Els catalans i el vigent estigma de l’esclau. La igualtat lingüística, una utopia

La violación continuada, descarada e impune (…) a la propia lengua materna y a su enseñanza —por parte de las autoridades intolerantes, fanáticas y totalitarias de algunas comunidades autónomas— con la Generalidad de Cataluña en cabeza; violaciones que ninguno de los españoles bien nacidos, con convicciones y exigencias éticas y espítiru cívico y democrático podemos seguir tolerando ni contemplar un instante más sin declararle una guerra sin cuartel, si no queremos cubrirnos de ignominia y deshonor ante nuestra propia Historia.

MIGUEL SÁNCHEZ-MAZAS

D’acord amb la constitució i el subsegüent Estatut d’Autonomia, el català és declarat oficial i llengua pròpia de Catalunya; a més, en principi ha d’arribar a la plena igualtat amb el castellà quant als drets i deures dels ciutadans. Amb tot, el nou ordre jurídic, que substitueix el que durant més de dos-cents vuitanta-quatre anys va prohibir el català i va perseguir-ne la utilització, ha demostrat que no és prou fort, eficaç ni contundent per retornar la normalitat a la llengua catalana ni per retornar-li l’estatus oficial a tots els àmbits, aspectes que proclamaven fins i tot les lleis respecte als drets i deures dels ciutadans. ¿Com ha estat possible que després de vint anys d’haver-se restituït un dret que mai no hauria d’haver-se eliminat encara no s’hagi assolit la plena igualtat de drets i deures? El fet és molt simple. És més fàcil prohibir l’ús d’una llengua amb un decret que no pas impulsar-ne la utilització amb una llei, sobretot si no pot ser l’única llengua oficial; a més, la persecució de la llengua catalana no es va dur a terme amb un suport polític, n’hi havia també un de social. Els qui anaven contra la utilització de la llengua catalana no eren pas una minoria. Eren i són molta gent. El castellà té un exèrcit disciplinat per imposar-se a tot arreu seguint la consigna de Nebrija. Té des dels analfabets que només volen parlar castellà gràcies al seu monolingüisme primitiu i natural fins als intel·lectuals més savis, passant per tota una rècula de funcionaris, policies, professors, jutges, fiscals i professionals de tota mena que lluiten desesperadament amb dents i ungles des de tots els àmbits socials perquè no restin menysvalorats lingüísticament. El seu poder és imposar el castellà als altres, siguin clients, usuaris, contribuents, ciutadans, consumidors, amics, familiars, etc. Aquesta estratègia s’ha fet amb diverses tàctiques, des de diferents fronts i amb arguments canviants. Els primers van ser els polítics; després, els intel·lectuals que n’havien preparat la ideologia; finalment, tota mena de professionals per defensar els seus interessos lingüístics, coadjuvats tots plegats pels mitjans de comunicació; en aquest clima general qualsevol es veia amb cor d’anar contra la normalitat de la llengua catalana. En el moment de redactar-se la constitució, que declara la preeminència del castellà, alguns polítics van expressar una ideologia lingüística que denotava un menyspreu envers les altres llengües de l’Estat. Per exemple, el diputat d’Aliança Popular Licinio de la Fuente va defensar una esmena a la comissió constitucional per fer més castellanitzant l’article tercer de la constitució. Va recórrer a arguments com aquest: «En este contexto nosotros, que tenemos la suerte de contar con una de las naciones más antiguas del mundo y de contar con uno de los pocos idiomas auténticamente universales, vamos a introducir además, como un elemento más de la posible división de una nación que se ha quedado pequeña en otras cuantas, no sé cuantas más pequeñitas, la complicación de otras cuantas, tampoco sé, ni creo que sepa nadie, cuántas lenguas oficiales habrá en nuestras relaciones internacionales». Licinio de la Fuente es preocupava de diversos àmbits i sectors: «La introducción de la cooficialidad de las lenguas en territorios autónomos puede ser un elemento discriminatorio en perjuicio de los sectores sociales más modestos. Por una razón bien simple: porque son los que tienen más dificultades para aprender y dominar dos o tres idiomas. (…) ¿Qué va a pasar con los funcionarios, con los profesionales, con los maestros, con los profesores, con los estudiantes? Los territorios con lengua propia van a ser casi coto cerrado para ellos, mientras, a la inversa, el resto de España estará abierto a todas las posibilidades de los oriundos de esos territorios. Yo ya conozco a algunos que han tenido que cambiar de domiclio por esta razón».^[685] El diputat Manuel Fraga Iribarne va sortir en defensa de l’esmena de Licinio de la Fuente amb una idea aleshores nova que temps a venir s’aplicaria: «Porque al informar de que las demás lenguas serán de acuerdo con, quiere decir que sus Estatutos podrán disponer o no un grado también mayor o menor de cooficialidad». Aquesta doctrina de tenir dues llengües amb oficialitat diferent seria en el subconscient de molts funcionaris, jutges i polítics, la qual gairebé fins ara no s’ha arribat a extirpar, ja que la igualtat plena no s’ha assolit.

A la sessió plenària, en defensa de les seves esmenes Licinio de la Fuente va dir: «No me he opuesto, ni me opondré nunca, al uso de esas lenguas ni a su enseñanza. Sí tengo que oponerme a que esa enseñanza sea obligatoria o se imponga la obligatoriedad por la vía de la cooficialidad». A parer seu, el castellà, en lloc de ser un idioma imposat mitjançant l’opressió i el vassallatge (lengua del Imperio), és «lengua de libertad porque ha abierto para muchos hombres y para muchos pueblos todo un mundo de cultura». Aquest argument és el que va exposar Henri Gregoire a la Convenció Republicana el 1794 com a bases per eliminar i prohibir les llengües no franceses, les quals, segons Gregoire, eren les de l’obscurantisme, mentre que el francès era la llengua de la llibertat. Licinio de la Fuente va dir que «la lengua es una barrera que va a limitar la libertad de todos los españoles en beneficio de nadie».^[686] Al Senat l’almirall Marcial Gamboa va proposar que la llengua oficial «en las actuaciones oficiales de todo tipo y en las relaciones de los particulares con los organismos y entidades oficiales del Estado, sea el castellano o español, y pueda así exigirse». Els senadors Justino de Azcárate i Guillermo Luca de Tena també varen presentar una proposta que defensava que «a nadie se le podrá exigir el conocimiento, ni el uso de ninguna lengua regional». El senador Lorenzo Martín-Retortillo, catedràtic de dret administratiu a la universitat de Saragossa, fou qui, mitjançant una esmena, va fer quedar circumscrita dins del territori de cada comunitat l’oficialitat de la llengua respectiva. Llevat de la darrera, és veritat que aquestes propostes no van reeixir, però en la pràctica varen passar molts anys com si fossin vigents.

En temps del govern de la UCD, es va legislar poc per arrodonir la superestructura lingüística de l’Estat, totalment castellanitzant. Algunes novetats van ser, per exemple, les Reales ordenanzas de la fuerzas armadas, que imposaven el castellà en l’exèrcit; el Reial decret del 10 de maig de 1979, que pràcticament obligava a fer servir el castellà als ajuntaments; el projecte de llei de la LAU, per la qual s’havien d’impartir les classes en castellà a la universitat si un alumne ho demanava, o el projecte de llei del poder judicial, que exigia el castellà als jutjats, etc. Tanmateix, la reculada de la llibertat lingüística va venir arran del cop d’estat del 21 de febrer de 1981. El govern d’UCD, a través del ministre Rodolfo Martín Villa, va engiponar la loapilla, la qual es va redactar a causa de la pressió dels militars, i ben segur del rei, després dels esdeveniments colpistes del febrer de 1981. Aquesta loapilla tenia més mala intenció que la mateixa loapa, atès que volia harmonitzar tota la qüestió lingüística. L’harmonització pretesa pel govern i que era fruit de la militarada volia «la utilización de los términos “Nación”, “Nacional”, “Nacionalidad”, a la garantía del uso y enseñanza del idioma castellano en todo el territorio nacional, junto con las demás lenguas propias de las Comunidades Autónomas, y a las reglas relativas a la adquisición, conservación y pérdida de la condición política de los ciudadanos que tengan vecindad administrativa en los municipios situados en distintas Comunidades Autónomas».^[687] Quan es va convertir en projecte de llei, s’hi proposava que l’ús del castellà fos obligatori en les comunicacions i relacions amb l’Estat, que totes les disposicions de les comunitats autònomes haguessin de ser en castellà com a mínim, que l’ensenyament s’hagués de donar en castellà i que el mot nacionalitat es fes servir solament en el supòsit que preveu l’article segon de la constitució. Quan Martín Villa en va fer la presentació al Senat el 31 de març de 1981, la va justificar: «Y no puede haber una España fuerte que no se asiente en una nación única, con una sola ciudadanía política, con un idioma común, y con el respeto público y notorio a un mismo texto constitucional».^[688] Tanmateix, les pressions dels militars no varen quedar només en això. El ministre d’Educació, Juan Antonio Ortega y Díaz-Ambrona, va crear l’alta inspecció de l’Estat, el 6 de març 1981, amb la finalitat de garantir «la igualdad de todos los españoles (…) en sus derechos lingüísticos y, en particular, el de recibir enseñanza en la lengua oficial del Estado». El juliol de 1981 s’obligà que tots els rètols fossin en castellà als establiments del Ministeri de Cultura. A instàncies dels militars, el 31 de juliol de 1981 també s’imposà el castellà en els rètols de les carreteres. Si el cop d’estat va fracassar militarment, les seves intencions varen prosperar, sobretot per contrarestar la utilització de la llengua catalana.

