El capgirament institucional

PINTADES APAREGUDES A BARCELONA EL 1715

Un punt que cal remarcar és que el primer rei borbó es trobà en un atzucac jurídic. Amb les constitucions catalanes a la mà no podia imposar cap llei nova, ja que jurídicament necessitava l’aprovació de les Corts; li quedava una sola alternativa: imposar una nova legislació pel dret de conquesta. La base fonamental per erigir la sobirania absoluta i totes les regalies que el rei no havia tingut «nunca puestas en el supremo lugar que debieron tener en aquel Principado» i amb l’argument que «la porfiada tenacidad de los Cathalanes, en esta última ciega revelión suya, abrió el camino a imponerles la Ley, que, conquistados por la fuerza de las Armas y castigada con ellas su inobediencia y osada resistencia, sugete sin violencia sus inquietos, velicosos ánimos, rinda su dureza y obstinación con templanza, y su buen uso vaya desterrando el odio, y aborrecimiento, con que siempre han mirado la sugección a otra ley».^[190] Qualsevol punt de vista amb un mínim de sentit comú, i més la teologia cristiana d’aquell temps, empenyia a defensar-se contra els qui volien arrabassar la pròpia llibertat. En conseqüència, el dret de conquesta, aplicat contra Catalunya, sempre seria una barroera manera de subjugar i assimilar tot un poble, sense cap possible justificació moral, ni política, ni jurídica. Aquesta fou, però, la realitat, a la qual encara avui ens oposem. L’enveja política dels castellans per les llibertats individuals i col·lectives de què disposaven els catalans, un cop dominats aquests per la força de les armes, els va portar a desballestar tot l’entramat institucional que s’havia consolidat al llarg dels segles, actuant amb un absolutisme totalment contrari a les constitucions. L’informe de l’intendent Patiño és concloent i definitiu: «Ambos dos Congresos de Diputación (Generalitat) y Brazo Militar se abolieron y quitaron al entrar en esta Ciudad las Armas de S.M., no solamente por considerarles inútiles, sino también perniciosos, quedando ya, como lo están, las rentas de la Diputación incorporadas a la Real Hacienda a cargo de la Superintendencia».

En l’àmbit municipal tampoc no va acceptar la incipient democràcia que hi havia. Respecte a Barcelona, Patiño afirmava que el Consell de Cent era «un Govierno económico de imponderable despótico albedrio siendo este dependiente de un Congreso que nombraban Consejo de Ciento». Recriminava que la composició dels consells fos massa democràtica i poc aristocratitzant, perquè, d’una banda, la tria dels consellers es feia per insaculació entre tots els membres dels gremis de la ciutat i perquè, de l’altra, l’excessiva democràcia avorria Patiño de tal manera que diu: «Y aunque tenían lugar Cavalleros y Letrados, pero el número de éstos no hacía la séptima parte, siendo todo lo demás compuesto de Gente Plebea».^[191] L’odi era tan evident que ell mateix deia que «el primer paso que se dió al entrar las Armas de S.M. dentro de esta Ciudad fue destruir este Congreso, desnudando a los seis concelleres de sus ropages y sacando de sus empleos a una multitud de Officiales dependientes de ellos». Aquesta idea que els consells municipals no fossin representatius de les tres mans ja havia estat expressada pel virrei Velasco després del pacte de Gènova, signat entre els catalans i els anglesos. Concretament havia escrit: «Nada parece puede ser más conveniente para escarmentar a los que hacen uso de llevar la plebe a donde quiere conducirla su temeridad, que sacarlos de estos Congresos por medio de la desinseculación».^[192] Per als castellans, la insaculació era un procediment massa democratitzador. La realitat va ser que els borbons varen obligar els nous regidors a llevar-se la gramalla i posar-se el «traje moderno español». Això no seria res si no haguessin suprimit també les assemblees, les juntes o els congressos municipals, si no haguessin prohibit la insaculació o si no haguessin nomenat per a càrrecs polítics de confiança solament botiflers. A més, els ajuntaments no podien fer res sense el permís del corregidor. Es pot ben dir que arran de l’arribada dels borbons el poder municipal va passar a mans de la «rància aristocràcia».^[193] ¿Qui pot afirmar que la corona de Castella propugnava la modernitat de l’Estat? ¿Anar en contra de la democratització era l’objectiu progressista i modern?

El procés cap a la democratització no solament s’interrompé en els municipis, sinó també en els gremis, les confraries i els col·legis professionals. El Consejo de Castilla va ordenar que se’n tornessin a renovar els estatuts amb la conclusió següent: «Dando V.M. desde luego las más precisas órdenes para que se quite y prohiba la Cofradía, Gremio o Col·legio de Fábrica de Armas; y los demás deberán estar sujetos a la Jurisdicción del Corregidor en primera instancia, con calidad de que nunca podrán juntarse sin la assistencia de el Corregidor o de la persona que él nombrase».^[194] En les instruccions secretes del fiscal general als corregidors, l’ordre era contundent: «Que hagan guardar puntualmente el no juntarse Gremios ni Consejos, sin su asistencia o la de persona que deputaren».

La subjugació borbònica va tenir efectes devastadors sobre tota la societat catalana. A més a més de les institucions, van perseguir qualsevol dissidència política. El fiscal general, en donar les instruccions secretes als corregidors, els deia: «Ha de observar lo mismo, respecto de conversaciones de novedades, y cosas contra el servicio de S.M., y de qualquier novedad que en esto hubieze por ligera que fuese».^[195] Repressió total contra les persones, els familiars dels exiliats i les institucions.