CAPÍTOL XIX

Economia i cultura a la Menorca del segle XVIII

L’agricultura menorquina rep un notable increment durant el segle XVIII. La flota anglesa, dominant el Mediterrani, allunya de les costes de l’illa l’amenaça dels pirates nordafricans, i els pagesos que s’havien refugiat a la zona més segura de «mitjania» tornen a treballar els camps de la perifèria de Menorca.

Ja ens hem referit en el capítol XVI al gran esforç realitzat pel primer governador anglès Richard Kane per tal de millorar l’economia agrària de l’illa, introduint-hi nous cultius. L’horta de Maó fou plantada d’arbres fruiters; a Villa-Carlos es van fer vastes explotacions vitícoles, que arribaren a tenir de 6.000 a 10.000 ceps. El nombre de possessions rústiques augmentà considerablement: de només 389 que n’hi havia en tot Menorca l’any 1712, arribaren a ser 520 en 1794 i 568 en començar el segle XIX.

Així mateix es preocupà Kane del bestiar. Importà bous i bens de Berberia i porcs de Sardenya.

La seva ordenació pecuària va ser racionalment precedida d’unes normes sobre les hores de pastura segons les diverses estacions de l’any, i es fixà fins i tot el preu de venda de les carns. El diligent governador britànic afavorí també la producció i exportació de formatge.

La reglamentació del comerç fou una altra de les principals preocupacions de Richard Kane. El 12 de juliol de 1728, per exemple, publicà una orde sobre els vins, precedida d’útils prescripcions tècniques de vinicultura, que arriben fins al detall de recomanar netejar bé els barrils, per tal d’evitar que el vi es torni agre; prohibí l’exportació mentre la producció de vins no fos suficient per a les necessitats de l’illa, i deixà als Jurats la determinació dels preus.

El port de Maó, per la seva situació i cabuda i per la presència de l’armada de guerra i de l’arsenal, ocasionà un tràfic important, determinant per a la ciutat i l’illa una gran font d’ingressos. El principal comerç dels menorquins era comprar grans i altres efectes a Barbaria i transportar-los a Espanya i altres països. Així es va introduir, per exemple, als ports espanyols la tela que es va fer tan popular i que s’anomenava vulgarment «mahón» perquè era distribuïda des de Menorca.

Els governadors anglesos van protegir l’establiment a Maó d’un nucli petit, però molt actiu en el comerç i la navegació, d’unes 200 famílies gregues, amb 21 capitans que negociaven amb Mallorca, Àfrica del Nord i Llevant. No mancava tampoc a Maó un grup de jueus que exercien l’artesania, sobre tot com argenters.

El corsarisme va tenir part molt principal en aquest floriment econòmic de Menorca durant el segle XVIII. Els britànics el fomentaven llargament: en poc més de dos anys, des del setembre de 1778 al novembre de 1780, van ser armats a l’illa 46 vaixells corsaris, que feren 236 preses. En aquest bienni el valor de les embarcacions franceses i espanyoles menades a l’illa sobrepassava els dos milions de pesos. ¡Allò va ser, realment, l’edat d’or per a Menorca!

Entre els molts menorquins dedicats llavors al corsarisme, cal esmentar l’anomenat «Pepe el Maonès», que més tard es distingí a la batalla de Montevideo (any 1814); Joan Vives Coll, també de Maó, corsari amb el vaixell «Sant Rafel», de 180 tonelades i 140 tripulants, que va ser el primer vaixell menorquí que arribà a Amèrica, en 1784. Altres corsaris menorquins famosos eren Joan Ponsetí, Pere Aragonès, Joan Victori, Jaume Caules, el ciutadellenc Bonaventura Marquès… La llista es faria inacabable.

Quan Espanya declarà la guerra a la República Francesa, es publicà a Maó, el 20 de març de 1793, una reial orde permetent el corsarisme contra les embarcacions franceses; el 15 d’abril sortia del port de Maó el primer corsari, el «Nostra Senyora del Carme», vulgarment «El Gallo», que manava el capità Pere Tudurí, amb 37 tripulants; dos dies després s’hi afegia «La Virgen del Rosario», vulgo «El Gavilán», de 179 tonelades, 18 canons i 134 homes; altres diferents corsaris sortien en els dies següents. Resumint aquesta matèria tan vasta de l’economia de Menorca en el segle XVIII, podem dir que, tot i essent l’equilibri comercial encara defectuós, la població de Menorca s’enriquí considerablement durant les ocupacions angleses. Els diners eren guanyats en abundància, i, després de la partida dels estrangers, una banca madrilenya funda una sucursal a Maó. ¿D’on vingué aquesta fortuna? De les sumes despeses pels mariners i soldats anglesos, del producte del corsarisme i de l’actiu comerç que els anglesos van sebre encaminar i protegir.

Paral·lelament amb aquest increment econòmic, anava creixent també la població insular. L’any 1708, en començar a Menorca l’ocupació britànica, vivien a l’illa només 15.000 persones. El cens publicat l’any 1723 pel governador Kane dóna un total de 16.082 habitants, sense comptar la clerecia, molt nombrosa, ni les tropes d’ocupació. Al llarg del segle XVIII, la població va augmentant: l’any 1749, 20.815 habitants; en 1763, 25.140; en 1782, 26.281; en 1790, 32.143.