Malgrat l’arribada al poder dels socialistes l’octubre de 1982, la situació en l’àmbit lingüístic no va experimentar cap canvi radical. No es va crear doctrina lingüística nova, però sí que hi hagué una preocupació per la defensa de l’exclusivitat del castellà en la vida diària, sense gaires explicacions ni manifestant cap teoria com a fonament. Tot es feia de facto. Es van impugnar la llei de normalització de 1983 aprovada pel Parlament de Catalunya i diversos decrets del govern català sobre normalització lingüística; es decretà tot un reguitzell de normes positives que imposaven el castellà a tot arreu sense deixar res per verd. Es va arribar a redactar cent cinquanta normes positives per les quals s’obligava a l’ús del castellà, de què un es pot imaginar contra quina llengua anaven, principalment. No em puc estar d’esmentar les principals normes proclamades per defensar la llengua castellana: ordenació de les assegurances (1985); llei de patents, de marques i de semiconductors; reparació d’aparells d’ús domèstic (1988); etiquetatge dels productes industrials (1988); els prospectes dels medicaments: Registre Mercantil (1990) i rètols de trànsit (1990). Hi havia disposicions que, tot i imposar el castellà, deixaven el català a la voluntat dels ciutadans: la llei orgànica del poder judicial, girs postals, llei orgànica del procediment militar, títols universitaris, llei canviària i dels xecs, l’etiquetatge dels productes alimentaris i la dels articles verinosos i perillosos, etc. Es van promulgar lleis que van en detriment de les llengües no castellanes, com ara la llei de les televisions privades o llei notarial. El govern socialista només es preocupava que la llengua castellana fos prioritària i obligatòria, i deixava les altres a la desempara, perquè depenien de la bona voluntat dels ciutadans.

Els intel·lectuals, igual que en èpoques anteriors, al llarg d’aquests anys han estat molt combatius. En síntesi, els intel·lectuals espanyols s’han dedicat a inventar mites i distorsionar la veritat històrica per alimentar la catalanofòbia amb arguments pseudocientífics. D’entrada, com ja havien fet intel·lectuals del segle XIX, la majoria dels que treballen en el ram de la filologia han reinventat la situació lingüística catalana afirmant que els catalans són bilingües des de l’edat mitjana. D’aquesta teoria n’és un portaveu l’acadèmic Francisco Rodríguez Adrados, segons el qual «se convirtió, además, Cataluña en el siglo XVI en una región bilingüe: prácticamente todos hablan castellano, español ya».^[689] Si aquesta afirmació fos veritat, ¿d’on venia la pruïja de Romanones, Primo de Rivera o de Franco per imposar el castellà? Per això, el president Pujol va haver d’explicar que fins al principi del segle XX Catalunya era un país monolingüe. Davant de la destrucció d’un dels seus arguments que justificaven la glotofàgia, va aparèixer Miguel Sánchez-Mazas, catedràtic emèrit, «en defensa del español» assegurant que «el Presidente miente otra vez como un bellaco. Porque los mejores conocedores y expertos de la historia lingüística de Cataluña y de España, proclaman, como el insigne académico don Emilio Alarcos que “Cataluña, desde hace muchos siglos, ha sido una región bilingüe»”.^[690] Aquesta idea falsa ja havia estat divulgada feia temps, entre d’altres, pel famós Amado Alonso: «El prestigio del castellano como lengua de España, estaba afianzado desde la Edad Media mediante una expansión amistosa y pacífica». La teoria segons la qual els catalans de l’edat mitjana ja parlaven habitualment el castellà s’escampà arreu; els divulgadors l’acceptaven sense reserves i no admetien el monolingüisme dels catalanoparlants, com ara Platón, que escriu: «Las justificaciones históricas del monolingüismo no se corresponden con la verdad. (…) La realidad es que el castellano, como los otros grandes idiomas europeos, se expandieron por la fuerza de su poder político y de su cultura, sin que existiera al principio una fuerza deliberada. Por lo menos desde el siglo XVI el castellano está presente en toda la península, como ha demostrado el profesor Fernando González Ollé en su trabajo “El largo camino hacia la oficialidad del español en España»”.^[691] Aquesta teoria que els catalans ja naixien amb totes dues llengües és una engalipada que serviria per justificar la imposició del castellà amb l’excusa de l’enaltiment del bilingüisme. Un segon punt de la falòrnia dels intel·lectuals espanyols sobre la història lingüística de Catalunya és negar la voluntat glotofàgica de l’Estat espanyol contra la llengua catalana. Aquí tenim exemples implacables per la seva nitidesa. S’ha de recordar que Menéndez Pidal ja havia dit que l’Estat espanyol no era enemic del català. I seguint aquest fil argumental Claudio Sánchez Albornoz reafirma que «Castilla no ha impuesto su lengua —la lengua de la España central—. El castellano ha triunfado por la superioridad de sus grandes escritores frente a los escritores de las otras regiones».^[692] Antonio Domínguez Ortiz, un especialista prestigiós sobre el segle XVIII, quan descriu la societat espanyola d’aquell segle ignora la reial cèdula de Carles III, inspirada pel comte d’Aranda, i sense cap rubor explica: «Pero nunca se dictó una prohibición contra las lenguas no castellanas».^[693] Gregorio Salvador també insisteix que no hi ha hagut mai cap imposició del castellà: «Se supone al castellano culpable de todos los males, achaques, miserias e impotencias de las demás lenguas peninsulares y se inventa una historia de dominio e imposición inexistente».^[694] Aquest científic creador de mites atribueix als altres la invenció d’una història de domini i imposició. Que ho diguin als catalans! Rafael Lapesa, director de la Real Academia de la Lengua, el juny de 1988, va negar «que el uso del castellano haya sido jamás impuesto».^[695] Un altre acadèmic, Emilio Alarcos, assegurava que l’expansió del castellà per l’est de la península «no es resultado de ninguna imposición, sino que se debe más bien a difusión de tipo cultural, a las ventajas sociales que procuraba su uso, y al prestigio de ser el castellano la lengua de la cancillería regia y de las obras literarias».^[696] ¿Que no s’ha vist abans com va aplicar el seu poder polític la cancelleria reial de la monarquia hispànica per imposar el castellà? Amb els supòsits que s’acaben de veure —el castellà és sabut de tothom a Catalunya des de l’edat mitjana i el català no ha estat mai prohibit—, s’arribà a la conclusió que era absolutament vergonyós que a Catalunya es volgués imposar el català, ja que les lleis no han de servir per fer coses com aquestes. Tot seguit va venir la denúncia que la llengua espanyola era perseguida a Catalunya, i que calia l’elaboració d’una llei de defensa del castellà, de manera que van passar de perseguidors a perseguits. Els intel·lectuals van arribar al tercer principi fonamentador de la seva estratègia, que és el de sempre: la castellanització de Catalunya. Però com que amb la constitució a la mà havien de practicar un llenguatge políticament correcte, ho dissimulaven exigint el bilingüisme, que és, segons ells, l’estat natural dels catalans.

El 1988 s’inicià una campanya que denunciava la persecució del castellà. El president d’aleshores de la Real Academia de la Lengua Española, Rafael Lapesa, va dir: «En Cataluña hay una política muy calculada e inteligente de catalanización de toda la población inmigrante de otras regiones que se han asentado allí. Por un lado estos inmigrantes se ven sometidos a una presión social, y por otra, acuden a planes escolares muy bien pensados: los hijos de los inmigrantes ven pronto que para abrirse camino es necesario el catalán, un instrumento de progreso en la escala social».^[697] Les primeres declaracions del seu successor, Manuel Alvar, denunciaven la situació del castellà a les comunitats autònomes amb llengua pròpia i reclamaven al govern una llei a favor del castellà: «Esa ley no tiene por qué ir contra nada o contra nadie, sino que debe establecer una situación de igualdad para todas las lenguas».^[698] ¿Quina igualtat? ¿La que proclama la constitució? L’acadèmic Gregorio Salvador també va queixar-se de la persecució de la llengua castellana, la qual «dándole estúpidas dentelladas a esta aperreada lengua española, (…) al parecer está condenada a soportar toda suerte de atentados y atropellos, porque para eso “goza de buena salud”».^[699] Unes quantes setmanes més endavant, Gregorio Salvador va escriure que el castellà perdia parlants: «Paradójicamente, los está perdiendo, de modo particular en Cataluña, es un hecho de tal evidencia, y lo he dicho y escrito tantas veces».^[700] Com que Gregorio Salvador no devia tenir prou ressò, al cap d’uns quants mesos tornà a denunciar que «no podemos permanecer callados. Otro de mis corresponsales catalanes, un médico de Barcelona, “que ha tenido que sufrir en sus hijos el calvario de la normalización y lo está viendo sufrir a miles de personas”, me asegura que el riesgo de que el español se vea arrinconado en Cataluña es cada vez mayor, salvo que lingüistas, escritores y académicos nos decidamos a hablar».^[701] Gregorio Salvador no s’aturava; en un altre article mantenia que estava segur que «lo que se está haciendo en Cataluña es una atrocidad. (…) El criterio de territorialidad aplicado a la lengua es un disparate. (…) Comienza a haber catalanes con estudios medios que no saben hablar castellano».^[702] A l’acadèmic Pedro Laín el feia patir «la frecuencia con que recibo noticia de los intentos de marginación de la lengua común en las comunidades autónomas con lengua propia y la escasa o nula diligencia de los regentes del Estado para la defensa y promoción de nuestro máximo bien nacional».^[703] Federico Jiménez Losantos també col·laborà a propagar aquesta idea de la persecució del castellà en el llibre La dictadura silenciosa, en el qual fa afirmacions com ara «pasan los años y el problema político de los castellanohablantes en Cataluña sigue ahí, como un cadáver insepulto» o «tres millones de personas, el equivalente de toda la población de Lituania, estan sometidas a la operación política y cultural del cambio de lengua, de erradicación de la lengua castellana en la segunda generación. Y casi nadie dice nada».^[704] Al cap d’un temps, l’acadèmic Emilio Alarcos Llorach sostenia que «la política de la Generalidad es aberrante. (…) Siempre he creído que a las lenguas, sean las que sean, hay que dejarlas en paz, sin perseguir su uso ni fomentarlo, sin imponerles dogmas ni leyes».^[705] Alarcos titllava la legislació catalana d’aberrant; no li coneixen cap manifestació en què declari aberrant la Constitució Espanyola de 1978, que obliga a l’aprenentatge del castellà, ni aberrants les cent cinquanta normes positives que se’n deriven i que exigeixen el castellà a tot arreu. En honor a la veritat, cal dir que Alarcos admet la prohibició del català, però parcialment, ja que només l’accepta durant el franquisme: «Después de cuatro décadas en que por primera vez se impidió sin sentido el cultivo escrito del catalán, las cosas habrían vuelto a su cauce si no fuese por ciertas reacciones contrarias a la multisecular convivencia del catalán y el español».^[706] ¿Potser es vol construir la convivència sobre la mentida i la inequitat?

