L’autodeterminació avui

Tot i que l’Estat espanyol va ratificar l’abril de 1977 els Pactes Internacionals de l’ONU, pels quals es reconeix el dret a l’autodeterminació, la constitució espanyola de 1978 ignora aquest dret, fins i tot sense anomenar-lo el nega en l’article segon, que invoca la «indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles», afirmació que expressa el desig amagat d’evitar que cap territori esdevingui sobirà si s’autodetermina. Per altra banda, també cal recordar que en el moment de redactar-se la constitució els poders fàctics d’aquell moment hi varen tenir molt a veure. N’és un exemple l’article vuitè, que encomana a les forces armades la integritat territorial com també la sobirania i la independència d’Espanya i que és un text idèntic al de l’article trenta-setè de la llei orgànica de l’Estat, englobada en les lleis fonamentals de l’Estat compilades el 1967 juntament amb els Principios del Movimiento; en el dit article també s’encarregava a l’exèrcit una missió exacta. Quan es va redactar la constitució, els poders fàctics varen exigir que aquesta inclogués unes funcions per a l’exèrcit idèntiques a les recollides en la legislació franquista. Que tot canviés perquè no canviés res.

En el nou ordre internacional emergit després de la guerra freda i de la caiguda del Mur de Berlín, el concepte d’autodeterminació ha canviat radicalment sobretot arran de la independència de Lituània, Estònia i Letònia i la resta de països de l’antiga Unió Soviètica i com també a causa del desmembrament de Iugoslàvia.^[641] Guy Hermet, teòric contemporani, explica la situació vigent del nacionalisme des de dues perspectives. La dels països de l’est d’Europa, on segons ell es dóna un «passió nacionalista», i la dels països europeus occidentals, en els quals, a més d’haver-se rebaixat el grau del nacionalisme d’Estat pautat per les allégeances clàssiques, l’heterogeneïtat i la multiculturalitat porten actualment cap a horitzons postnacionals. En canvi, Hobsbawn creu que els moviments actuals, a diferència dels d’abans, són negatius perquè es basen en l’etnicitat, les diferències lingüístiques i de vegades en la religió. Edgar Morin també afirma que l’era de l’Estat nació ja ha caducat i que està superada, encara que no es pot considerar un fòssil històric. Isaiah Berlin proposa entendre el nacionalisme com una conseqüència d’un ultratge o una coacció.

Els membres d’una nació que disposen d’un Estat propi en el qual es troben còmodes no parlen mai de la seva situació política i van definint només el nacionalisme dels altres ignorant deliberadament el nacionalisme del seu Estat o el seu patriotisme estatal. En aquesta època hi ha dos exemples que expressen aquest fenomen. A pràcticament tots els estats del sud dels Estats Units s’ha proclamat com a única llengua oficial l’anglès per protegir-se dels chicanos; la República Francesa ha modificat la constitució per declarar com a única llengua oficial el francès a fi de protegir-se de la immigració. Els estats nord-americans i el govern francès, segurs de la seva identitat i de la fermança del seu univers simbòlic no s’immuten gens en adoptar mesures que haurien estat titllades de xovinistes si les haguessin aplicades els catalans. Cap teòric del nacionalisme, cap politicòleg, ningú, no els ha impugnat les seves decisions perquè les vegi contràries als drets de l’home; ningú no n’ha denunciat el caràcter discriminatori o el fonamentalisme. Per això els catalans han d’anar a la seva i fer cas dels seus teòrics, com ara Montserrat Guibernau, la qual sosté que quan la nació i l’Estat no coincideixen, hi ha dos resultats possibles: l’un és que una de les nacions existents en l’Estat assimili totes les altres, es converteixi en l’única nació a fi que la nació i l’Estat coincideixin; l’altre és rebutjar l’Estat aliè, atès que cal considerar-lo il·legítim. La força del nacionalisme prové sobretot de la capacitat que té de crear un sentiment d’identitat. Guibernau pensa que actualment el nacionalisme ha esdevingut una força potent i que avui el nacionalisme que postula una política d’identitat es pot considerar com un moviment social progressista.

