CAPÍTOL VII

Menorca cristiana

No tenim notícies de quan ni qui va venir a predicar per primera vegada el cristianisme a la nostra illa. Degut a la seva situació geogràfica, devia ser en temps molt primerencs, tal vegada en la mateixa època apostòlica. Els vaixells que aquells temps navegaven pel Mediterrani, o bé anaven costejant l’Àfrica i l’Europa, o bé creuaven la mar anant d’illa en illa: Xipre, Creta, les illes gregues, Sicília, Sardenya, les Balears, fins arribar a Espanya; si els primers evangelitzadors haguessin pres aquest darrer camí, fóra molt probable que l’Evangeli es predicàs a Menorca abans que a la península.

Existeix, per altra part, el testimoni molt clar del papa Innocenci I (401-417) en la seva carta al bisbe Decenci, en què declara, com a cosa ja manifesta, que «a Itàlia, Gàl·lia, Hispània, Àfrica, Sicília i altres illes adjacents, ningú va constituir esglésies sinó els bisbes constituïts per l’Apòstol Sant Pere o els seus immediats successors».

Enmig de la fosca d’aquells temps remots, brilla amb el fulgor d’un llamp, il·luminant l’estat florent de la primitiva església menorquina, un document importantíssim per a la nostra història: la famosa carta encíclica —dirigida a tota la cristiandat— del bisbe de Menorca, Sever, «egregi monument de l’antiguitat cristiana» segons el cardenal César Baronio, que la descobrí a la Biblioteca Vaticana i la va incloure íntegrament, amb tot honor, als seus «Annales Ecclesiastici». L’epístola severiana ens presenta un quadre, vibrant de vida i d’emoció, de la nostra església insular a començaments del segle V, concretament l’any 417. Ell mateix es manifesta com a prelat zelós, prudent i ben versat en les Escriptures, influït per l’esperit de Sant Agustí, que llavores governava santament la seva seu d’Hipona. Sever ens parla de la clerecia que l’entornava, dels monjos, de les verges, del poble fervorós que exercia corporativament la litúrgia, cantava joiosament els salms i cooperava, amb entusiasta adhesió, a la conversió dels jueus de Magona, fins aconseguir, aquella gloriosa primera setmana de febrer de 417, la completa unitat cristiana de tots els menorquins, després que els 560 jueus de Magona abracen la nostra fe. La carta del bisbe Sever, el més antic document cristià de les Balears, conté detalls tan minuciosos sobre la geografia, estat polític i vida de Menorca, que per força ha de ser obra d’un bon coneixedor de la nostra illa. Si en temps passats amb fútils motius alguns hipercrítics van negar l’autenticitat i la historicitat de la carta severiana, avui queden plenament comprovades després del documentat treball del sacerdot maonès Dr. Antoni Roig, en el segle XVIII, i recentment la tesi doctoral en Història Eclesiàstica que féu el mallorquí P. Gabriel Seguí a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma.

A més d’aquest document importantíssim, donen testimoni de l’estat florent de la primitiva església menorquina les diferents i notables basíliques paleocristianes que des de fa pocs anys s’han descobert. La principal és la trobada el 24 de setembre de 1951 a l’extens arenal de So’n Bou, a uns 10 Km. al sud de la ciutat d’Alaior, en un paratge on abunden vestigis de poblats antiquíssims. L’edifici excavat presenta planta rectangular, de 25’20 per 12’40 m. El presbiteri té absis semicircular, amb la sagristia a un costat i a l’altre el baptisteri amb una notable pica monolítica de cavitat en forma de creu atrebolada. El «quadratum pòpuli» consta de tres naus, separades per doble filera de sis pilastres. El vestíbul té tres entrades corresponents a les tres naus. Els dintells i llindars monolítics —alguns de 2’70 m. de llarg, 0’90 d’ample i 0’80 de gruix— recorden, per la seva grandesa ciclòpia, els antics monuments megalítics. No es troben a So’n Bou mosaics, ni inscripcions, ni ornamentació de cap mena. El paviment és de senzill trespol. El conjunt dóna la impressió d’un edifici pobre, però molt sòlidament construït. Fa molt difícil precisar la data; certs indicis fan creure que és un monument del segle IV. Són curioses les moltes semblances que té amb els temples coetanis del nord d’Àfrica, especialment d’Algèria.

Segueix en importància a la de So’n Bou la basílica del Fornàs de Torelló, prop de Sant Climent. Té un bell mosaic, com hem dit, que fa pensar que devia ser anteriorment una casa senyorial.

De les altres presumptes basíliques —situades a la cala Sant Esteve, a la part sud del port de Fornells i a la Illeta del Rei dins el port de Maó— manquen dades més precises per a decidir-nos a donar un judici definitiu.