El 1986 Julián Marías va reconèixer que a partir de 1939 les llengües no castellanes van ser tractades amb «brutalidad y tosquedad». Ara bé, es pregunta: «¿Fueron tratadas así, tan cerril, abominablemente, tan antiespañolamente, por los castellanos? Normalmente, no». Marías mantenia que el maltractament de les llengües regionales el feien «con gran frecuencia» els mateixos parlants d’aquestes llengües, que volien «”hacer méritos” y “adelantar” o “depurarse” por el camino más corto».^[707] Fixem-nos quin cinisme. Tal com s’ha vist, s’imposa el castellà des del poder, es prohibeix l’ús de qualsevol altre idioma i al qui no obeeix li imposen multes i sancions. Un cop fet això, la culpa és dels qui es volien «depurar», no dels qui van dictar les lleis genocides. Així és el cinisme dels intel·lectuals espanyols! Julián Marías en plena campanya contra Catalunya de 1994 va publicar un article en què intentava sortir en defensa de la lengua común; a parer seu, aquells a qui ell anomenava depurats intenten «que se abandone esa lengua o se la relegue a un lugar marginal y secundario, como lengua extranjera y no propia, considerando así solamente a la particular de una Comunidad».^[708] Julián Marías és molt incongruent, no té memòria i no recorda que el 1966 va dir que els catalans vivien en una casa de dos pisos. Aleshores no es va pas queixar obertament que els catalans tenien prohibit canviar de casa, i ara que continuem en els dos pisets com abans fa el rebec. ¿Doncs què voleu ara, continuar en la prohibició? A més, mantenia que «el catalán sólo sería una limitación, un factor de “tibetanización” de Cataluña; unido al español, a la segunda lengua propia de los catalanes, puede ser el instrumento y la expresión de su personalidad plena, segura, actual y no arcaica, arraigada y universal al mismo tiempo. (…) La pretensión de “exclusivdad” es, por supuesto, ilegal, pero no es esto lo que más importa. Es una muestra de provincianismo, que puede llegar a ser aldeanismo. Es una manera de suicidio cultural e histórico. Cuando recibo un documento en que una institución es denominada solamente en la lengua particular, pienso que se hace un despojo a sus habitantes, y me sorprende que lo consientan».^[709] Ens agradaria saber d’una vegada el percentatge de catalanoparlants que coneixen altres llengües europees per palesar d’un cop que els «provincians» són ells. En català no hi ha l’equivalent a aldeanismo perquè no en tenim, d’això, com tampoc no hi és en altres idiomes europeus. És un concepte que no deixen de repetir, com si la llengua catalana fos insuficient o patís alguna malaltia congènita. Elie Kedourie, teòric del nacionalisme contemporani, ha dit que «l’idioma és el mitjà pel qual l’home es fa conscient de la seva personalitat. L’idioma no només és un vehicle de proposicions racionals, és l’expressió exterior d’una experiència interior, el resultat d’una història particular, el llegat d’una tradició característica».^[710] Aleshores, ¿per què Julián Marías s’atreveix a menystenir la personalitat dels catalans, la seva vivència interior i el seu llegat històric? Doncs perquè sap que expressa un sentiment compartit per tots els nacionalistes espanyols.

L’acadèmic Francisco Rodríguez Adrados, en un article fonamentat en la correspondència entre la llengua i la nació, clama per la llengua castellana, perquè el dia que desaparegui el castellà no hi haurà Espanya i l’anglès serà la llengua franca: «Sin español no hay España». Rodríguez Adrados escriu que «el español es el tejido que ha unido a nuestra nación: en el terreno de la cultura, de la administración, de la economía. (…) Este es el resultado de la historia. Si no se respeta, volveremos a la Edad Media».^[711] Ara sí que no s’entén res. ¿Però que no havien dit que a l’edat mitjana a Catalunya tots parlaven el castellà?

Després de les denúncies de la persecució que patia el castellà, van agafar la dèria que els catalans havien de ser bilingües, quan el sentit comú fa veure que a Europa siguin poliglots. Començà l’acadèmic Pedro Laín Entralgo, el qual té idees molt concretes sobre el castellà i una opinió molt irreductible de fa temps. En una al·locució als membres del Consejo de Castilla y León, el 24 de juny de 1980, ja els va dir: «Castilla ha de tener conciencia renovada de sí misma y empezar de nuevo a andar, ya que, sin ella, la voluntad de afirmarse de las tierras de España sería un fracaso. Y el arma de Castilla es su palabra».^[712] Laín Entralgo creu en la doctrina de l’espanyolisme de sempre, és a dir, que la llengua és l’eina per castellanitzar i construir la nació, per la qual cosa té l’obsessió de la llengua castellana; així el 7 de novembre de 1984, quan va presentar una col·lecció de llibres sobre el nacionalisme català a Madrid, ja va defensar en el discurs que «el nacionalisme català és assimilable per a Espanya sempre que Catalunya conservi el castellà com a llengua comuna i no la bandegi a la categoria de llengua útil o reservada a les transaccions».^[713] L’arrelament d’aquest parer es demostra en l’afirmació següent feta en un article posterior: «Puesto que el catalán es la lengua de los catalanes y puesto que, según la Constitución, todos los españoles tienen el deber de conocer la lengua castellana y el derecho a usarla, siempre he defendido la conveniencia de mantener y aun fomentar el bilingüismo entre los habitantes de Cataluña, sean o no nativos de ella».^[714] En una carta pública a Castilla del Pino l’acadèmic Laín Entralgo li va dir: «La aceptación de tal propuesta (del bilingüisme) ayudaría tanto a la verdadera perfección cultural de Cataluña —de la Cataluña real, no de una Cataluña utópica y ucrónica— como la esperanza de cuantos no podemos hacernos la idea de una España sin Cataluña».^[715] Sobre aquest concepte del bilingüisme obligatori i pertinaç, Montserrat Roig va fer el comentari següent: «Más que dos lenguas sería como tenerla bífida. Por un lado, la expresión de lo fuerte, lo viril y lo ético. Por el otro, lo tierno, lo dulce e intimista. Todo un privilegio. Pero el sabio no ha caido en que lo que da más dinero es lo primero y que lo segundo suele pasar inadvertido. Así, el sabio se protege de sus miedos definiendo a los demás. Somos bilingües y “s’ha acabat el bròquil, tu!”».^[716] Laín Entralgo tornà a fer explícita la seva teoria que la llengua castellana uneix políticament anys més tard, quan va escriure: «No puedo admitir, en consecuencia, que no empleen el castellano como lengua “también suya”, y que, a través de ella, como “también suya” la cultura en ella expresada. (…) Admito, incluso, que el empleo del castellano como lengua instrumental perdurará en Cataluña, mientras no se impongan los independentistas».^[717]

El neguit perquè els catalans continuem amb el castellà és constant, i com que amb paraules «políticament correctes», no poden anar en contra del català, invoquen el bilingüisme esbiaixat, un bilingüisme que com tothom sap només practiquen els catalans. Convé fixar-se que no mencionen mai la riquesa objectiva d’un cas de bilingüisme com ara català-anglès, sinó que pugnen precisament pel binomi castellà-català. La qüestió està aquí. Els catalans han de ser bilingües a fi que ells continuïn sent monolingües. I la pobresa deguda a la seva condició de monolingües no els afecta; els catalans són els únics que s’enriqueixen aprenent i sabent, és clar, castellà; ells no s’han d’enriquir pas, es veu. Tal com em va comentar el senador José Prat, home culte, afecte a la maçoneria i posteriorment president de l’Ateneu de Madrid, «los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano». Aquesta idea no és pas actual, Antonio Machado ja havia escrit abans, cap al 1937, una idea similar: «De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos… antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse».^[718] Tanmateix, tal com diu Josep M. Barnadas al Laín Entralgo, «al capdavall, mai no he acabat d’entendre quin interès podeu tenir a fer-nos espanyols, si després mai tampoc no ens en trobeu prou. Em costa de capir aquesta dèria de fer-nos espanyols malgré nous. L’operació, a més de sinistra, em sembla, pel cap baix, poc gloriosa… i elegant».