En l’època contemporània i dins del sistema polític instaurat per la constitució de 1978, han aparegut pensadors que han volgut justificar la «nació espanyola» des de diferents punts de vista i minimitzar les atrocitats de l’esforç nacionalitzador espanyol tradicional. N’hi ha que han dit que l’Estat espanyol fou un dels primers d’Europa a unificar-se; d’altra banda, hi ha qui ha mantingut que l’origen de la tasca nacionalitzadora de l’Estat espanyol destinada a una modernització d’Espanya és en la tasca dels governs liberals al segle XIX. D’altres han assegurat que Espanya, de fet, no ha practicat el nacionalisme i que, per tant, no s’ha imposat a ningú, posició basada en la feblesa de l’Estat. Proclamada una constitució que manlleva els mateixos supòsits i el discurs del nacionalisme espanyol tradicional, s’ha invocat el «patriotisme constitucional» per fer més atractiu el nacionalisme d’Estat. Sigui com vulgui, dins d’aquest magma d’interpretacions, tothom pugna per la unidad nacional i abomina les aspiracions nacionals de Catalunya, i ningú no admet el principi d’autodeterminació. Heus aquí el resultat d’aquests pensadors. Molta proliferació d’arguments nous, moltes ganes de fer un Estat atractiu i progressista, però en definitiva és l’Estat de sempre repintat i remodelat i, no cal oblidar-ho, amb els mateixos tics de sempre. Tot allò que per als feixistes era la sagrada unidad de la Patria ara s’ha transformat i s’hi refereixen amb l’expressió patriotisme constitucional; malgrat tot, els nacionalistes espanyols no deixen d’al·ludir a desgarramientos, desmembramientos i a la destrucción de España. El neonacionalisme espanyol que ha emergit en el microclima de la constitució s’ha consolidat amb aportacions d’intel·lectuals d’esquerra, liberals i de dreta. Tots hi han col·laborat. Hi ha l’exemple dels discursos pronunciats al Senat en el debat sobre la llei que establia el 12 d’octubre com a «festa nacional». El ministre socialista Virgilio Zapatero Gómez va afirmar que «transcurrridos ahora casi diez años desde la aprobación de la Constitución de 1978, no tienen ya disculpa —nunca tuvieron, en todo caso, justificación— simplificaciones y tópicos coincidentes en ver a España como si se tratara de algo parecido a un invento del franquismo».^[642] Posteriorment el senador també socialista José Prat, nomenat recentment president de l’Ateneo de Madrid, va considerar en un discurs que el 12 d’octubre «es la verdadera fiesta nacional de España. Es un concepto viejo, un concepto muy viejo el de nación en España. Está ya en la época romana, cuando se sonreían los senadores romanos del acento andaluz de Adriano. (…) Lo cierto es que es nuestro día, cualquiera que sea su nombre. Llamadle, si queréis La Fiesta de la Raza “ínclitas razas ubérrimas, sangre de Hispania fecunda”. Llamadle, si queréis, Fiesta de la Hispanidad. Para mí es la fiesta del género humano. Es nuestra aportación modesta y sencilla, que quiso el destino, que quiso la providencia». El senador liberal De Luna també hi va dir la seva: «La fiesta de la Raza, la Fiesta de la Hispanidad, como fiesta de la comunidad hispana, es ahora la fiesta de España; una nación debe proyectarse hacia el futuro». El senador del Partit Popular Ortí Bordás va assegurar: «Antes incluso de que los pueblos españoles fueran políticamente unidos con Fernando e Isabel, esos pueblos se sabían, y lo que es tanto o más importante, se sentían una sola España». La imaginació d’Ortí Bordás era tan fecunda que li feia dir que el descobriment d’Amèrica fou una obra «para educar a los pueblos a ser libres, para dar libertad a todos los pueblos que nacen gracias al 12 de octubre; (…) hoy es libertad en nosotros la necesidad de fortalecer la identidad de España, de desarrollar y fomentar la conciencia nacional, de dotar a esta conciencia nacional de un carácter de futuro y proyectivo, de transformar en consciente la memoria inconsciente del pueblo español, en definitiva, de volver a reencontrarnos y abrazar a la auténtica España». La base ideològica, com es veu, no és gens nova perquè la constitueixen principis tradicionals. Encara no interpreten l’Estat com a entitat estrictament juridicopolítica, sinó com a «oligopoli» d’una classe política determinada, dominant i hegemònica. Si no tinguessin aquesta visió, admetrien que els catalans governessin l’Estat o que almenys hi tinguessin una influència relativa. Això significa que, per a ells, Espanya és Castella i que tot allò que no és castellà