En 1768, durant la segona dominació britànica, es produeix l’emigració d’unes 110 famílies menorquines a la Florida, dirigides pel metge Dr. Andrew Turnbull; les peripècies i tribulacions d’aquella expedició donarien matèria per a un «western» de dramàtics episodis; fundaren New Smyrna i després anaren a establir-se a l’antiga ciutat, fundada pels espanyols, de Saint-Augustine, on viuen encara molts descendents d’aquells «minorcans», conservant els seus llinatges, alguns costums (com les «formatjades» de Pasqua) i unes poques paraules de l’illa. Els acompanyà per assistir-los espiritualment el Rnd. Pere Camps, llavors vicari de Mercadal, que va tenir el mèrit d’aconsolar els seus feligresos en aquelles atzaroses jornades i conservar-los en la fe catòlica.

Per aquell mateix temps, un grup de ferreriencs, guiats per Cristòfor Barber Ametller, van erigir una ermita —que portà el nom del Sant patronímic del fundador— en el paratge alterós i pintoresc anomenat «Migjorn Gran»; després es va formar paulatinament el poble del mateix nom.

En l’aspecte religiós de les poblacions menorquines, són de molt interès les cròniques de les missions populars que van venir a fer els Pares de Sant Vicenç de Paúl en tres etapes successives: d’octubre de 1757 a abril de 1758, de juliol de 1782 a març de 1783, i l’octubre de 1790.

Com a fet més important de la cultura a Menorca durant el segle que historiam hem de consignar que, en els seus darrers decennis, començà a Maó un moviment literari que, continuant durant el primer terç del segle següent, formà una vertadera «època menorquina» dintre la literatura catalana. Ens referim a la «Societat Maonesa de Cultura», creada el 30 d’abril de 1778. El seu primer president va ser D. Joan Roig i Cardona, i n’eren socis personatges tan eminents com els germans Joan, Pere, Bartomeu i Antoni Ramis i Ramis i el cronista Joan Roca i Vinent. L’entitat es reunia regularment a casa del Dr. Joan Ramis; es pronunciaven conferències, es discutia sobre temes lingüístics, literaris, històrics i científics, es llegien treballs i traduccions. Era obligatori l’ús de la llengua menorquina. «Aquell grup de benemèrits —ha escrit molt bé Hernández Sanz— erigits en acadèmics de la llengua, discutien en llargues sessions sobre la utilitat de l’ús de l’apòstrof en llurs escrits».

La Societat Maonesa de Cultura no va sobreviure a la dominació borbònica. L’any 1785, després d’un breu període d’estancament, es dissolgué. Però la bona llavor ja estava sembrada, i va granar en una copiosa collita d’obres lingüístiques (com la titulada «Principis generals de la llengua menorquina», de D. Antoni Febrer i Cardona), teatrals (dels germans Antoni i Pere Ramis i de D. Vicenç Albertí Vidal), líriques, històriques, religioses, Científiques i tècniques, sobre els temes més variats, com l’estudi sobre les orugues de seda que va escriure Josep Soler en 1788.

Aquesta floració literària, prop de dues generacions abans que la famosa oda d’Aribau marcàs el començament de la «Renaixença» catalana, denota la preocupació cultural que llavors es vivia a Menorca, i que avui dia és estudiada amb interès.

Altres dades d’orde cultural: durant la primera dominació anglesa, l’enginyer militar John Armstrong escriu la primera història de Menorca, publicada a Londres l’any 1752. El pintor italià, de Liorna, Guiuseppe Chiesa Barati ve a residir a Menorca i es casa a Maó; la seva copiosa obra —retrats, olis, aquarel·les, dibuixos— reprodueix els personatges famosos, els fets històrics, les celebracions populars i els tipus curiosos de la Menorca d’aquell temps. Es el «reporter gràfic» de l’època. L’any 1750 s’estableix a Maó la primera impremta, del notari Joan Fàbregues.

No poques paraules, que avui dia es perden ràpidament, marquen dins el dialecte menorquí el pas de les diverses dominacions estrangeres. També és d’importació anglesa el costum d’enganar, per riure, el primer d’abril, en lloc del dia dels Sants Innocents, com sol fer-se als altres territoris d’Espanya.

L’arquitectura del segle XVIII presenta a Menorca monuments de diferents estils i finalitats:

A) Edificis religiosos d’estil gòtic decadent:

B) Estil barroc:

C) Estil neoclàssic:

Característica de les cases populars menorquines a partir del segle XVIII són els aditaments introduïts pels dominadors britànics: les finestres anomenades «de guillotina» i les tribunes, tan típicament angleses, dites vulgarment «boínders» (de «bow-window»).

L’ebenisteria tingué a Menorca notable importància, per la producció de mobles de luxe d’estil anglès («Queen Anne», «Sheridon», «Chippendale»), que es troben a les cases senyorials de Maó i Ciutadella i són estudiats amb interès pels especialistes d’aquest art.