Per als intel·lectuals espanyols, Catalunya ha de ser bilingüe, fomentar el català és una imposició i una animalada. No es cansen de repetir-ho. Joaquín Vidal: «La Generalitat hace la vida imposible a miles de ciudadanos enconando un problema lingüístico que no se debería plantear jamás en términos excluyentes» (El País, 20 de juliol de 1993); Miguel García-Posada: «Cataluña es bilingüe porque la historia la ha hecho así» (El País, 6 de desembre de 1993); José Antonio Gabriel y Galán: «Estaria dispuesto a admitir que determinados símbolos fueran objeto de transacción y componenda, pero hay algo ante cuya manipulación me planto de raíz: el idioma. A mi, el idioma que no me lo toquen. (…) Si algún día Pujol consiguiera su objetivo de eliminar operativamente el castellano de Cataluña, además de perder una excelente herramienta de presión, habría caído en la más estúpida de las trampas: habría provinzianizado a Cataluña, la habría aislado un poco más, haciéndola más pequeña y más pobre. Cataluña necesita del castellano, entre otras cosas, porque es tan suyo como el propio catalán» (El País, 10 de gener de 1992). Tanmateix, l’exministre de Cultura Jorge Semprún considera que aquest bilingüisme tan invocat no té cap repercussió cultural, segons unes manifestacions a Le Monde: «Barcelone est une ville où tout le monde parle espagnol, autant qu’à Madrid. Je ne crois pas que les problèmes dont souffre la ville —et qui son réels— soient d’ordre lingüistique. Ils sont, je l’espere, provisoires et liés à l’affirmation de l’identité nationale catalane. Il y a en Catalogne un particularisme culturel trés riche et trés ancien. Celui-ci n’à jamais cessé, en dépit des persecutions, de se developper. Mais il y a un moment aù l’affirmations de cette identité provoque une certaine crispation et une relative clóture».^[719] D’altra banda, convé esmentar altres afirmacions, les quals, per bé que no toquen directament el bilingüisme dels catalans, tenen a veure amb la qüestió lingüística i amb l’ideari castellanista. Francisco Tomás y Valiente, expresident del Tribunal Constitucional, opina a l’inrevés del que mana la constitució: «Se aprende mal y con rencor una lengua impuesta. (…) Por eso es mejor para la difusión de la lengua que se trate de que no se imponga, sino que se ofrezca» (La Vanguardia, 27 de febrer de 1994). Una mostra de la mentalitat estudiada podria ser la de Jesús Aguirre, duc d’Alba, el qual quan li pregunten sobre la cultura catalana contesta: «¡¡Abandonen la cultureta!! Los nacionalismos son fenomenos típicos del romanticismo». Davant de la pregunta: «¿Catalanicemos España?», respon: «No, yo no he dicho eso, de ninguna manera, sería abusivo y además no se conseguiría nunca». L’imperialisme està ben afermat. En canvi, recomana que «cuando alguien entra en una tienda en Barcelona y el dependiente advierte que no és catalán, que sepa recurrir al español».^[720] Una manera ben curiosa de vincular cultureta i romanticisme, i una barra total en no admetre que els espanyols s’enriquirien amb la catalanització mentre que els catalans, això sí, s’han de castellanitzar.

Només un intel·lectual espanyol ha dit la veritat sobre aquesta qüestió, Carlos Castilla del Pino, quan va escriure: «Paradójicamente, haciendo constitucionalmente obligatorio el conocimiento del castellano a los que culturalmente no les pertenece, se infringe asimismo la Constitución, que hace a todos los españoles iguales ante la ley, y prohíbe la discriminación. (…) El tránsito a otro idioma no se puede ejecutar sin previo abandono de nuestra personalidad, y por tanto, de nuestra vida auténtica».^[721] Una veu en el desert!

Fins ara s’han exposat els parers de membres de la Real Academia de la Lengua, a més dels d’altres intel·lectuals, a títol individual, però també cal explicar l’actitud i l’actuació de la institució mateixa. Després de tot aquest cor d’acadèmics i intel·lectuals, no és gens rar que l’Academia mateixa agafés el paper de solista en la defensa de l’espanyol, pels perills que li representava la llengua catalana. Com s’ha vist, no va ser pas la primera vegada que aquesta entitat abandonava les tasques pròpies i es dedicava a la política lingüística seguint el patriotisme estatal més pur. El 23 de maig de 1991 va acordar adreçar-se per carta al ministre d’Educació a fi de denunciar que la Generalitat de Catalunya havia imprès els exàmens de les proves d’accés a la universitat només en llengua catalana. Hi considerava aquest fet inconstitucional i discriminatori per als castellanoparlants. Quan els exàmens són en castellà i prou no li coneixen cap rampell, a l’Academia! Baltasar Porcel es queixà posteriorment del tarannà de la institució i va dir que no podia ser que «la Real Academia nutra o cobije un grupo de académicos hostil a Cataluña, al catalán, que crea que el castellano (…) puede resultar fatal para todos».^[722] Més endavant, el dia 4 de novembre de 1994, l’Academia va fer el salt mortal, quan el president, Fernando Lázaro Carreter, va signar una carta adreçada al president del govern, Felipe González. En aquells moments s’estava en el ple d’una campanya contra la normalització de la llengua catalana, i en la dita carta es recordava al president que la constitució garanteix el coneixement del castellà de «tal modo que quede conjurada cualquier posibilidad de diglosia, siendo necesario el bilingüismo para asegurar la convivencia pacífica de todas las lenguas de España». Els castellans parlen de diglòssia! Tenen por de la diglòssia, ells que l’han imposada durant dos segles i mig. Cal tenir memòria i recordar que Fernando Lázaro Carreter el dia 21 de desembre de 1981 a Sitges va dir que per primera vegada a la història els espanyols tenien una receptivitat absoluta pel català i es va preguntar: «Qué podemos hacer, los de fuera de Cataluña, que tenemos alguna influencia pública, a través de la enseñanza, o de la escritura, qué podemos hacer para mejorar esa imagen».^[723] Com es veu, al cap de tretze anys això és el que va fer a favor de Catalunya. L’Academia, en la seva lluita per la supremacia i preeminència del castellà, feia sis propostes: fomentar el bilingüisme sense diglòssia, eliminar els recels dels ciutadans davant de les diverses llengües, plans per aprendre bé el castellà, determinar els moments que sigui obligatori el castellà quan un sigui proveïdor, usuari o client, estimular la doble retolació de tots els topònims als territoris amb llengua pròpia diferent del castellà i disposar d’emissores de ràdio i televisió que emetin solament en castellà.^[724] No cal fer-hi comentaris. Aquesta carta va emergir en plena campanya anticatalana, causada per la conjuntura política, a més de la intolerància històrica. Evidentment, va tenir molta contesta; fins i tot els mateixos membres de l’Academia que viuen a Catalunya se’n varen apartar explícitament, llevat d’un que es diu Francisco Rico, el qual ja anteriorment s’havia mostrat advers a la normalització de la llengua catalana en el seu hàbitat natural. Baltasar Porcel, en vista d’aquesta nova pirueta política dels acadèmics, els va dir: «Con la venia, permitan los Inmortales una confesión. Tengo para mí que se han equivocado de país».^[725]

Un altre rampell d’exclusió del col·lectiu d’hispanistes, mostra contrària als valors que ha de tenir un Estat modern i democràtic, es va donar al segon congrés internacional de la llengua espanyola, celebrat a Sevilla el març de 1990. S’hi va discutir la proposta de demanar al govern espanyol la dotació de recursos humans i materials suficients per ensenyar les llengües no castellanes de l’Estat a les universitats espanyoles. L’assemblea del Congrés s’hi va negar amb excuses de caire formal. La realitat és que els «hispanistes» de via estreta no ho acceptaren i que Gregorio Salvador, per justificar que allò no era un tema de l’assemblea, va arribar a dir que la proposta era «intolerable, inaceptable».^[726]

