La controvèrsia d’estructures

Si al final del segle XVIII els catalans defensors del desenvolupament industrial es varen haver d’enfrontar a l’agrarisme de l’antic règim, el representant més destacat del qual era Campomanes, en el vuit-cents s’havien d’oposar a una nova ortodòxia que havien adoptat els mateixos sectors de la societat espanyola que havien sustentat el mercantilisme agrari i conservador. Aquest grup en aquells moments era antiindustrialista, i el teòric que els servia per justificar el liberalisme econòmic i el lliurecanvisme era Adam Smith, que a la pràctica també era enemic de la industrialització. Però la mentalitat agrarista, curiosament, també anava contra una de les figures jurídiques que van donar gran impuls a l’agricultura catalana. En ple govern dels liberals, disposadíssims a suprimir legalment tots els residus feudals que encara subsistien, a la sessió del Congrés dels Diputats del 24 de maig de 1821, es plantejà la idea d’eliminar els censos emfitèutics. La disparitat sobre aquesta figura del dret civil català provocà un enfrontament entre els diputats partidaris d’abolir-los i els diputats que els consideraven encara vàlids per a l’accés a la propietat de la terra. El diputat català Joan de Valle o Balle va dir que «(Catalunya) debe su felicidad al contrato enfitéutico, por cuyo medio se han repartido las tierras en una multitud de manos activas y laboriosas; (…) no puedo convenir, porque esta uniformidad de las leyes reduciría la agricultura de Cataluña al estado deplorable en que vemos la de Castilla». El diputat Rey Esteve també va dir que no volia admetre la uniformitat de lleis, ja que «para igualar a dos que van marchando, el modo mejor es que el que va detrás corra hasta alcanzar el que va delante, no siendo justo obligar a éste a que se pare o a retroceder, así en el caso presente convendrá el que las leyes enfitéuticas, que han dejado atrás a algunas provincias, se nivelen con las que han hecho florecer a otras: esta uniformidad es la única que puede consentirse».^[266] Si la dialèctica era agrarisme-industrialisme, també quant a la producció agrícola hi havia un gran divorci. El sistema jurídic castellà afavoria més una mena de relacions laborals entre propietaris i els jornalers que no es poden comparar amb les tradicionals catalanes que, mitjançant la popularitat de l’emfiteusi, van fer possible l’accés a la propietat dels masovers.