, sinó possessions que poguessin llaurar-se en un sol dia per quinze parells de bous. També es van concretar les obligacions dels cavallers rurals, amb detalls que donen molta llum sobre el sistema defensiu de l’illa i l’organització del camp menorquí; algunes d’aquelles estructures han arribat fins als nostres temps, com el contracte a mitges entre el senyor i el pagès i el dret de l’hereu —fidelment observat a les cases aristocràtiques— a rebre íntegrament les finques i béns vinculats a la família, sense dividir-la entre els fills de cada generació. Aquesta mesura, encara que humiliant per als fills segons, era necessària per a conservar el poder econòmic de les grans cases.

El 30 d’agost d’aquell mateix any 1301 formà Jaume II la «Carta de població» menorquina, fonament de tots els drets i privilegis de la nostra illa; consta de 67 disposicions legals de diverses matèries.

El 29 d’abril de 1304 donà les primeres disposicions per a fundar una nova vila al lloc de l’alqueria «Ihalor», nom àrab transformat en Isleor i Yalor fins la forma actual Alaior.

El mateix monarca mallorquí va refer les fortificacions de Ciutadella i de Maó, autoritzà mercats setmanals i eximí els menorquins dels serveis militars per mar i terra en les guerres amb la península.

En l’aspecte religiós és també obra de Jaume II de Mallorca el famós document anomenat «Pariatge», reglamentació, feta juntament amb el bisbe de Mallorca, de les esglésies parroquials i filials existents a la nostra illa. Aquest document importantíssim porta en totes les còpies conegudes la data de 19 de març de 1330, però l’any és un error, com demostrà amb arguments fidedignes l’erudit filòleg i investigador ciutadellenc Mn. Josep Salord Farnés; ha de fer-se enrere una trentena, i deu correspondre devers el 1303. En dita ordenació resten constituïdes a Menorca les set parròquies següents:

A més, hi havia aquestes esglésies filials:

L’any 1311 morí Jaume II, aquell «savi e bon rei», com l’anomenava el Beat Ramon Llull, que tan de debò ho va ser per a la nostra illa. Després tothom sap la fi desventurada que tingué la dinastia de Mallorca, per l’ambició i mala fe de la branca principal aragonesa. Jaume III fou mort a la batalla de Llucmajor i el seu fill Jaume IV, presoner fins al 1363, trobà una mort obscura combatent a Sòria al servei del rei castellà l’any 1375. El maquiavèlic Pere IV d’Aragó fou coronat rei de Mallorca el 22 de juny de 1343; Menorca quedava així incorporada al regne catalano-aragonès.

El 9 de juliol d’aquell mateix any, confirmà el nou monarca tots els privilegis de la nostra illa, augmentats encara per cartes reials els anys 1370, 1374, 1385 i 1386. Pere IV curà que els governadors de Menorca complissin aquestes disposicions sots pena de severes multes. Creà un Consolat de Mar, càrrec que exercia a Ciutadella un funcionari anomenat Batle Cònsol; fundà un altre càrrec administratiu, el de Mostassaf, i concedí a Menorca el dret de representació a les Corts de Catalunya; va fer estendre les muralles de Ciutadella fins al palau del governador, i donà l’any 1380 altres disposicions per al recte governament de Menorca.

Son fill i successor Joan I el Caçador decretà (1390) que no s’obeïssin les reials ordes que fossin contràries als privilegis de Menorca. L’any següent confirmà els usatges i costums menorquins.

L’anarquia que es produí en tota la monarquia catalano-aragonesa a la mort de Martí l’Humà (1410) repercutí també a Menorca, especialment en forma d’hostilitat de les Universitats forànies (Maó, Alaior i Mercadal i Castell de Santa Agueda) contra la General de Ciutadella. Augmentava els mals la ineptitud i negligència d’alguns governadors, els partits que degeneraren en bandidatge —terrible plaga que va fer córrer molta sang innocent fins a les darreries del segle XVII— i les amenaces dels barbariscs, que van ocasionar l’abandó de l’agricultura en les zones costeres, fugint els pagesos a la més segura regió de mitjania. Tot això contribuïa que Menorca s’empobrís i despoblàs ràpidament.