Un altre col·lectiu que va establir un front hostil a la llengua catalana va ser el constituït pels signants del manifiesto dels dos mil tres-cents intel·lectuals que treballaven a Catalunya. La majoria de sotasignats eren funcionaris de l’ensenyament. El 15 de gener de 1981 es va acabar el procés de recollida de signatures d’aquest manifest, que van subtitular «Por la igualdad de derechos lingüísticos». Van aconseguir que els el publiquessin el 12 de març de 1981, pocs dies després de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, en el diari de Madrid Diario 16. El motiu del document era la por d’aquells professionals que els drets i deures dels ciutadans quant als usos lingüístics estarien en plena igualtat, arran de la proclamació de l’oficialitat de la llengua catalana. La por de perdre el predomini i la preeminència de castellanoparlants de què havien gaudit durant tota la dictadura. Una frase de Xavier Rubert de Ventós ajudarà a comprendre l’esperit del manifiesto: «Estaven acostumats a circular en direcció obligatòria, i ara no accepten que el carrer sigui de doble sentit». Albert Boadella també l’encertà de ple quan en relació amb la reacció popular contra el document va dir: «La nostra reacció és la lògica d’un país que necessita l’estímul de la tradicional agressió castellana per a unir-se».^[727] En primer lloc, els infrascrits afirmaven que no tenien «prejuicios anticatalanes»; tot seguit proclamaven la persecució del castellà amb la frase: «No hay ninguna razón democrática que justifique el propósito de convertir el catalán en la única lengua oficial de Cataluña». La desaparició del castellà «sería un motivo de discriminación para la mitad de la población de Cataluña». Amb intranquil·litat es preocupaven per la situació cultural «abocada cada día más al empobrecimiento» i per evitar «el genocidio cultural de cerca de tres millones de personas». La qüestió lingüística era «un excelente instrumento para desviar legítimas reivindicaciones sociales que la burguesía catalana no quiere o no puede satisfacer» i una «arma discriminatoria y como forma de orientar el paro hacia otras zonas de España». No cal dir que al final els catalans encara s’havien de sentir, també, vassalls i havien de donar les gràcies per «la deuda que la sociedad catalana tiene para con la emigración». Res de nou a l’oest. Arguments repetits al llarg de la història i un sol objectiu: posar bastons a les rodes de la normalització de la llengua catalana a casa seva mateix. Tocant al tema de la immigració, cal esmentar un editorial de Diario 16, «Catalunya y la tolerancia», publicat abans del manifiesto, el 3 de setembre de 1979, en què es mantenien idees força diferents. Per l’interès que té, faig aquesta llarga citació: «Pero entre tanto, se perfila un mayor peligro para la identidad catalana: la fuerte inmigración interior. Desde las zonas feudales y pauperizadas del sur, afluyen millares de trabajadores de las clases más humildes. En Cataluña encontrarán lo que en su tierra les niegan: pan y trabajo. Los sociólogos, los lingüistas, los psicólogos sociales, etcétera, tienen la palabra. Los recién llegados no vienen con un general Custer en cabeza, dispuestos a masacrar a los autóctonos, y privarles de tierras y riquezas. Pero tampoco son “gastarbeiter”, carentes de derechos políticos. Se ha dicho que en los despachos de los gobernadores civiles de la época, la consigna era “Vamos a españolizar Cataluña”. Pero las dos culturas han convivido estos años mal que bien. Muchos de los recién llegados se han adaptado a su nueva patria chica, aprendiendo rápidamente un idioma relativamente sencillo». De fet, la campanya anticalana es va desfermar després del cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Segons que es deia, s’havien aixecat veus obscures i orquestrades, probablement teledirigides, l’interès de les quals era un retorn al passat i al feixisme lingüístic. Els signants del manifiesto s’hi van trobar al mig. Alguns dels signants d’aquest document havien expressat les seves idees abans de fer-lo públic. Així, Amando de Miguel, després de tant de temps de viure entre els perseguidors, amb l’Estatut patia de sobte la síndrome del perseguit: «Se acabó la ficción de la unidad. En Cataluña hay dos culturas y dos clases, por lo menos. Lo peor es que se superpongan las dos clasificaciones. Hay que anticiparse a la tontería que podría significar en este momento un holocausto del castellano en Cataluña».^[728] En un altre article, De Miguel donava com a fet segur que es volia foragitar el castellà de Catalunya: «Cada vez es más frecuente la exigencia de saber escribir catalán para los puestos mejor retribuidos. Esto, en la práctica, quiere decir hoy discriminación contra los llegados de fuera y sobretodo contra los que no se han podido pagar buenos colegios, que era donde se enseñaba catalán».^[729] Del que va escriure en una altra col·laboració posterior a la publicació del manifiesto, se’n dedueix que Amando de Miguel veia en la voluntat de restablir la normalitat a la llengua catalana, negada durant segles, un desig de venjança: «¿Será el recuerdo de los pasados genocidios una amenaza de la “Venganza Catalana” que nos aguarda sobre los que queremos ser de Cataluña sin renegar de nuestro idioma?».^[730] Pedro Peñalva, professor de dret romà signant del manifiesto, insistia que amb l’oficialització del català resultaria una «discriminación cultural» que es convertiria en «discriminación laboral» i també en una «discriminación fiscal», i s’acabaria en una «discriminación política». Tot això passaria als pobrets que no tinguessin prou intel·ligència per aprendre la llengua catalana, prohibida, segrestada i ultratjada mentre ells vivien en plenes facultats lingüístiques. La frustració d’aquesta gent venia de què no hi havia castellanoparlants al «Gobierno de la Generalitat, en sus Consellerías, en las Comisiones Mixtas y en los altos cargos. Y que, igualmente, los líderes de los partidos políticos hagan lo propio con respecto a sus consejos políticos y comités ejecutivos». Segons Peñalva, «quienes defendimos —en momentos difíciles— el bilingüismo, lo seguimos haciendo ahora».^[731] Doncs no sabem trobar el problema. Si són bilingües, ¿per què tant d’enrenou? Tots els càrrecs que ells ambicionaven els ocupaven persones que sabien diverses llengües. Quatre signataris del manifiesto, Jiménez Losantos, Carlos Sahagún, Luis Reinoso i Santiago Trancón, van escriure un article per al diari El País, en què es queixaven del tracte rebut perquè en el document polèmic no hi havia ni una sola afirmació «contra el uso público o institucional del catalán». Hi denunciaven que «sólo media docena de diputados al Parlamento catalán, de más de 130, hablen en castellano, cuando la mitad de la población es de esta lengua. (…) Los partidos estatales cambien el nombre de pila de sus candidatos, bautizándoles catalanes, o que expedienten a los que se oponen a la política asimilista. (…). ¿Cuantos castellanohablantes hay en los cargos de poder político en Cataluña? ¿Eso son anécdotas o símbolos indudables de una discriminación real y creciente?».^[732] El que no gosaven dir en el manifiesto ho explicaven més tard. Queda ben clar que l’objectiu d’aquests «intel·lectuals» era mantenir la política glotofàgica de Franco per interessos gremials, era establir a Catalunya una separació del poble per llengües a fi perpetuar-se en el seu statu quo; en definitiva, es tractava de destruir a través d’un cavall de Troia la societat catalana perseguida durant segles. Volien representat el seu nacionalisme espanyolista al Parlament de Catalunya a través de la llengua castellana. Palesaven un egoisme hipòcrita ja que no demanaven el mateix tracte a favor de la llengua catalana a l’hora d’usar-la al Congrés dels Diputats i en el govern de Madrid.

El juny de 1985 un grup de mestres que es qualificaven «d’espanyols amb residència a Catalunya», fa un segon manifiesto. La seva argumentació és que l’únic idioma oficial de l’estat és el castellà, i en conseqüència demanen al govern que retiri les normes que han impulsat el català en l’ensenyament. També es queixen que «han imposat el català en qualsevol altra assignatura de l’educació que no sigui exclusivament la Llengua i Literatura catalanes, encara que no ho sol·liciti així l’alumne o el seu pare o tutor». Després d’aquesta picabaralla administrativa, l’associació que va quedar de vigilància fou Acción Cultural Miguel de Cervantes,^[733] la qual es defineix com a associació «ciudadana, independente, plural y democrática que defiende tu lengua española y tu cultura». Aquesta entitat va fer de casa mare de les associacions que van anar creant, la primera de les quals va ser l’Asociación por la Tolerancia y contra la Discriminación, la qual, fundada el 1992, agrupava persones més aviat afins a l’esquerra. L’hostilitat anticatalana no era exclusiva dels sectors conservadors i reaccionaris, ja que molts associats provenien de partits estatals d’esquerra. També cal remarcar Cadeca, associació formada bàsicament per mares de família sense ideologia política definida, les quals pretenen viure a Catalunya exclusivament en castellà. Un altre grup que també s’ha mogut és Profesores por el Bilingüismo, constituït sobretot per professors de llengua castellana en l’ensenyament secundari.

El 1994 es va fer públic el «Manifiesto por la tolerancia lingüística» amb el subtítol «En castellano también, por favor».^[734] La idea principal d’aquests tolerants en qüestions lingüístiques era que no toleraven la presència prioritària o preeminent del català a Catalunya. Les seves denúncies anaven contra la «ideologia nacionalista» que posa els noms dels carrers, els rètols de les carreteres, de les escoles, dels museus, biblioteques, etc. en català. També es queixaven que els edictes municipals, els programes de les festes majors, les circulars administratives, les notificacions al metro i als autobusos, etc. no eren en castellà. D’això en deien limpieza lingüística. Denunciaven que els partits polítics els demanaven el vot en castellà però després al Parlament només parlaven en català, la qual cosa és segons ells «xenofobia cultural». Atacaven la immersió lingüística, que consideraven una «arma de sustitución lingüística» en lloc de tenir-la per una arma d’enriquiment, atès que facilita el bilingüisme que proposen els acadèmics. Els signants del dit manifest creien que tot el procés de normalització del català era una «estrategia de ingenieria social orientada a cambiar la personalidad de las gentes». Segons aquesta teoria, els catalans deuen tenir la personalitat capgirada. No aportaven cap idea nova, llevat que «el resultado final es miedo, mucho miedo a decir, pensar o hacer uso de la libertad de expresión que toda sociedad democrática ampara, por temor a ser considerados socialmente indeseables, perder la simpatía de quienes nos dan trabajo o ganar hostilidad comercial de clientes susceptibles». Els tolerants demanaven el bilingüisme integral però no es queixen que hi hagi sectors o àmbits d’on el català és expulsat per les forces centrífugues. Utilitzaven el bilingüisme com a escut i com a coartada, perquè no poden dir ni palesar que són bilingües. Abans de redactar aquest manifest, els ideòlegs de la tolerancia havien redactat un document titulat «Grupo de reflexión unitario de la esquerra», el qual val la pena de comentar ja que representa una reflexió des de l’esquerra sobre la lluita pel castellà. Estaven d’acord que Catalunya hagués recuperat les institucions polítiques representatives, però denunciaven que en la distribució del poder s’havia ignorat totalment «el esfuerzo realizado realmente por aquella mayoría social que más contribuyó con su lucha a la conquista de las libertades colectivas de Cataluña: la clase trabajadora», la qual cosa havia estat una «apropiación de los frutos del proceso de transformación democrática por parte de sectores minoritarios pero hegemónicos de la sociedad catalana». Asseguraven que s’havia donat prioritat a l’alliberament nacional, amb què s’ajornaven determinats objectius socials, i que a ells els havien portat «al pozo de una subordinación cultural, social y política del que hoy no se ve salida». Paradoxalment, exigien que la Generalitat resolgués el problema de la lluita de classes, quan, de fet, no té cap competència en dret laboral. I havent exigit a un govern català que no en té les competències allò que no reclamaven al de Madrid en punts tan neuràlgics, afirmaven que anaven a la recerca «para Cataluña de una identidad compartible, única garantía de que no será posible, en ese modelo de sociedad, ningún tipo de dominio y por lo tanto de explotación».^[735] Cal desconèixer moltíssim la situació catalana, quan tothom sap que a la Generalitat, que no és pas el govern d’una nació sobirana el qual no pot legislar ni en la regulació mateixa de la llengua catalana, no li poden exigir transformacions socioeconòmiques contràries a les normes constitucionals i les lleis bàsiques de l’Estat. També és preocupant de llegir en el document d’un grup germinal de la tolerancia que considerin que s’ha avançat més en l’alliberament nacional que no pas en el social. Deuen tenir els objectius nacionals catalans molt curts i els horitzons espanyols molt llargs!