no pot ser espanyol. Per experiència, els catalans saben que aquest plantejament encara és vigent. L’Estat espanyol no és un estat i prou, és a dir, no és una estructura moderna, amb una orientació progressista per al benestar dels ciutadans i amb un tarannà democràtic que s’expressa en la tolerància envers tant els qui en volen formar part com els qui en volen sortir. L’Estat espanyol no compleix aquestes característiques perquè els catalans encara no tenen garantits tots aquests drets polítics ni veuen respectada la seva manera de fer en els àmbits cultural, esportiu i cívic per tal de projectar-los cap a l’exterior amb llibertat. De totes maneres, aquest nacionalisme espanyol excloent és practicat constantment i amb motiu de qualsevol esdeveniment. Per exemple, el futbolista del Reial Madrid Chendo, víctima del concepte castellà d’estat etnocèntric i fonamentalista, el 1990, quan el F.C. Barcelona va guanyar la Copa del Rei, va afirmar que «el que més greu em sap és que els que han guanyat la Copa no són espanyols».^[643] Aquest mateix punt de vista s’expressà en el segon congrés internacional de la llengua espanyola, celebrat el 1990 a Sevilla, quan la majoria d’hispanistes es negaren a sol·licitar que a les universitats peninsulars s’ensenyessin les llengües no castellanes. Aquesta gent encara no ha traspassat el llindar de la democràcia. Abans la democràcia potser era el govern de les majories; avui tothom coneix que la democràcia és el respecte per les minories. Amb tot, intel·lectuals espanyols, com el catedràtic de dret constitucional Jorge de Esteban, malden per dissimular aquest sentiment i intenten fer creure que la constitució de 1978 ha convertit l’Estat espanyol en una estructura jurídica democràticament neutra i que la «nació» que organitza és plural i d’una modernitat que meravella, per la qual cosa denigren els nacionalismes espanyols: «Pero precisamente, como aberración histórica, es hoy también cuando ha surgido en Cataluña y, especialmente, en el País Vasco, la concepción étnica de la nación, que defienden los nacionalismos fundamentalistas».^[644] No s’entén que catedràtics sostinguin mentides, quan l’Estat espanyol continua deliberadament amb l’enginyeria simbòlica inculcant el nacionalisme essencialista de l’espanyolisme, tal com va intentar el 1998 la ministra d’Educació, Esperanza Aguirre, obligant a impartir l’assignatura d’història d’Espanya amb els mites habituals. Però és que, a més, l’Estat espanyol segueix practicant l’exclusió de tot allò que no és castellà, una mostra de la qual és el vet del català Fèlix Martí per part de representants del govern espanyol per al càrrec de president de Linguapax, organisme de la Unesco. Fèlix Martí va obtenir tal responsabilitat gràcies al suport d’Islàndia. L’Estat espanyol no ha superat encara l’estadi postnacional i, a pesar la restauració de façana, és encara un Estat ètnic i fonamentalista que de la democràcia en fa subterfugi. No es pot oblidar que ni tan sols la llibertat d’expressió no és un dret quan es tracta de la integritat d’Espanya. Així, el Ministeri de l’Interior el 1988 va adreçar una instrucció als cossos i les forces de seguretat de l’Estat, en la qual ordenava «poner especial énfasis en la importancia de los servicios de información (…) particularmente de los movimientos de carácter independentista no violentos».^[645] Si no són violents, s’ha de pensar que són pacífics i demòcrates, per tant, ningú no els hauria de controlar.

Aquests neonacionalistes espanyols encara mantenen la dèria d’imposar el castellà. És veritat que admetrien el bilingüisme sincerament, sempre que els catalans, però, fessin una professió de fe que són espanyols i que no abandonarien mai Espanya. Jesús Torbado, premi Planeta el 1976, va afirmar el 1994 a Valladolid que imposar el català «es el primer paso para la independencia de Cataluña. Se trata de una operación política de muy largo alcance, muy bien planificada». ^[646] ¿Però com poden els catalans renunciar a la seva llibertat si en les relacions amb l’Estat hi troben sempre segones intencions i reticències per les quals els espanyols no deixen anar el control dels mitjans de comunicació, no volen fer pública la balança fiscal de cada comunitat autònoma, no permeten que els catalans tinguin seleccions esportives pròpies o la federació de territoris amb la mateixa llengua o no admeten que Catalunya celebri les seves festes tradicionals sense haver de seguir les festes nacionalistes espanyoles?