CAPÍTOL IX
Dominació musulmana
A les darreries del segle VII, els musulmans prenen a Bizanci el nord d’Àfrica; les Balears resten llavors abandonades sense defensa i no tarden a sucumbir davant la força de l’expansió islamita.
Primerament els moros feien «ràzzies» o cops de mà, sense ocupar de manera permanent la nostra illa. Sembla que la dominació musulmana definitiva s’ha de fixar a començaments del segle X, quan Islam-el-Jaulaní anexionà les Balears al Califat de Córdoba. L’any 1015 ocupà les illes el reietó de Dènia. Consta documentalment que poc temps després —l’any 1058— encara existien a Menorca cristians mossàrabs, amb les seves esglésies i clerecia, però sense bisbe propi. La seva situació va ser més o menys tolerable segons el grau de cultura o de fanatisme dels diferents dominadors islamites. Pareix que amb la irrupció dels almohades, senyors de les Balears en 1203, va desaparèixer en les nostres illes tot vestigi cristià.
Menorca musulmana estava governada per un almoixerif, que residia a l’antiga Jamnona —ara la «Medina-Menurka», la capital de l’illa—, en el mateix lloc on després es construí el palau dels governadors i modernament la Casa-Ajuntament de Ciutadella. Els musulmans van dividir l’illa en quatre districtes, regits per «sahibs» o prefectes: Hasmaljuda, Bini-Saida, Bini-Fabini i Alscaions. Ciutadella i Maó estaven fortificades; però la major defensa militar de la Menorca àrab era el castell de «Sent-Agàyz» —corrupció de l’antic topònim cristià «Santa Agueda»—, comandat per un «kaid».
Els vestigis musulmans que resten a Menorca són de dues menes: espirituals i materials. Entre els primers podem comptar:
1. Diverses llegendes «dels temps dels moros»: el Gorg d’Albranca, Santandria, la Cova d’En Xuroi…
2. Abundant toponímia àrab, en part corrompuda al pas del temps: noms que tenen el prefix «al» (Algendar, Algaiarens, etc.); denominacions de finques rústiques començades per «Bini», que vol dir «possessió dels fills de…». També procedeixen de l’àrab els noms rurals «Cudia», «Rafal», sínia, caduf, etc. Sembla segur el curiós origen del topònim «Santa Galdana», derivat de «guad-al-Anna», «riu d’Anna». Tota la regió de So’n Bou s’anomenava antigament «Ses Canessies» —encara es diuen així un barranc i una possessió del sector de Sant Cristòfol—; és una variant de «Kenisse», «església cristiana»; s’havia perdut la memòria de la basílica soterrada en aquell indret, però subsistia en la toponímia, demostrant la importància que té aquesta com auxiliar de la història. També pot ésser àrab l’etimologia de la muntanya del Toro —llatinització de «al-Tor», elevació principal d’una regió—; en aquest sentit tenim també «Turmadén», que vol dir «muntanya de la mina».
3. Sembla també un altre vestigi espiritual de l’època musulmana el gran afecte que els menorquins senten pels cavalls, que entren, quasi diríem com a protagonistes, en les festes populars de les poblacions de l’illa, on la cavalcada («Sa colcada») és l’element principal.
En quant als vestigis materials deixats pels islamites, citarem:
1. Unes poques construccions, com la part baixa —revestida i modificada posteriorment, i acabada, en sa forma actual, en l’època del barroc— del campanar de la Catedral, antic minaret de la mesquida de Ciutadella; presenta el detall, ben arabitzant, de pujar-s’hi amb una costa i no amb escala. Segons alguns autors, també seria una deixa dels moros el carreró cobert d’arcades del «pont d’es general», de Maó. Les muralles del castell de Santa Agueda, avui tan malmeses, van ser construïdes pels romans, pels musulmans i pels cristians, sense que avui el seu mal estat deixi precisar quines parts corresponen a uns i altres.
2. Quatre inscripcions damunt pedra, d’epitafis, trobats a Llucasaldent l’any 1808, a So’n Toni Martí en 1875, a Biniaumaia (formant part del paviment de la cuina dels pagesos) i a So’n Seguí en 1907.
3. Numismàtica bastant nombrosa. En 1875 es trobà a Binisaid una gerreta d’argila que contenia més de mil dos-centes peces de plata de baixa qualitat. S’han descobert a Menorca monedes dels califes de Córdoba, dels emirs de Dènia i Mallorca i dels reietons de Balears.
4. Diferents utensilis de metall: sivelles, morters, didals, eines de conreu, etc. Es notable un canelobre de bronze, de 26 cms. d’alçada, trobat a Malbúger Vell.
5. Moltes sepultures, cavades en terra a l’aire lliure i dins el paviment i les parets de les coves.
No pocs dels vestigis amunt esmentats es troben dins locals megalítics i poblats prehistòrics, prova evident de la successió de diverses cultures en aquells llocs fins a temps relativament tardans. Probablement són restes de l’habitació que allà feien els musulmans que, per manca de diners, després de la conquista cristiana no van poder rescatar-se i van romandre a Menorca com esclaus i conradors.
BIBLIOGRAFIA
CAMPANER FUENTES, Alvar: Bosquejo histórico de la dominación islamita en las islas Baleares, Palma 1888.
ROSSELLÓ BORDOY, Guillem: L’Islam a les illes Balears, Palma 1968.