Per aquest motiu Alfons V el Magnànim, per decret donat a València el 20 de gener de 1427, procurà repoblar Menorca, però no precisament de «bona gent catalana» com després de la conquista, sinó absolvent de qualsevol crim —excepte d’alguns pocs contra l’estat— tothom que vingués a establir-se a la nostra illa. Aquesta disposició —vergonyosa per a la nostra història, però que hem de consignar imparcialment— donà major increment demogràfic i econòmic a Menorca, però va ser causa de més greus pertorbacions.

Per a reglamentar d’una vegada el difícil conflicte de les Universitats, l’any 1438 comissionà Alfons V a mossèn Galceran de Requesens, conseller reial i Batle General de Catalunya, que dictà una sentència arbitral, publicada l’any següent i ampliada el 1442; segons aquestes noves disposicions es regiren les quatre universitats menorquines, excepte uns pocs canvis, fins la seva abolició en el segle passat per donar lloc als moderns ajuntaments.

L’anarquia a Menorca arribà al seu màxim grau en 1451-1452, quan el governador Arnau de Foixà va assassinar traïdorament alguns cavallers, penjant després els seus cadàvers a les finestres del Reial Alcàsser. Els parents dels morts, en venjança, degollaren dotze dels partidaris del governador i van bombardejar la seva residència. El rei envià llavors, com a regent de la governació, mossèn Pere de Belloch, mentre Foixà resistia dins el castell de Maó; la guerra civil esclatava a Menorca, dividits cavallers i poble entre les faccions d’un i altre, estat d’inseguretat i violència que durà llarg temps, quan durant el regnat de Joan II arribaren a Menorca les lluites provocades per la debilitat i la ineptitud d’aquell monarca. En resum: entre una cosa i altra, la vida menorquina esdevenia de cada dia més difícil i perillosa, i com sol succeir, a les violències i dissensions polítiques s’unia una gran decadència moral, massa clarament testimoniada pels pocs documents processals que es conserven d’aquella època.

Diguem ara una paraula sobre l’arqueologia medieval. En general és pobra, cosa no d’estranyar per les circumstàncies de la nostra illa en el temps historiat. Com a únics edificis religiosos medievals tenim l’església principal de Ciutadella, avui Catedral Basílica de Menorca, començada a les darreries del segle XIII al lloc de l’antiga mesquida, i acabada devers 1362. Es un bell exemplar del gòtic català de la bona època, amb planta denominada «de saló», nau molt ampla amb sis arcs per banda i absis pentagonal, que primitivament estava voltada per tres capelles. La façana restà inacabada fins a principis del segle XIX, però la portalada estava decorada amb florida ornamentació, i segons Quadrado, s’hi mostraven les estàtues dels dotze Apòstols. La segona resta de l’arquitectura ogival de l’Edat Mitjana és la part de la nau de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, de Maó, obra del segle XV, que mostra delicades figuretes de la Mare de Déu i de l’Arcàngel Gabriel en el misteri de l’Anunciació. (Hi ha a Menorca altres diferents edificis gòtics, però ja no són de l’Edat Mitjana, sinó dels segles XVI fins al XX).

Com edificis militars són notables l’arc de Sant Roc, una de les antigues portes de les muralles de Maó, i algunes torres de defensa en el camp, com Torre Saura, Torre d’En Quart, S’Argossam, Binisaida, probablement Torre del Ram —avui molt alterada— i algunes més.

En la numismàtica cal esmentar les monedes fetes a Menorca per orde d’Alfons V el Magnànim de 30 de maig de 1425; porten a una cara la faç del monarca amb la inscripció «ALPHONSVS REX», i a l’altra les armes d’Aragó i la paraula «MINORICHARVM».

Una deixa també de l’Edat Mitjana, no arqueològica sinó viscuda cada any de manera molt apassionada pel poble de Ciutadella, és la festa popular de Sant Joan. No entra dins l’espai i matèria d’aquesta obra fer-ne un estudi adequat, però sí podem dir que el seu origen és purament medieval, amb gran probabilitat del segle XIV, segons ho proven els jocs fets al Pla, que vénen a ser una derivació dels torneigs de l’Edat Mitjana. Sembla que les festes populars dels pobles de l’illa han pres model de la de Ciutadella, sens dubte la més antiga i representativa de totes.