En aquest apartat de manifestos, cal parlar, finalment, de l’elaborat per les cases regionals, de les quals una ponència de 1971 del Consejo Nacional del Movimiento va proposar la creació i l’impuls a Catalunya per evitar que els immigrants caiguessin en mans del catalanisme. La Confederación de Entidades Culturales Regionales (Cecrec) va elaborar el 1997 un documento^[736] quan la ponència de la nova llei de política lingüística s’havia dissolt. En primer lloc, hi afirmava que Catalunya «es un territorio con una cultura que se expresa en dos lenguas». També sostenia que la immigració no és culpable de la situació de la llengua catalana i recomanava que «más que lamentar constantemente la discriminación sufrida durante el franquismo, ha de contribuir a su superación, defendiendo sin complejos la riqueza de una sociedad bilingüe». No volia donar caràcter jurídic al concepte de llengua pròpia i se sentia molesta perquè la llei només es preocupava de la llengua catalana. En vista de la situació d’aleshores, demanava que s’elaborés un text legal nou, perquè el de la ponència no respectava prou els castellans i discriminava els castellanoparlants. Tampoc no volia que s’intervingués en el camp de les empreses, les quals sí que tenen l’obligació de fer servir el castellà. Tampoc no volia un sistema de quotes en el sector audiovisual, que sí que hi és gràcies a una llei feta a Madrid. En definitiva, refusava el text de la llei perquè es podien imposar sancions. De les cent cinquanta normes positives que obliguen a l’ús del castellà i sancionen, no en deia res. A ells els deu anar bé, encara que no hi hagi la igualdad que proclamen. En canvi, tot i dir que defensen el bilingüisme, s’ha de suposar que és el dels altres, és a dir, un bilingüisme asimètric, ja que no aixequen la veu pel rebuig quotidià i real del català en àmbits molt concrets, com ara l’administració de justícia.

En aquest panorama també hi ha el front de l’exèrcit i de les forces de seguretat de l’Estat. La revista Formación, òrgan dels sotsoficials de l’exèrcit, en l’editorial del número corresponent al setembre de 1984, denuncia la situació de «los niños olvidados» a les comunitats autònomes amb llengua pròpia diferent del castellà; segons aquesta revista, «los militares, y como nosotros muchos españoles más, venimos soportando un problema que no por lo silenciado deja de ser preocupante (…) ya que se trata de la escolarización de nuestros hijos en aquellas comunidades autónomas donde el estudio de la lengua regional resulta obligatorio y en el mismo o mayor grado de importancia que el idioma castellano».^[737] En una altra publicació, un oficial de l’exèrcit de l’aire, José Pablo Guil, es queixa del patriotisme lingüístic: «Hoy en ciertas regiones entrañables, existe la dificultad de sentirse español y hablar su idioma. (…) que un eurodiputado catalán manifieste que en Estrasburgo se manifestará en catalán, inglés o francés es una soberana estupidez descalificante. (…) La violencia contra el idioma común es terrorismo cultural. (…) Que en Cataluña se obligue al 50 % de su población infantil que es hispanohablante a efectuar la E.G.B. a golpe de decreto autonómico, con textos en catalán, es desconocer los nefastos resultados que en el Canadá francófono ha producido la “immersión»”.^[738] En aquest mateix front hi ha la policia. La proclamació de l’oficialitat del català per l’Estatut va rebre força oposició a les comissaries de policia i a les casernes de la Guàrdia Civil fins al 1992. La inadmissibilitat de la llengua catalana en formular les denúncies o en el requeriment de serveis va ser un niu de controvèrsies. Els arguments esgrimits pels servidors públics no tenen consistència jurídica, ni doctrinal, i és, alhora, un termòmetre de l’anticatalanitat observable en aquell llarg període. Per exemplificar-ho, tot seguit aportaré testimonis de casos que demostren aquesta intolerància i en què han aflorat argumentacions contràries a la legalitat de l’ús del català. Jordi Llobet va ser denunciat el 1982 per parlar en català a un membre de les forces de seguretat de l’Estat. Dolors Pérez Sánchez-Fortun el 1982 va passar setanta-dues hores al calabós pel mateix motiu. A Gabriel Borràs el 1982 li van dir: «Diríjase a mí en castellano. (…) ya está bien tanta broma, que no habéis escarmentado con 40 años de palo y necesitáis otros 40 más. (…) Si no hablas castellano te vas a pasar la noche en la comisaría». El van portar a comissaria, on un agent, en saber que Gabriel Borràs havia estat detingut per haver parlat en català, va exclamar: «Coño, qué hijos de puta»; Josep Estruch el 1982 no el volien atendre perquè parlava en català: «Y como no le entiendo, no sé si me está insultando o diciendo cabrón»; Estruch reclamava uns impresos: «Si no es en castellano no se lo damos». Flora Esgleas va ser detinguda el 1982 durant dotze hores a la presó perquè «a mi deben hablarme en español». Un ciutadà de Santa Coloma de Gramenet fou expulsat d’una comissaria el novembre de 1982 perquè parlava en català amb la seva dona. Dolors Rovira va ser retinguda el 1983 per la policia a Olot perquè parlar en català als membres d’aquest cos era una «falta de respecte». J. Busquet Paredes va tenir el 1983 una topada amb la Guàrdia Civil per haver-se adreçat a un agent en català, segons el qual ell era un funcionari de l’Estat i no de la Generalitat que no sabia, ni li interessava saber, quines eren les llengües oficials a Catalunya. Encarna Parreño López va ser denunciada el 1983 per agressió a un agent: se li havia adreçat en català. A Àngel Colom li van demanar el 1984 a la comissaria de policia del carrer de Llúria de Barcelona que parlés en castellà perquè «de esta puerta para adentro es territorio español y se habla español». Lluís Gómez López el 1984 no podia fer una denúncia en català; a causa de la seva tossuderia i de les discussions subsegüents, el van portar davant d’un jutge per desacatament; li van al·legar arguments com ara «yo estoy al servicio de la nación y el idioma oficial es el español». Xavier Bosch va ser expulsat el 1984 de la comissaria on volia presentar una denúncia en català; com a comiat li van dir: «Váyase a la Generalitat y tráigase un traductor». El 1985 a Josep M. Merenciano, després de ser atracat al metro de Barcelona, la policia se’l va endur juntament amb els atracadors perquè parlava en català als agents; segons que explica, semblava que el detingut fos ell; a més, diu que els atracadors feien gresca amb els policies. A Rosa Salvat Aires, el 1985 no li permetien presentar una denúncia si no parlava en castellà. A Clàudia Huch, el 1986 li van estripar una denúncia dient que la comissaria era un lloc oficial i s’hi parlava castellà. Salvador Estany Bassa, en fer una denúncia el 1988 per robatori li van dir: «En castellano o nada». El director general de la Policia, José M. Rodríguez Colorado, en resposta a la seva queixa li va dir: «Como quiera que su interpretación sobre el bilingüismo dentro del territorio nacional no se ajusta en absoluto a lo promulgado por la Constitución Española, lamento comunicarle que, en este caso concreto, no me siento obligado a darle explicaciones ya que, como leo en su carta, tiene usted un perfecto dominio del idioma castellano». Joan Puigcercós i altres companys van ser detinguts a Ripoll per la Guàrdia Civil i en declarar en català els van fer un atestat molt complicat; en una referència a l’himne de Catalunya, hi van escriure «Sega-2». El 1989 la Guàrdia Civil no va acceptar una denúncia d’un robatori en català a Joan Anglada i Arumí amb l’excusa que al jutjat no l’acceptarien. A Bartomeu Martí el 1989 un policia li va dir: «El idioma de ustedes me importa un pedo». Amèlia Romero el 1990 va haver de suportar aquests arguments que li presentaren per denegar-li una denúncia en català: «Señora, haga el favor de hablar castellano. (…) Con la edad que tiene, usted no tiene problema porque en tiempo de Franco lo aprendió. (…) Yo soy policía nacional si lo quiere en catalán se vaya con los suyos, los Mossos d’Esquadra». Un escamot de la Guàrdia Civil va dir a Eduard González i Amar el 1990: «¡Aquí no me vaciles! O me hablas castellano, que según el artículo 3 de la Constitución es el idioma oficial de este país o te pasas la noche en la nevera». El 1990 Concordi Bonet va haver de sentir per boca d’una guàrdia civil de trànsit: «No me gusta el dialecto catalán. (…) No lo entenderé nunca porque en mi España sólo hay una lengua». A Eusebi Campdepadrós el 1991 a la frontera de la Seu d’Urgell la Guàrdia Civil el va amenaçar que si no parlava en castellà li desballestarien l’automòbil fins a trobar-hi contraban. Jaume Sans va ser retingut el 1992 a la carretera per la Guàrdia Civil de trànsit durant tres quarts perquè parlava en català als agents. El 1992 a Aurora Bozal en presentar una denúncia li van dir: «Esto es una comisaria del Estado Español. (…) Si quiere hacer una denúncia tendrá que traer un intérprete». Ramon Marcé, de Reus, el 1992, va topar a l’estació de Sitges amb la Guàrdia Civil perquè els parlava en català, i el van fer despullar en una habitació de la mateixa estació. El 1993 Immaculada Roig va ser retinguda per la Guàrdia Civil per haver-se dirigit a uns agents en català; mentre la traslladaven cap a la caserna, li van comentar: «Siempre tenéis que hacer lo que os sale de la polla. (…) por qué os queréis complicar la vida y os buscáis problemas cuando todo lo que tenéis que hacer es hablar en castellano. (…) Aquí estamos en España y se habla castellano. Si vuelves a hablar en catalán te pego una hostia. El catalán es un dialecto del castellano y Cataluña es una provincia de España». El 1991 el 95 % de les places de la policia estatal per a Catalunya van quedar vacants. Segons el Sindicato Unificado de Policía, una de les raons principals, entre d’altres, era la qüestió de l’idioma. El desconeixement del català provoca recel en el moment de demanar venir a Catalunya entre els policies que surten de l’acadèmia; però una cosa és això i una altra de ben diferent és tanta hostilitat contra la llengua dels catalans.^[739]

Convé parlar també del front dels jutges. La seva actitud envers el català es pot constatar en dos àmbits diferents: d’una banda, el comportament davant l’ús d’aquesta llengua en l’administració de justícia i, de l’altra, en les sentències i els dictàmens que fan referència a l’oficialitat de la llengua catalana. Els catalanoparlants no han acudit pas als tribunals de justícia perquè protegeixin i defensin el català. De fet, gairebé totes les sentències emeses defensen els punts de vista de particulars o entitats contràries al català. Heus aquí alguns exemples. El 27 de setembre de 1984 el Tribunal Suprem va dictar una sentència relativa al recurs del Col·legi d’Enginyers contra l’Ajuntament de Terrassa, segons la qual «respecto al derecho de igualdad ante la ley, puede partirse del principio aristotélico, conforme al que la Justícia exige que los iguales sean tratados de igual manera»; a parer de l’alt tribunal, exigir el coneixement del català per entrar a l’Ajuntament és «una discriminación injustificada para los titulares españoles que no sean catalanoparlantes». En una sentència de l’1 d’octubre de 1984 del Tribunal Suprem relativa al recurs del Col·legi d’Enginyers contra la Generalitat, es diu que «la igualdad tanto en su proclamación genérica, como en su específica aplicación al acceso a la función pública, han de interpretarse sin restricción alguna por razón del idioma, por lo que la cooficialidad con lenguas distintas al castellano, no puede hacer decaer el derecho fundamental a la igualdad». En una sentència del 20 d’octubre de 1986 del Tribunal Suprem s’argüia que es conculcaven drets exigint el coneixement de la llengua catalana ja que «solamente es forzoso el conocimiento del idioma castellano» i el castellà també és «idioma oficial de Cataluña». Per una sentència del 29 d’octubre de 1986, el Tribunal Suprem s’oposava a la voluntat de la Generalitat d’exigir el català, atès que «la garantía del derecho a usar las lenguas oficiales de las Comunidades Autónomas no puede suponer para determinados españoles un condicionamiento en el ejercicio de unos de sus derechos fundamentales que, yendo más allá de lo exigido en la Constitución, vacía de contenido ese derecho». Curiosament basant-se en la mateixa constitució ara la justícia diu que es pot exigir el català a l’hora d’optar a una plaça de funcionari de la Generalitat. La sentència número 200 de 1985 de la Sala 2ª del Contenciós Administratiu de Barcelona sobre el recurs contra la Generalitat presentat per Esteban Gómez Rovira invocava que «se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran»; per justificar que no és obligatori aprendre el català, feia referència a una normativa de 1931 de la constitució de la Segona República que deia «a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional». Per anar en contra del català la constitució republicana també val. On es palpa de debò l’animadversió contra la normalització del català és en el funcionament quotidià de l’administració de justícia, d’on el va treure legalment per primer cop. Hi ha providències, interlocutòries i documents oficials d’altra mena en què sense cap argumentació plausible els jutges denigren l’ús de la llengua dels catalans. Paradoxalment, la instància on es defensen els drets de les persones és on menys s’emparen els drets lingüístics dels catalans. El president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Guillem Vidal, el 4 de gener de 1999, va reconèixer que en l’administració de justícia la utilització de la llengua catalana en els procediments judicials representava només l’1 %. Hi va afegir que només amb la llei no n’hi hauria prou per donar normalitat a la llengua catalana i respectar els drets lingüístics dels catalanoparlants, sinó que el que caldria és que els professionals del dret (advocats i procuradors) fessin servir el català. ¿Ja sap Guillem Vidal que són aquests mateixos professionals els qui solen recomanar als clients que no utilitzin el català davant de determinats jutges per evitar represàlies? ¿Ja sap per quines penalitats pot passar un procediment judicial en català? Si el president d’un tribunal diu que per llei no es pot imposar la normalitat de la llengua catalana, ¿què cal pensar? El president del Tribunal Constitucional, en unes jornades jurídiques a Lanzarote, el 30 de maig de 1991, al damunt va declarar que era «inquietant l’actual desús de la llengua castellana a Catalunya. (…) Si es multiplica excessivament la diversitat, es pot fer un Estat ingovernable».^[740] Per acabar de copsar quin és aquest clima, s’ha de fer constar una entitat fundada el 21 de febrer de 1994, Asociación por la Lengua Española en la Administración de Justicia, que agrupà inicialment funcionaris d’aquesta administració. Impulsà aquesta associació la difusió l’estiu de 1993 d’un pla de normalització a l’administració de justícia ideat per la Generalitat, la qual cosa preocupà tant certs sectors que varen decidir crear aquesta associació per protegir-se contra la possible utilització de la llengua catalana. Un no sap si després de constatar que el català no supera ni l’1 % dels procediments judicials aquests ciutadans que viuen a Catalunya han pensat a lluitar contra els glotòfags del català, ateses la seva formació jurídica i la defensa del bilingüisme. Als registres civils s’hi han donat exemples humiliants reiteradament. S’hi ha negat a catalanitzar els patronímics dels progenitors dels sol·licitants, a registrar la copulativa i entre els cognoms, a inscriure amb grafia correcta els cognoms, a inscriure els naixements en llengua catalana i el súmmum, a negar-se a emetre una còpia literal en català del registre d’una inscripció feta en temps de la Segona República perquè estava en català. Però encara hi ha exemples que a més d’humiliants són aberrants, com el d’un encarregat del Registre Civil de Barcelona que el 1987 no va voler traduir un nom en castellà al registre perquè no li ho havien demanat en castellà, o el d’una magistrada-inspectora del Ministeri de Justícia que el 1996 va amenaçar de sancionar l’encarregada del Registre Civil del Rourell perquè utilitzava la llengua catalana. D’altra banda, es poden espigolar exemples en què la catalanofòbia arriba a la incongruència. Em refereixo als certificats del registre civil retornats per diferents ministeris de l’Estat (Justícia, Defensa o Economia i Hisenda) perquè no són en castellà. Aquests certificats oficials van impresos en totes dues llengües i, per tant, teòricament no hi pot haver cap dubte, atès que l’únic important és el nom de la persona, cosa que no té traducció. La devolució d’aquests certificats és més que una sanció als interessats perquè els aturen l’expedient. La fòbia es manifesta en aquesta mala voluntat. Ningú no ha sortit en defensa dels agreujats!

L’administració pública ha estat amatent a dificultar la normalització de la llengua catalana en la vida administrativa. La seva lluita ha estat constant i tenaç; aquests en són alguns exemples de mostra: l’advocat de l’Estat de Girona el 1980 va retornar una escriptura en català perquè no la volia liquidar de l’impost de drets reals. El 1981 el Gabinet de la Presidència del govern de l’Estat retornà un telegrama a comissió cívica de Pineda perquè estava en català. El Ministeri de Transports, Turisme i Comunicacions va retornar a l’Adac una petició en català. L’Estat major de l’armada, el 1985, va imposar el castellà en les comunicacions. La Delegació de la MUFACE de Girona exigí el 1985 el castellà per no haver estat transferits a la Generalitat. El Ministeri d’Administracions Territorials va exigir el 1986 una traducció d’un informe municipal de Torroella de Montgrí presentat en català. El Ministeri de Justícia impedí el 1990 la inscripció d’una Associació Religiosa perquè els estatuts estaven en català. El 1990 el Ministeri de Treball i Seguretat Social va denegar una subvenció per a la formació tecnològica i exigí el castellà. La Direcció General d’Assegurances, el 1990, no va inscriure els corredors d’assegurances si tenien els estatuts en català. La Direcció General de Policia tornà el 1991 a l’ajuntament de Cornellà una llicència municipal perquè estava en català; el Ministeri de Defensa, el 1991, va fer el mateix amb un certificat de defunció d’un militar imprès en totes dues llengües. El Ministeri d’Obres Públiques va retornar el 1992 un certificat de l’Ajuntament d’Almacelles perquè estava en català. També ho va fer i pel mateix motiu el Consejo Nacional de Objeción de Conciencia el 1991. El Ministeri d’Administracions Públiques va requerir a l’Ajuntament del Pla de Santa Maria que traduís al castellà un expedient disciplinari. L’Agència Tributària no va satisfer la demanda d’una ciutadana de Vilafranca del Penedès perquè el certificat que aportava «resulta ininteligible por estar escrito en un idioma desconocido»; aquesta notificació era signada per un cap de serveis que quan cobra diners catalans els entén tots, els certificats. D’exemples, n’hi ha de recents. El director general de Tráfico, Carlos Muñoz-Repiso Izquierdo, el 9 d’octubre de 1997, va retornar una carta a Josep Millàs, president d’Òmnium Cultural, perquè estava «redactada, al parecer, en la lengua propia de la Comunidad Autónoma de Cataluña, que no comprendo», per la qual cosa li suggerí que la hi escrigués en castellà. El 1998 l’Agència Tributària de la Subdirecció General de Tècnica Tributària va retornar una instància perquè estava en català. Els habitants de la metròpoli no entenen els aborígens ni a les colònies. Catalunya pateix la catalanofòbia com a país colonitzat, però paga els serveis centrals i la burocràcia estatal de la seva butxaca.

També la premsa ha col·laborat en la campanya contra la normalitat del català, que la catalonofòbia té per objectiu principal. Vet aquí alguns exemples. Primera plana del diari ABC del 12 de setembre 1993: «Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña»; l’editorial afirmava: «“Abierta y convivencial, justa y solidaria, serena y constructiva” ha manifestado Jordi Pujol que quiere a Cataluña en su discurso institucional ante la Diada. Esta hermosa teoría de propósitos no es congruente con una política lingüística impositiva y artificial que violenta la realidad bilingüe de tan noble porción de España». L’editorial del País del 19 de setembre de 1993 mantenia que «quienes propiciaron la guerra civil apelando a la lucha contra el rojoseparatismo reinciden, con artillería gruesa. (…) Los errores en las circulares o en la práctica deben ser subsanados. Porque Cataluña tiene y quiere dos lenguas. Y una sola paz. Mal les pese a algunos». L’ABC, el 15 de novembre de 1993, argumentava en l’editorial: «Quienes no participamos ni de lejos en aquellos lejanos y ominosos abusos sí conservamos la plena libertad de espíritu para poner al descubierto sin ambages la contemporánea persecución del castellano en Cataluña». El mateix diari el 22 d’octubre 1993 deia també a l’editorial que «la ofensiva contra el castellano, que pretende violentar la indeclinable realidad bilingüe de Cataluña, sorprende aún más en una región que sufrió la absurda represión del uso del catalán». El 2 de març de 1994 l’ABC tornava a la càrrega també des de l’editorial: «Y con la vista puesta en el más ambicioso futuro para Cataluña y sus gentes, la Generalidad debería ser la primera interesada en evitar una dualización social entre unas clases con recursos económicos para conseguir que sus hijos utilicen con destreza la privilegiada herramienta del castellano y otras condenadas a balbucearlo con torpeza, en aras de la ensoñación nacionalista de identificar un pueblo con una lengua». Tenint en compte aquesta última afirmació, no s’entén que a les pàgines de l’actualitat gràfica del 18 gener 1994, remarquessin la frase de Francisco Rodríguez Adrados: «Sin español no hay España», ¿en què quedem? L’editorial de l’ABC del 21 de setembre de 1994 no en tenia prou: «Aquí pasa que, ante la pasividad cómplice del Gobierno central y la asombrosa dimisión de la mayor parte de la inteligencia de la esquerra, estamos asistiendo a un experimento de ingeniería social al servicio de una turbia ensoñación ideológica llamada nacionalismo, capaz de someter a su propio pueblo al reduccionismo cultural más empobrecedor, con tal de exacerbar el “hecho diferencial” que piensan les legitima». De resultes de la sentència del Tribunal Constitucional a favor de la Generalitat en la qüestió de la immersió lingüística, el 24 de desembre de 1994 l’editorial de l’ABC afirmava: «Lamentamos tener que escribir así, pero esta sentencia —insistimos, no el sentido de su fallo sino su fundamentación— no va a prestar un gran favor al prestigio de nuestro TC y menos aún al de los políticos nacionalistas, que cometieron la indelicadeza de intimidarlo». Amb motiu de la caravana que va recórrer el territori peninsular per la «tolerància», el 7 d’agost mantenia que «gracias a esta caravana, son muchos más los españoles que saben que a un grupo de conciudadanos les está vedado el derecho a que sus hijos estudien en español en un pedazo de España. (…) Todavía pueden imponer su ley quienes aspiran al regreso a la aldea fragmentada del nacionalismo excluyente».

En aquest clima hostil i catalanòfob no és gens estrany que gent de l’espectacle i de l’esport relativament notòria expressi públicament el rebuig de la llengua catalana. Així, Tip i Coll el 1986 en unes declaracions per ràdio van menysprear la llengua catalana mentre treballaven a l’Scala de Barcelona. Una campanya popular de resposta va fer adonar l’empresa que calia que pleguessin. Quan varen arribar a Madrid, un periodista els va preguntar: «Lo que ha pasado ¿os dejado mal sabor de boca?». Coll va respondre: «Sí, pero no con todos los catalanes, porque no han sido todos, sino ciertos, un grupo». Coll no ho entenia: «Desde luego que no se explica. Pero ese grupo tampoco entiende lo nuestro. Ellos se aferran mucho a su lengua y no comprenden que los demás lo hagamos a la nuestra». Tip hi afegia: «Sobre todo entendiendo ellos la nuestra y nosotros la suya no».^[741] Al futbolista Francisco, del Sevilla Club de Fútbol, en una entrevista li van preguntar si li agradaria fitxar pel Barça. Va contestar: «A mi la Torre del Oro y la Giralda me tiran mucho, pero si viene un equipo con dinero… Y el Barcelona es un gran equipo. Lo que me molesta de Barcelona es que allí la gente te hable en catalán. (…) Yo comprendo que una región pueda tener su dialecto, pero en Cataluña se pasan. (…) Y eso de que hagan entrevistas en catalán en las emisoras tampoco me parece lógico». I per exemplificar el seu pensament, reconeixia que era molt espanyol i que se li posaven els cabells de punta quan sentia l’himne de l’Estat espanyol. Ho tenia molt clar: «El prototipo del español muy español es el andaluz o el castellano medio».^[742] Catalans!, ¿qui ens ha enganyat prometent-nos que ens deixarien ser espanyols? Aquesta opinió no és pas insòlita. El mes d’abril de 1991, l’artista Carmen Maura va protagonitzar una pel·lícula els productors de la qual van demanar una subvenció a l’administració pública catalana per doblar-la al català. Es veu que a Carmen Maura no li va fer gaire gràcia, perquè va dir que «no sabría verme doblada en catalán. Me moriría de risa». Un no s’explica que una persona intel·ligent digui un poca-soltada com aquesta, a menys que un avantpassat mallorquí seu, que va fer mans i mànigues perquè la llengua catalana no fos oficial, l’hagués influït, en dubto, però. En definitiva, es poden dir coses sobre certs temes sense que ningú tingui por de fer-ho ja que la mateixa opinió al voltant d’aquestes qüestions és molt estesa. Una altra mostra d’aquesta visió compartida es donà l’agost de 1994 quan l’escriptor Antonio Gala va fer unes declaracions en què venia a dir que el teatre castellà era discriminat a Catalunya i que «en Barcelona entienden mejor el teatro polaco en polaco que el teatro castellano en castellano». Òndia! Tothom a córrer a demostrar que a Catalunya el castellà no es discriminava i tothom cames ajudeu-me a palesar que el català no era afavorit. Com hi ha món! El provincianisme cau de genollons davant d’un provocador, que a més a més, culpabilitza els polítics dient que «los políticos catalanes son los culpables de la discriminación al teatro en castellano».^[743] ¿Per què s’han de donar permanentment explicacions? Aquesta gent no hi veuen de la fòbia que segreguen. Antonio Gala no és un ignorant quan enalteix els catalans qualificant-los de polacos, atès que ell va afirmar que «para mí, el idioma és lo que define, manifiesta y caracteriza a un grupo humano más o menos numeroso».^[744] En canvi, segons ell, la marginació del castellà era per culpa d’«un sarampión de señitas de identidad». No pot ser que un escriptor que menysprea els polítics faci política lingüística dient que «los niños de ojos negros de Almería no han ido a Cataluña a aprender idiomas pero me parece magnífico que sean bilingües. (…) Pero me parecería muy mal que se zancadilleara el castellano». Si ell es considera defensor dels drets humans, ¿per què no ha denunciat mai el zancadillear que es comet contra la llengua catalana? Joan-Anton Benach va considerar que l’aportació de Gala formava part de «la nueva moda anticatalana» de les campanyes que organitzaven des de Madrid els coperos i els abecedarios.

Aquest sentiment anticatalà pot manifestar-lo gent anònima en situacions quotidianes, com aquella senyora que es queixa al supermercat del doble etiquetatge d’un producte lacti, en català i en castellà. «Esto es un lío, cuando quiero comprobar si es leche descremada o solo semi, me sale el lado catalán; le doy la vuelta, se me cae… Qué desastre, qué ganas de complicar las cosas con eso de las lenguas». Però la caixera del supermercat l’adverteix: «Señora, ¿que no ve usted que no es catalán sino portugués?». La resposta de la clienta és immediata: «¡Ah, entonces es distinto!».^[745]

Tot aquest dogma espanyolista elaborat per la dreta i per l’esquerra i que amb els anys ha arribat fins al poble més senzill, mitjançant campanyes periòdiques, ha estat descrit per periodistes com Josep M. Huertas, el qual defineix l’anticatalanitat com «el desdén permanente hacia las manifestaciones culturales catalanas; el paternalismo hacia el catalán; la bobaliconería con que se acoge a autores castellanos que no resistirán el tiempo pero que vienen arropados por el marketing editorial…» i atribueix la causa d’aquest focus «de anticatalanismo ambiental que ha resucitado así que el nacionalismo español se ha fortalecido».^[746] Baltasar Porcel d’una manera concreta i objectiva va escriure: «Toda esta fuerza anticatalana, Anguita, Aznar, el diario “ABC” de Madrid, varios columnistas de “El Mundo”, y una serie de colaboradores de radio y televisión estan redimiendo a Franco: no era un genocida, como creíamos, sino que encarnó en hechos lo que según se comprueba para tantos es normal como concepto». I Porcel aportava el testimoni d’un ambaixador estranger, el qual entorn d’aquestes campanyes opinava que «si se trata de un sentimiento histórico anticatalán, es trágico».^[747] ¿És lògic que les tragèdies durin tants segles? ¿Quan direm: «Prou!»?